Schubert Lied: Im Abendrot

Posta de sol - W. Turner

El juny de 1825, Schubert va rebre una carta del seu pare on li deia que sabien per tercers que estava bé, però que trobaven a faltar tenir notícies seves; ell i la seva mare (en realitat, la segona dona del seu pare) li demanaven que escrivís i els expliqués com li anaven les coses. Schubert va trigar un mes i mig a respondre, però almenys ho va fer amb una carta llarga i detallada. Entre d'altres coses hi explicava la bona acollida que havien tingut les seves darreres cançons sobre textos de La dama del llac de Walter Scott i la sorpresa de molta gent per la religiositat d'Ellens Gesang III. És interessant el que diu respecte a això: "Penso que això és perquè no em forço mai a mostrar devoció i, excepte quan m'ultrapassa sense remei, no componc mai tals himnes o pregàries; en aquests casos, però, és quan la devoció sol ser real i sincera."

Schubert va escriure prop de cinquanta lieder religiosos, la majoria entre 1812 i 1820 (és a dir, fins als 23 anys); després només en va escriure set mes, cinc dels quals el 1825, quan fa aquesta reflexió als seus pares. No és senzill aventurar per què reprèn, ni que sigui tan breument, la temàtica religiosa; l'única pista al respecte que tenim és que aquell any va ser un bon any per a ell, després del daltabaix de l'any anterior; al febrer, Moritz von Schwind escriu a Franz von Schober: "Schubert es troba bé de salut", i sembla que va ser així durant una llarga temporada.

Un altre d'aquests cinc lieder de 1825 és Im Abendrot, escrit probablement entre gener i febrer, donat que l'altre lied amb poema de Karl Lappe, Der Einsame, es va publicar a la Wiener Zeitschrift el 12 de març. Der Einsame parla de la senzilla satisfacció d'un home que reflexiona davant de la llar de foc abans d'anar a dormir; la veu de Im Abendrot podria ser la d'aquest mateix home mentre contempla des de la finestra com cau la nit.

El poema descriu com la presència de Déu es fa evident en la bellesa del capvespre; el primer vers, "O wie schön ist deine Welt" [O que formós és el teu món] enllaça amb els primers mots de l'estrofa de Die Götter Griechenlands, de Schiller, que Schubert va musicar: "Schöne Welt, wo bist du?" [Món formós, on ets?]; ara,però, sembla que el sentiment de pèrdua ja no hi és. La primera estrofa expressa l'admiració davant l'esclat de bellesa, que és també admiració per Déu; la segona estrofa esborra cap dubte que pogués enterbolir la confiança en aquest Déu que es manifesta en la natura, en un poema que té molt de panteista.

Schubert recull l'emoció d'aquests moments en un lied que sentim pràcticament com un himne, tranquil i aparentment senzill. A la primera estrofa, la música dels dos primers versos es repeteix en el tercer i el quart, mentre que el cinquè i el sisè repeteixen una nova frase que manté la mateixa serenitat (si ens fixem, aquí Schubert segueix el que li marca la rima: ABABCC). A la segona estrofa hi ha les tres preguntes amb què l'observador es qüestiona a ell mateix, que queden reflectides a la línia vocal amb unes frases amb més variacions. Després de la certesa de la resposta, torna, per als dos darrers versos, la mateixa música que tancava la primera estrofa.

No ens hauríem de deixar enganyar per aquesta senzillesa aparent. Se sol dir que Im Abendrot és un dels lieder de Schubert més difícils de cantar; aquí l'escoltarem interpretat per Fritz Wunderlich, que tot ho feia fàcil, acompanyat per Hubert Giesen. D'aquí uns dies, el dimarts 4 de desembre, tindrem ocasió de gaudir-lo en un recital, el de Manuel Walser i Alexander Fleischer, dins del cicle Schubert Lied. A banda d'aquest lied preciós, n'hi haurà d'altres que ja hem escoltat aquí així que, com sempre, uns en poso la llista per si voleu repassar-los:

Im Abendrot

O wie schön ist deine Welt,
Vater, wenn sie golden strahlet!
Wenn dein Glanz herniederfällt,
Und den Staub mit Schimmer malet;
Wenn das Roth, das in der Wolke blinkt,
In mein stilles Fenster sinkt!

Könnt' ich klagen, könnt' ich zagen?
Irre seyn an dir und mir?
Nein, ich will im Busen tragen
Deinen Himmel schon allhier.
Und dies Herz, eh' es zusammenbricht,
Trinkt noch Gluth und schlürft noch Licht.

Oh, que formós és el teu món
Pare, quan daurat resplendeix!
Quan cau el teu esclat
i tenyeix la pols amb besllum,
quan la vermellor, que refulgeix en els núvols
s’endinsa a la meva tranquil·la finestra.

Me’n puc plànyer? En puc dubtar?
Puc estar errat sobre tu o sobre mi?
No, jo vull portar al meu cor
el teu cel des d’ara mateix.
I aquest cor, abans que es parteixi,
beurà encara roentor i xuclarà llum.

(traducció de Salvador Pila)