Le printemps - E. Monet
Aquest dimarts, gairebé a un quart de sis del matí, va entrar la primavera. Ja feia unes setmanes que s'anunciava en les flors dels ametllers o engreixant gemes i despuntant fulles i a partir d'ara serà un no parar de colors i aromes. Des de Liederabend ens afegirem a la festa posant-hi música i començarem avui mateix donant la benvinguda a la nova estació.
Ho farem amb una cançó de Schubert, Frühlingsglaube (Fe primaveral), escrita a partir d'un poema de Johann Ludwig Uhland. La versió definitiva, la que escoltarem avui, és de 1822; un parell d'anys abans Schubert n'havia escrit una primera versió i sembla ser que abans d'editar-la va voler retocar-la. Va canviar-ne la tonalitat, va fer algunes petites modificacions en la part del piano i va canviar-ne el tempo de mässig (moderat) a un més tranquil ziemlich langsam (bastant lent).
Quan cap a mitjans del segle XVIII es va establir com havia de ser el lied es recomanava que totes les estrofes fossin musicalment iguals, tant la veu com el piano, tot imitant la cançó popular. A més, la repetició afavoria que l'oient es concentrés en el poema. Aquesta estructura musical, anomenada estrófica, es va combinar en el Romanticisme amb d'altres, sovint en funció del propi poema o de l'efecte buscat; en l'extrem oposat al lied estròfic trobem el lied durchkomponiert, un terme que no sé ben bé com traduir però que fa referència a una forma lliure a on canvia la música de cada estrofa.
Frühlingsglaube és una cançó estròfica, amb la segona estrofa igual a la primera pel que respecta a la veu i lleugerament diferent en el piano (a la primera versió la cançó era estròfica pura, totes dues estrofes idèntiques), així es reforça el caràcter ingenu dels versos, que ens parlen d'esperança amb tanta innocència que quan acaba la cançó ens deixa una mica tristos... Sentim-la interpretada per Marjana Lipovšek acompanyada al piano per Graham Johnson.
Frühlingsglaube, D686
Die linden Lüfte sind erwacht,
Sie säuseln und weben Tag und Nacht,
Sie schaffen an allen Enden.
O frischer Duft, o neuer Klang!
Nun, armes Herze, sei nicht bang!
Nun muß sich alles, alles wenden.
Die Welt wird schöner mit jedem Tag,
Man weiß nicht, was noch werden mag,
Das Blühen will nicht enden;
Es blüht das fernste, tiefste Tal:
Nun, armes Herz, vergiß der Qual!
Nun muß sich alles, alles wenden.
Les suaus brises s'han despertat,
murmuregen i es belluguen dia i nit,
van i vénen pertot arreu.
Oh fresca aroma, oh so novell!
Ara, pobre cor, no tinguis por!
Ara tot, tot, ha de canviar.
El món serà més bell cada dia,
no sabem què pot passar encara,
la florida no tindrà fi;
la vall més llunyana i fonda estarà en flor:
ara, pobre cor, oblida la pena!
Ara tot, tot, ha de canviar.
Comments powered by CComment