- El més habitual d'aquests manlleus, és clar, és lied, el nom del gènere pel que fa a la cançó alemanya (tot i que, per extensió, sovint dona nom a tot el gènere). Estrictament parlant, el nom del gènere és kunstlied (literalment, cançó artística) en oposició a volkslied (cançó popular), però en la majoria de les llengües, quan parlem de lied, ja sabem de què estem parlant. No sé si us haureu adonat que normalment no l'escric en cursiva; un amic filòleg em va dir que quan un manlleu s'escriu sovint en un context on és prou conegut, no cal (i fins i tot és recomanable no fer-ho) escriure'l amb cursiva, perquè fa més nosa que servei. Em va faltar temps per fer-li cas. La resta de manlleus si els escric en cursiva; si més no, ho intento.
- Quan la música d'una cançó es repeteix a cada estrofa, diem que és una cançó estròfica (per exemple, Auf dem Wasser zu singen o Liebhaber in alle Gestalten); quan la música va canviant estrofa a estrofa, en alemany es diu que la cançó és durchkomponiert (és el cas d'Im Walde o An die Geliebte), i no sé pas com n'hauríem de dir, en català. Algun cop he fet servir l'única traducció que he trobat en alguna referència, variada, però no m'acaba de fer el pes perquè també parlem de cançó estròfica variada quan la música varia lleugerament estrofa a estrofa (com a Frühlingsglaube o Auf dem Hügel sitz ich spähend).
- Una de les coses que més agradava als romàntics era wandern, caminar, però no caminar com ara que sortim a fer 10.000 passes (mínim) al dia per mantenir-nos en forma, sinó caminar sense un destí definit, per aprendre, per reflexionar, per madurar, per veure món, per crear, com a experiència estètica... (tot i que, en un sentit modern, wandern també és, senzillament, anar d'excursió). I el que camina és un wanderer (que habitualment tradueixo per caminant), i el desig irrefrenable d'anar de camí és el wanderlust. De caminants n'hem tingut molts. Els dos més notables els trobem a Die schöne Müllerin i Winterreise; tots dos cicles s'obren amb el protagonista començant el seu camí, però també tenim un caminant als preciosos Kerner-Lieder, i, per citar només dos lieder aïllats, què me'n dieu, de dues joies com els Wandrers Nachtlied I i II?
- Diem liebestod i pensem en Wagner, però la mort d'amor d'Isolda no és l'única que trobem al Romanticisme. No estem parlant de suïcidi (Isolda, senzillament, es mor) sinó de l'acceptació joiosa de la mort quan per amor s'han trencat les normes i s'han perdut els principis; Isolda s'enamora de l'home que ha mort el seu promès i la porta pràcticament com a botí de guerra (amb una música gloriosa, això sí) per casar-la amb el rei. Si parlem de cançons amb liebestod, fa no gaire vam escoltar la història d'Olaf, executat el dia de les seves noces per haver seduït la filla del rei (que es va deixar seduir encantada de la vida). Ara, que per liebestod esgarrifós, el de la reina que mor contenta escanyada pel seu nan (Der Zwerg), a qui ha enganyat amb el rei.
- I, per acabar, EL mot: sehnsucht. El diccionari Duden ens diu (aproximadament) que sehnsucht és "la necesitat o el desig íntims, dolorosos i profunds d'algu o alguna cosa [que manca o està lluny]". La idea està més o menys clara, però s'ha de traduir. Els diccionaris la tradueixen per enyorança, anhel, ànsia, frisança, nostàlgia... i és qüestíó de trobar, en cada cas, la millor aproximació; enyorança o nostàlgia ens parlen del passat; anhel, ànsia o frisança ens parlen d'alguna cosa que encara no ha succeït; nostàlgia fa referència a un lloc; ànsia pot fer referència a alguna cosa negativa. De vegades trobo alguna traducció, amb aquests mots o d'altres, que sembla que encaixa perfectament i de vegades, per més voltes que hi doni, la traducció em sembla un nyap. En alguns casos fins i tot renuncio a la traducció i ho deixo en alemany...
Die Scheibe friert, der Wind ist rauh,
Der nächt'ge Himmel rein und blau.
Ich sitz' in meinem Kämmerlein
Und schau' ins reine Blau hinein.
Mir fehlt etwas, das fühl' ich gut,
Mir fehlt mein Lieb, das treue Blut;
Und will ich in die Sterne seh'n,
Muß stets das Aug' mir übergeh'n.
Mein Lieb, wo weilst du nur so fern,
Mein schöner Stern, mein Augenstern?
Du weißt, dich lieb' und brauch' ich ja,
Die Träne tritt mir wieder nah.
Da quält' ich mich so manchen Tag,
Weil mir kein Lied gelingen mag,
Weil's nimmer sich erzwingen läßt
Und frei hinsäuselt wie der West.
Wie mild mich's wieder g'rad' durchglüht!
Sieh' nur, das ist ja schon ein Lied!
Wenn mich mein Los vom Liebchen warf,
Dann fühl' ich, daß ich singen darf.
La vidriera es glaça, el vent és aspriu,
el cel de la nit és clar i blau.
Jo sec a la meva petita cambra
esguardant enfora la nítida blavor.
Em manca quelcom, ben bé me’n faig càrrec,
em manca el meu amor, la meva sang fidel;
i quan vull esguardar les estrelles,
tothora se m’humitegen els ulls.
Amor meu, on romans tu, tan lluny,
el meu formós estel, nineta dels meus ulls?
Tu saps que bé t’estimo i et necessito,
les llàgrimes s’apropen de nou.
He sofert durant tants dies
perquè cap cançó em volia reeixir,
ja que el cant mai es deixa constrènyer
i lliure murmureja com el vent de ponent.
Que suau torna ara a dintre meu el fervor!
Guaita, ja ha eixit un cant!
Tot i que el meu destí m’ha allunyat de l’estimada,
sento ara que puc tornar a cantar.
Comments powered by CComment