El sagrat secret de la Natura

Arpa eòlica al castell de Baden Baden (aprox. 1885)

 

Fa molt de temps un company de feina em va dir que el paisatge era un invent modern, cosa del Romanticisme. I que nosaltres som fills de Romanticisme i per això ens embadalim (o ens creiem obligats a embadalir-nos) davant d'un paisatge. Aquest "nosaltres" es concretava en aquella conversa en la gent de Barcelona perquè qui m'ho deia era de pagès; per a nosaltres la natura era un espectacle ("oh, que maco!") i per a la gent de pagès era una lluita constant. Fa molts anys d'aquesta breu conversa mentre fèiem un cafè; probablement va ser el primer cop que vaig pensar a la relació dels Romanticisme amb la natura. Natura idealitzada, terrible, poderosa, pròxima, acollidora, font d'inspiració, estretament lligada amb el concepte de Déu.

En aquest context no és estrany que l'arpa eòlica cridés l'atenció dels romàntics. Un arpa eòlica és, aproximadament, el que diu el seu nom: un instrument musical format per unes cordes fixades sobre un bastidor i situades a prop d'una caixa acústica. Només que no hi ha cap persona que toqui les cordes, és el vent qui ho fa; el pas de l'aire fa vibrar les cordes i la caixa amplifica aquesta vibració, de manera que l'arpa sona amb un timbre que depèn del nombre de cordes, la llargada i el gruix de les cordes, etc. El mateix que per a qualsevol altre instrument de corda, vaja. L'invent no era nou a primers del segle XIX; a finals del segle XVIII, quan els ginys mecànics estaven tan de moda, ja s'havien construït alguns instruments que sonaven per acció del vent. La novetat estava, sobretot, en la interpretació que se'n feia: considerar-ho una joguina, com al segle XVIII, o considerar-ho un mitjancer entre la natura i l'home, com a començaments del segle XIX, de manera que el so de l'arpa era el so de la natura. Recordeu un conte d'E.T.A. Hoffmann, Els autòmats, del qual havíem parlat en una entrada en relació amb un lied de Schubert? En aquell conte els personatges debaten sobre l'arpa eòlica i fan precisament aquesta distinció entre la joguina i l'instrument que permet "penetrar en el sagrat secret de la natura". Que aviat és dit (ara ja veieu d'on he tret un títol tan grandiloqüent per l'entrada).

En aquest conte es parla de l'arpa eòlica (de fet hi ha certa confusió amb els noms, perquè li diu Äolsharfe al giny mecànic i Wetterharfe al que nosaltres coneixem com a arpa eòlica) com a "filferros extesos en espais de notable amplitud que quan el vent els fa vibrar ressonen amb poderosos sons". Aquesta seria la versió "de luxe" de l'arpa eòlica, com la que tenim al gravat que il·lustra l'entrada, instal·lada al castell de Hohenbaden a Baden Baden; hi havia una versió més modesta, per a us domèstic, que consistia a una caixa acústica de fusta sobre la qual es fixaven les cordes; l'arpa es posava contra una paret a l'exterior o a l'obertura una finestra perquè al seu pas el vent la fes sonar.

Trobem arpes eòliques al conte de Hoffmann i a poemes de Goethe, Kerner, Eichendorff i Mörike, que és el que ens interessa avui a nosaltres. L'any 1824, quan Mörike tenia dinou anys i estudiava al seminari de Tubingen, va morir el seu germà August amb només disset anys; algunes fonts parlen de "mort inesperada", altres de suicidi. El 1838 Mörike va escriure el seu poema An eine Äolsharfe, on recorda el seu germa mort; demana al vent que viatgi des de la tomba del noi fins al seu jardí per fer sonar les cordes de l'arpa eòlica. El vent li porta records i l'arpa vibra a l'uníson amb la seva ànima; el poema, a més, recull una imatge molt romàntica: quan el vent bufava prou fort, el so de l'arpa feia pensar en laments vinguts del més enllà. Però aquest mateix cop de vent esfulla una rosa i fa tornar el poeta a la realitat.

Hugo Wolf va escriure el 1888 un preciós lied a partir d'aquest poema, que vam escoltar el mes passat en una de les entrades dedicades a la SV15; deixeu-me que us recomani que l'escolteu ara si llavors us el vau perdre. En aquella entrada us deia que hi tornaríem, em sabia greu passar tan de puntetes per un poema que no només va atreure Wolf; amb aquests versos, Brahms va escriure trenta anys abans que Wolf un lied també preciós, considerat el seu primer gran lied. La primera estrofa està indicada com a recitatiu (també ho és en el lied de Wolf) però a la segona el compositor crea una línia vocal melancòlica amb un acompanyament eteri que ens porta a compartir l'enyorança i la tristesa del poeta. La tercera torna a començar amb un recitatiu però són només els dos primers versos, després recupera la melodia i l'ambient de la segona. La nostra versió serà la de Simon Keenlyside (i així celebrem el seu retorn als escenaris) acompanyat per Malcolm Martineau. Espero que us agradi!