La música que estimem

Walchensee am Winter - L. Corinth

 

Fa un parell de setmanes un lector comentava d'un lied que era una de les seves obres musicals preferides i que cada cop que el sentia en una versió diferent hi descobria nous matisos. Fa uns dies vaig veure el documental Conducting Mahler (molt recomanable si sou malherians) i allà Claudio Abbado deia referint-se a una simfonia: "si estimes aquesta obra hi trobes coses noves, n'aprens, cada cop que l'escoltes". Abbado deia la paraula clau, estimar. L'obra ens enamora i, com si pogués correspondre a aquest amor, cada cop que l'escoltem ens ensenya alguna cosa. És clar que això no ens passarà amb qualsevol obra musical; n'hi ha que, per molt que ens agradi, quan l'escoltem ens proporcionarà plaer (que no és poc) però no ens farà pensar, no ens aportarà res de nou. Pot ser aquesta una definició d'obra d'art? Una obra que sempre que t'hi acostes és nova, que permet tantes lectures com lectors, que és tan vàlida ara com quan es va crear?

Puc veure l'escepticisme en algunes de les vostres cares: tant pot donar de si una obra musical? Si no ho veieu clar penseu en un llibre, una pel·lícula, un quadre que us agradi especialment, que rellegiu o torneu a veure de tant en tant. No hi descobriu detalls que el primer cop no vau apreciar? No hi ha frases que ara interpreteu d'una altra manera? Hi ha, però, una diferència important entre la literatura i la música: quan llegim estem sols amb el text, sense intermediaris; entre la partitura i nosaltres i ha algú que ens la interpreta, que ens la re-crea. En el mateix documental Conducting Mahler, Riccardo Muti deia que tots els directors afirmen que són fidels a la partitura i és cert, però que de fet amb això no diuen res, perquè "darrera de les notes hi ha l'infinit".

Aquest any ha estat un any de Winterreise per a mi; a l'última entrada que hi vaig dedicar us comentava que n'estava escoltant uns quants enregistraments i des de llavors n'he escoltat tres en directe: el de Jonas Kaufmann i Helmut Deutsch el març, el de Matthias Goerne i Alexander Schmalcz l'agost i el de Simon Keenlyside i Emmanuel Ax l'octubre. Entre uns i altres, tants recorreguts com intèrprets. Winterreise és un viatge pel dolor però, com ja hem comentat més d'un cop, no és un viatge en línea recta, és un viatge erràtic cap a no sabem ben bé on i cada interpretació hi obre noves possibilitats. M'agrada que em treguin de la comoditat d'una versió coneguda, que em sacsegin amb un gir inesperat, hi ha tantes maneres d'anar triant el camí... El caminant pateix, sempre (no sé si seria capaç de mostrar-me oberta davant un caminant que no patís ni se m'acut com podria ser possible). Però... está ressentit? Enfadat amb ell mateix? Amb la dona que l'ha deixat? Amb el món? Rebutja el contacte amb la gent? O el busca i no el troba? Està desesperat? Li queden forces per lluitar? Fins quan? Exterioritza obertament els seus sentiments? O els conté? Què hi trobarà, al final del camí? La mort? Un company de viatge tan perdut com ell? La bogeria?

Totes aquestes qüestions les plantegen cantant i pianista en la seva interpretació, a cada cançó podem trobar un nou matís. Posaré un exemple concret amb un dels lieder que ja hem escoltat, Der Lindenbaum. Què ofereix exactament el til·ler al caminant? Aixopluc? O la mort? Perquè marxa corrents? Perquè vol fugir dels seus records o perquè s'espanta? I quan diu que encara pensa en el til·ler, està dient que encara s'enyora d'aquell temps feliç? O s'està penedint de no haver-s'hi quedat? O de no haver-se suïcidat? Només som a la cinquena cançó i ja tenim molts interrogants per resoldre.

El segon exemple el tenim en la cançó d'avui, Gute Nacht, la primera cançó del cicle, en la qual el caminant marxa de casa. Si tot va bé, els intèrprets, en aquest cas Florian Boesch i Malcolm Martineau, ja ens donaran les primeres pistes sobre la seva versió. Una de les claus de la cançó pot ser la frase “Die Liebe liebt das Wandern, Gott hat sie so gemacht” (a l'amor li agrada vagarejar, Déu ho ha disposat així) Hi sentiu resignació? Despit? Ironia? Desesperació? Serenitat? Ara, lligueu-lo amb l'última estrofa, la del comiat. Hi ha tendresa? Tristesa? Frustració? Hi ha cap canvi a la repetició dels darrers versos? Amb aquests detalls ja tenim una primera idea de per on pot anar el viatge.

 

Gute Nacht