Inèrcia

La vida a mar és dura. Per poc contacte que hi tinguem, podem intuir el fred ficat als ossos a l'hivern, l'enyorança durant les travessies llargues, el perill dels temporals. La tecnologia, els materials moderns i altres recursos disponibles al segle XXI alleugen la vida als vaixells i la fa més segura, però així i tot. Pensem ara a fa cent cinquanta anys, en el que representava llavors fer-se a la mar, en el que ens expliquen la literatura i el cinema.

Per aquella època, el 1865, es va publicar un poema titulat Le long du quai [Al llarg del moll] que, sense fer menció explícita dels riscos, els feia presents a partir de la semblança entre dues paraules: vaisseaux [naus] i berceaux [bressols]. Mentre són a port, les naus no paren atenció als bressols gronxats per la mà de les mares; només quan salpin sentiran com els bressols proven de retenir-los. Els homes a mar, aventurers; les dones a casa amb els nens, plorant. El poeta ni tan sols intenta justificar que els homes marxen perquè no tenen més remei, perquè és el seu deure, perquè han de guanyar el pa per a les famílies que resten a terra. No, els vaixells fugen del port, ens diu la tercera i última estrofa del poema. La segona encara ens ho diu més clarament: cal que les dones plorin i que els homes satisfacin la curiositat de veure món. I després de llegir aquests versos, no sabem si les llàgrimes de les dones són per la pena de la separació, per la por que els seus homes morin, per la impotència davant d'una rival amb la qual no poden competir o per la ràbia de no poder triar elles mateixes si es queden o marxen. O potser no és això el que vol dir el poeta i la meva és només una interpretació actual i fora de context.

Sigui com sigui, uns anys després, el 1879, Fauré va compondre amb aquest poema una mélodie atípica. Coneixem el tarannà tranquil del compositor o, millor dit, de les seves cançons, i ens sobta la inusual exaltació de la veu precisament en aquests versos centrals, "Et que les hommes curieux |Tentent les horizons qui leurrent!" [i que els homes curiosos | temptin els horitzons que els entabanen!], marcats amb un crescendo molto (el primer) seguit d'un forte sempre (el segon) a la partitura. La tònica general de la cançó és, però, tranquil·la, i dibuixa un arc entorn d'aquestes frases; així com el poeta juga amb la similitud entre vaisseaux i berceaux, el compositor juga amb la similitud entre el ritme d'una barcarola, és a dir, d'un vaixell gronxant-se en aigües tranquil·les, i el d'una cançó de bressol, i crea una de les seves cançons més reeixides, Les berceaux.

Les berceaux s'inclou en el segon recull de Vingt mélodies de Fauré i es va publicar dins de l'opus 23 amb altres dues cançons precioses com són Notre amour i Le secret, i l'autor dels versos és Sully Prudhomme; aquesta va ser la tercera i última cançó que el compositor va escriure amb un poema seu. Les dues primeres, del 1875, són una de poc coneguda, Ici-bas!, i la cèlebre Au bord de l'eau, de la qual vam parlar en una de les primeres entrades d'aquest blog. Llavors només vaig dedicar al poeta un parell de línies i avui n'hi dedicaré alguna més, no sigui cas que no tornem a tenir-lo fins d'aquí a uns quants anys.

René François Armand Prudhomme, aquest era el seu nom complet, va néixer a París el 1839. Les fonts que he consultat diuen que va començar a estudiar enginyeria, però una afecció als ulls va fer que en desistir i estudiés dret. No he pogut trobar quina mena de malaltia el va forçar a aquell canvi, potser tenia a veure amb les hores de dedicació? (A l'època de Prudhomme, no ho sé, però quan jo estudiava enginyeria, els estudiants de dret feien la meitat d'hores de classe que nosaltres). Al final es va dedicar sobretot a la literatura; a la poesia, però també a l'assaig, amb un interès especial en la filosofia, la religió i la ciència. Potser us heu preguntat perquè he titulat aquest article La inèrcia, i és perquè els dos últims versos del poema, la referència a la massa dels vaixells retinguda pels bressols, m'han recordat molt a la definició d'aquesta propietat, i perquè em fa la sensació que Fauré, en canviar el nom del poema (un canvi aprovat per Prudhomme), destaca aquest poder d'atracció dels bressols.

Le long du quai està inclòs a Stances et poèmes, el primer llibre de poemes de Prudhomme; aquesta obra, publicada quan el poeta tenia vint-i-sis anys, va tenir una acollida molt bona, i el seu prestigi va anar augmentant amb els temps fins al punt que va ser un dels cinc primers guanyadors del Premi Nobel, el 1901. L'Acadèmia sueca li va atorgar el premi de literatura "en reconeixement sobretot de la seva composició poètica, que prova un elevat idealisme, perfecció artística i una rara combinació de les qualitats del cor i l'intel·lecte." Sembla que hi va haver rebombori (no passa cada any?), i que un grup d'escriptors suecs va protestar públicament perquè consideraven que el guanyador hauria d'haver estat Lev Tolstoi. Sembla també que era impossible que Tolstoi guanyés, perquè cap de les trenta-set candidatures que s'havien presentat el proposava. I sabeu què és el que més em sorprèn, d'aquesta història? Que les imprescindibles candidatures les podia presentar qualsevol, inclosos els escriptors suecs admiradors de Tolstoi que no ho van fer.

Merescut o no el premi, no m'hi ficaré, Sully Prudhomme és avui un de tants noms gairebé desconeguts per al gran públic que tenen un lloc especial al cor dels aficionats a la cançó per poemes com aquest que avui escoltarem interpretat per Patricia Petibon i Susan Manoff. Espero que us agradi, i que n'escolteu altres interpretacions, perquè com sol passar, trobareu diferències considerables en la manera de dibuixar aquest arc que us deia unes línies més amunt.

Articles relacionats

Cançó de bressol

Cançó de la setmana: Wiegenlied, D. 867 (F. Schubert) - W. Holzmair, I. Cooper

Un poema e...

Dorm, nineta, dorm

Cancó de la setmana: Cançoneta (E. Granados) - C. García, R. Fernández Aguirre

Aquesta...

Terezín

Cançó de la setmana: Wiegala (I. Weber) - A.S. von Otter, B. Risenfors

Terezín...