Martineau, Malcolm

 

Fa un parell de setmanes un lector comentava d'un lied que era una de les seves obres musicals preferides i que cada cop que el sentia en una versió diferent hi descobria nous matisos. Fa uns dies vaig veure el documental Conducting Mahler (molt recomanable si sou malherians) i allà Claudio Abbado deia referint-se a una simfonia: "si estimes aquesta obra hi trobes coses noves, n'aprens, cada cop que l'escoltes". Abbado deia la paraula clau, estimar. L'obra ens enamora i, com si pogués correspondre a aquest amor, cada cop que l'escoltem ens ensenya alguna cosa. És clar que això no ens passarà amb qualsevol obra musical; n'hi ha que, per molt que ens agradi, quan l'escoltem ens proporcionarà plaer (que no és poc) però no ens farà pensar, no ens aportarà res de nou. Pot ser aquesta una definició d'obra d'art? Una obra que sempre que t'hi acostes és nova, que permet tantes [...]

 

Abans que comencés l'Oxford Lieder Festival de l'any passat, la seva pàgina web ja avançava el festival del 2014, “The Schubert Project”: es proposaven oferir ni més ni menys que la integral dels lieder de Schubert. Sí. La integral. Tots.

Estem parlant d'unes sis-centes cinquanta cançons, que aviat és dit. D'entrada, una iniciativa d'aquesta magnitud té tota la meva admiració, independentment del compositor homenatjat. Però és que estem parlant de Schubert, del rei d'aquesta casa! Si això fos Twitter aquí hi posaria un parell o tres de < 3 que al donar al retorn es convertirien en un parell o tres de cors, però com que és un blog (i a més un blog molt seriós) us els [...]

 

Per més que sigui 3 de setembre (dimecres, recordeu que hem canviat el dia de publicació) i comencem nova temporada em resisteixo a creure que l'estiu s'acabi. Per això us proposo un viatge cap a un punt indeterminat entre Nova Zelanda i Amèrica del Sud, a una illa que es diu Orplid i té una bonica història:

“Temps era temps que al seminari de Tübingen estudiaven teologia dos nois, l'Eduard i el Ludwig. Els nois s'avorrien a classe i se sentien ofegats per la disciplinada vida que menaven; per això, quan podien, vivien al país imaginari d'Orplid. L'Eduard i el Ludwig aplegaven entorn seu i en secret una colla d'amics i els parlaven d'aquesta illa habitada per un poble d'herois, a on no es coneixien la gana ni la malaltia.

 

La memòria auditiva és capriciosa; per segons què és sorprenentment bona i per segons què és més aviat un desastre. És sorprenentment bona, per exemple, per recordar una melodia; podem sentir-la més ràpida, més lenta, amb ritmes diferents o amb diferents instruments, pràcticament podem fer-li qualsevol cosa i la continuem reconeixent. I és més aviat un desastre... precisament d'això va aquesta entrada.

 

Comencem amb un petit experiment. Recordeu com era la vostra escola? Els passadissos, les aules, el pati, els professors... Segurament, no només podeu descriure com era sinó que si tanqueu els ulls la podeu "veure" [...]

 

 

La missió de la maga Armida, neboda del rei de Damasc, és introduir-se al campament dels cavallers cristians que assetgen Jerusalem i fer-ne una desfeta. Així ho fa; provoca que part dels cavallers lluitin entre ells, converteix en animals a d'altres, però quan arriba el moment de matar el croat Rinaldo no pot fer-ho perquè s'ha enamorat d'ell. Llavors l'encanta i se l'enduu al seu jardí màgic, un lloc a on tots els plaers són possibles i d'on ningú, ni molt menys Rinaldo, vol marxar. Allà passen molt de temps tots dos, fins que dos cavallers cristians aconsegueixen arribar fins a Rinaldo i fer-li mirar el seu reflex en un mirall. Quan recorda qui és, l'encanteri es trenca i Rinaldo abandona Armida.

 

Quan vaig incloure Cäcilie a la llista de cançons més felices vaig dir que era una manera irresistible de dir "no saps el que et perds si no véns amb mi". Una cançó exuberant, apassionada, tan seductora que el poeta només podia rebre un sí per resposta. Aquell mateix dia una tuitera em va comentar que trobava que Cäcilie era més un intent desesperat de convèncer que no una cançó feliç. El poeta sempre parlava en condicional, "Si tu sabessis", i no estava tan segura que ella digués que sí; precisament l'encant de la cançó és aquest dubte que ens queda. Llavors vaig pensar que potser la felicitat l'afegim (o no) nosaltres.

 

Apunt autobiogràfic: quan m'arriba un disc nou i no el puc escoltar com cal el poso mentre feinejo per casa i faig una audició a mitges, com qui fulleja una revista abans de llegir-la. Un dia estava mig escoltant un disc i una cançó va fer que m'aturés, deixés el que estava fent (sort que no era el dinar, si no se'm crema) i anés a veure què hi estava passant.

 

Quilter va néixer el 1877 i el 1896 va marxar a Frankfurt per a perfeccionar els seus coneixements musicals. Allà va conéixer de primera mà el lied i va escriure les seves primeres cançons; juntament amb Elgar, Somervell i Vaughan Williams, forma part de la primera generació que va escriure Art Song. De fet, Quilter s'hi va dedicar gairebé en exclusiva, i bona part de les cançons que va escriure, unes cent, continuen formant part del repertori britànic. Són peces fàcils d'escoltar però alhora elaborades; la veu flueix amb naturalitat i l'acompanyament acostuma a mantenir-se en un segon pla però no és en absolut trivial, al contrari.

 

Cinc mesos ja de blog i encara no hem escoltat Brahms; no perquè no m'agradi ni perquè no tingui cançons destacables, m'agrada molt i és un gran compositor de lieder, sinó perquè... no sé, perquè el temps passa molt de pressa. Alguns lectors m'heu dit que trobaveu a faltar aquest compositor o aquell altre, però així com dic "cinc mesos ja de blog" dic també "només cinc mesos de blog"; vindran aquests compositors que trobem a faltar i molts d'altres. De moment comencem per posar remei a l'absència de Johannes Brahms.

 

Un home enamorat. Un dubte que esquerda la seva felicitat: i si fos un somni? i si no fos per sempre? La por davant les coses terribles que poden passar. L'alleujament en veure la resposta dels estels.

Més o menys, aquest seria el resum del sonet An die Geliebte (A l'estimada) d'Eduard Mörike. Un poema bellíssim, on l'amor gairebé és una experiència mística. La contemplació de l'estimada i la pau que produeix, la presència d'un àngel, la pregària dirigida al cel... elements religiosos que no ens sorprenen si tenim en compte que Mörike havia estudiat teologia i pel temps que va escriure el poema (1830) era pastor a una parròquia luterana. Religiositat amarada de Romanticisme, amb la nit, el seu misteri i el seu consol.

 

La meva amiga M. diu que en un recital de lied et trobes amb un senyor al piano i un cantant vestit de pingüí que canta cançons sobre pastorets, llacs, rius, rams de flors amb llaçades i altres cursileries amb cara de circumstàncies i alçant-se de puntetes. La meva amiga M. està carregada de raó.

 

Si aquest mateix cantant sortís a l'escenari a cantar òpera seria molt diferent. Aniria caracteritzat per representar un personatge, hi hauria altres cantants amb ell i l'orquestra i el director a la fossa; formaria part d'una narració, ens explicaria la seva part de la història.