Durant el primer terç del segle XX la vida musical a Barcelona va ser intensa; el 1908 s'inaugurava el Palau de la Música Catalana i les seves temporades s'afegien a les del Gran Teatre del Liceu. Aquell mateix any Richard Strauss hi dirigia l'Orquestra Filharmònica de Berlín, el 1920 feia la seva primera actuació l'orquestra Pau Casals, el 1925 s'hi celebrava el Festival Schoenberg (durant el qual es va interpretar el cicle Pierrot Lunaire, el centenari del qual recordàvem la setmana passada) i la primavera de 1936 hi va tenir lloc el congrés anual de la International Society for Contemporary Music, un dels darrers grans esdeveniments musicals a Barcelona abans de la Guerra Civil. A aquests noms podem afegir els de Webern, Rachmàninov i Ravel, i l"equip local" format entre d'altres per Granados, Montsalvatge, Toldrà, Mompou...
Després va venir la guerra, l'exili per a molts i per a tots una època fosca que va fer molt difícil continuar endavant; el record d'aquells temps es va desdibuixar i molts noms van quedar oblidats, si més no pel gran públic. Entre aquells noms, el d'una soprano que no només va cantar les cançons de pràcticament tots els compositors que hem esmentat i molts d'altres sinó que va ser la seva musa i la seva amiga: Conxita Badia.
Conxita Badia no existeix. Fa cosa d'un mes vaig llegir per primer cop aquesta frase; no vaig trigar gaire a esbrinar que era el títol d'un documental sobre la soprano però mentre ho feia vaig pensar: no existeix? Com que no existeix? No es pot negar que el títol té força. La directora del documental, Eulàlia Domènech, explica que aquesta va ser la seva sensació quan recollia informació sobre la seva protagonista i trobava que molta s'havia perdut. Ara, gràcies a la seva feina, recuperem la figura de la cantant (que, per cert, era la seva besàvia). Aquí tenim el tràiler de la pel·lícula:
La il·lustració musical de l'entrada només podia anar a càrrec de Conxita Badia. M'hagués agradat compartir alguna de les cançons de La rosa als llavis, el cicle que com vam comentar en una entrada anterior Eduard Toldrà va guardar sense estrenar fins que la seva dedicatària no va tornar de l'exili, però, si no ho tinc mal entès, no se n'ha conservat cap enregistrament. Sí que disposem d'una altra cançó de Toldrà, Cançó de l'oblit, una de les sis cançons del recull Garba escrit entre 1927 i 1929; cadascuna d'elles pertany a un poeta diferent, el poema de Cançó de l'oblit és de Tomàs Garcés.
L'enregistrament es va fer a Ràdio Barcelona l'11 de gener de 1963, durant un concert d'homenatge al mestre Toldrà; acompanya la soprano al piano en Joan Dotras Vila. Tant aquest enregistrament com la fotografia de Conxita Badia que he fet servir en aquesta entrada són del blog Conxita Badia no existeix. Feu-hi un cop d'ull; hi trobarem més fotografies, més música i molta més informació.
Boireta del matí,
escampa’t una mica;
esborra el turó verd,
amaga la masia,
les canyes del camí
i l’ombra de l’eixida.
Boireta del matí.
melangiosa i tendra!
Atura l’oratjol,
allunya la pineda,
i mulla, mar endins,
les cofes i la vela.
Boireta del matí,
emboira’m la mirada.
Ets dolça com l’oblit.
Adéu, la vinya clara!
Que lluny, l’alè del mar
i els brucs de la muntanya!
Comments powered by CComment