Que la música té un gran poder evocador és una cosa que tots els lectors sabeu. De vegades, ens arriba inesperadament una melodia que fa temps que no sentíem i ens transporta a un moment viscut fa temps, ens recorda algú o ens remou un sentiment. Heinrich Heine també ho sabia, i ho sabia el poeta de Dichterliebe.

Em penso que ja us ho havia dit, que jo no volia posar en marxa aquest blog. Venia de fer, per primera vegada, un curs de lied; el títol era una declaració d'intencions: "El lied, un gènere proper", i el descriptor ho acabava d'aclarir: "Sovint el lied és considerat com un gènere musical difícil, allunyat del nostre dia a dia. Però, com podria ser així, si ens parla de la vida?" El lied ens parla de la vida, sí; ho fa amb un llenguatge diferent del que fem servir ara, però si podem connectar amb el que escrivia Shakespeare [...]

Fa uns mesos us parlava de la ben coneguda importància del treball en xarxa, personalitzada en la compositora Josephine Lang; una excusa com qualsevol altra per escoltar una de les seves precioses cançons. Llavors us vaig deixar a deure la segona part d'aquesta història de networking del segle XIX que ens servirà, novament, per escoltar la compositora.

El 1888 va ser un any clau per a Hugo Wolf. Els aficionats el coneixem com l'any en què el compositor va trobar la veta d'inspiració més llarga i més productiva de la seva carrera, ben bé dos anys durant els quals va escriure més de cent seixanta lieder. Però també va ser l'any en què (per fi!) va veure les seves primeres obres publicades.

A quin compositor de trenta-set anys convidaria avui la Filharmònica de Berlín perquè dirigís un programa amb obres seves? Arran de l'èxit assolit a Alemanya per la seva Tercera Simfonia, Charles Villiers Stanford va oferir el 14 de gener de 1889 un concert a Berlín durant el qual va estrenar la Quarta Simfonia i la Suite per a violí i orquestra. El solista va ser ni més ni menys que el gran Joseph Joachim.