Com Schubert compon, així vull pintar jo

Ein Schubertabend bei Ritter von Spaun - M. von Schwind

Moritz von Schwind va arribar a Munic el 1828 per estudiar amb Peter von Cornelius, professor de la Reial Acadèmia de Belles Arts (dues dècades més tard, Schwind també n'esdevindria professor). Munic era en aquell moment una ciutat molt més estimulant per als artistes que Viena, on Schwind havia nascut i viscut fins llavors; el rei Lluís I de Baviera era un amant de les arts (fundador de la Gliptoteca i de la Neue Pinakothek, per exemple) i no hi faltaven oportunitats per a joves pintors. Als cinc anys de ser allà, Schwind va rebre l'encàrrec de pintar els frescos de la biblioteca del nou palau del rei i això va llançar la seva carrera, que va transcórrer amb èxit entre obres de gran format i il·lustracions per a almanacs, una de les coses que més li agradaven. Li apassionaven la música, la poesia i el folklore i va pintar nombroses escenes a partir d'obres de Goethe, Tieck o Brentano; Cornelius deia que Schwind “traduïa la joia de la música a l'art pictòric.”

El nostre home no va tornar a Viena fins quaranta anys més tard, quan va pintar els frescos del foyer i la loggia de la nova Òpera, inaugurada el 1869, unes pintures que van sobreviure als bombardejos de la II Guerra Mundial; mireu cap al sostre si mai aneu a l'Staatsoper. En aquella mateixa època va fer el dibuix a tinta sèpia que encapçala aquest article, que ja vaig fer servir fa uns anys quan parlava de les schubertíades; aquest és el nom pel qual se'l coneix popularment, Schubertiade, tot i que el nom oficial és Ein Schubertabend bei Ritter von Spaun [Una vetllada Schubert a casa del Cavaller Spaun].

Es creu que podria inspirar-se en una reunió que va tenir lloc a casa de Josef von Spaun el 15 de desembre de 1826, a la qual va asistir el cercle més íntim de Schubert i moltes altres coneixences més o menys properes. Spaun havia presentat Moritz von Schwind a Schubert el 1821, quan el pintor encara era un noi de disset anys, i tots dos s'havien avingut tant com havia previst, esdevenint els millors amics; he triat per titular aquest article una frase que expressa l'admiració que Schwind sentia per la música de Schubert: “com Schubert compon, així vull pintar jo”.

Fa exactament quatre anys, coincidint també amb la setmana en què commemorem la mort de Schubert, el 19 de novembre de 1828, us parlava dels seus amics fent-ne una petita selecció; avui torno sobre aquesta qüestió, aturant-me en algunes de les quaranta-tres persones identificades en el dibuix i, sobretot, en la manera en què les retrata Schwind, que les havia conegut prou bé. Veurem que al·ludeix a episodis passats i, fins i tot, futurs. Avantatges de pintar l'escena amb quaranta anys de perspectiva.

El personatge més destacat a l'escena no és Schubert, sinó Johann Michael Vogl, que canta assegut. Els testimonis expliquen que en aquella reunió del 1826 el baríton va cantar més de trenta lieder, cosa que potser explicaria la necessitat de la cadira. Schubert queda en un segon pla, naturalment al piano, i només en veiem el cap i les mans; els seus amics parlen sovint del seu capteniment discret fins i tot quan era protagonista. A la seva esquerra, sempre proper a ell, hi ha Spaun.
Schwind també apareix al quadre. Si ens fixem en els homes drets a la dreta del retrat que presideix la reunió des de la paret, n'és el tercer; al seu costat hi ha altres dos pintors amics: August Rieder i Leopold Kupelwieser, tots dos autors de famosos retrats de Schubert. La senyoreta que escolta amb actitud embadalida, asseguda davant de Schwind, és Nettel Hönig, una excel·lent pianista a la qual Schubert apreciava molt i que va mantenir una relació amorosa amb el nostre pintor.
A la dreta del grup de pintors hi ha el de poetes: Grillparzer, Bruchmann, Senn, Mayrhofer i Bauernfeld. Crida l'atenció que hi sigui Senn, que no va coincidir mai amb el pintor: quan Schwind va arribar al cercle de Schubert, feia anys que les autoritats havien empresonant i desterrat Senn per la seva militància política. Tot i així, Schwind devia saber, sens dubte, com se l'estimava Schubert i com l'havia trobat a faltar.
Assegut davant dels poetes hi ha una parella que festeja aliena a la música. Són Franz Schober, que hauria de ser amb els poetes, i Justine, la germana de Franz von Bruchmann. Schwind fa referència a una desagradable situació viscuda el 1824: Schober i Justine es van prometre en matrimoni d'amagat de Franz, perquè Schober no era precisament el cavaller que aquest desitjava com a marit de la seva germana i el que ella n'opinés no tenia cap rellevància. Quan Bruchmann va assabentar-se del compromís els va forçar a trencar-lo, i el grup va viure moments tensos, com sol passar en aquests casos que hi ha lleialtats en joc.
Abaix a l'esquerra del dibuix hi ha dues dames assegudes, una de les quals veiem de perfil. Aquesta figura és un altre dels anacronismes de la composició: es tracta d'Eleonore Stohl, una destacada cantant schubertiana que no va nèixer fins el 1832. Va formar duo sovint amb el pianista Josef Gahy, aquest sí amic de Schubert; tots dos tocaven sovint les obres per a quatre mans. El trobem també al quadre; per localitzar-lo, veieu que tot just darrera de Vogl hi ha destacat un senyor que sembla molt important? És el baró de Schönstein, cantant aficionat i molt proper a Schubert; a la seva esquerra, dos caps més enllà, trobem Gahy.
Podríem destacar altres detalls del quadre, però acabarem fixant-nos en el retrat de Caroline Esterházy que penja de la paret. Spaun no tenia cap motiu per tenir un retrat de la comtessa presidint el seu saló, és Schwind qui l'afegeix a l'escena (havia mort el 1851), perquè estava al cas de la importància que havia tingut per a Schubert. Caroline era la petita de les dues germanes Esterházy a qui Schubert havia fet classe des del 1818. Sembla ser que el 1824, quan Caroline tenia disset anys, el mestre es va enamorar de l'alumna; sembla ser també que ella va correspondre'l d'alguna manera, sent conscients tots dos que aquella relació no anava enlloc. Potser va ser un amor d'estiu? La qüestió és que tots dos van romandre amics fins a la mort de Schubert.

Diuen que la Comtessa Caroline es va queixar un cop a Schubert que no li hagués dedicat cap obra; Schubert va respondre-li que totes les seves obres li eren dedicades. L'única obra que li va dedicar explícitament a Caroline és la preciosa Fantasia per a piano a quatre mans, D. 940; com que necessitem un lied per il·lustrar musicalment l'entrada, ens prendrem al peu la dedicatòria general de Schubert i escoltarem Das Geheimnis, amb poema de Schiller, que parla d'una història d'amor secret. Els nostres intèrprets seran Peter Anders i Michael Rauchausen; com sol passar amb els enregistraments antics, el piano sona apagat i en segon pla, però és que Anders canta tan bonic...

Das Geheimnis

Sie konnte mir kein Wörtchen sagen,
Zu viele Lauscher waren wach;
Den Blick nur durft’ ich schüchtern fragen,
Und wohl verstand ich, was er sprach.
Leis’ komm’ ich her in deine Stille,
Du schön belaubtes Buchenzelt,
Verbirg in deiner grünen Hülle
Die Liebenden dem Aug’ der Welt!

Von ferne mit verworr’nem Sausen
Arbeitet der geschäft’ge Tag,
Und durch der Stimmen hohles Brausen
Erkenn’ ich schwerer Hämmer Schlag.
So sauer ringt die kargen Lose
Der Mensch dem harten Himmel ab:
Doch leicht erworben, aus dem Schosse
Der Götter fällt das Glück herab.

Dass ja die Menschen nie es hören,
Wie treue Lieb’ uns still beglückt!
Sie können nur die Freude stören,
Weil Freude nie sie selbst entzückt.
Die Welt wird nie das Glück erlauben,
Als Beute nur wird es gehascht,
Entwenden musst du’s oder rauben,
Eh’ dich die Missgunst überrascht.

Leis’ auf den Zehen kommt’s geschlichen,
Die Stille liebt es und die Nacht,
Mit schnellen Füssen ist’s entwichen,
Wo des Verräters Auge wacht.
O schlinge dich, du sanfte Quelle,
Ein breiter Strom um uns herum,
Und drohend mit empörter Welle
Verteidige dies Heiligtum!

Ella no em pogué dir la més mínima paraula,
hi havia massa gent parant l’orella;
vaig poder tan sols tímidament sondejar el seu esguard
i vaig entendre ben bé el que volia dir.
Sense fer fressa, m’he atansat vers el teu silenci,
tu, frondós tendal de fajos,
amaga, en el teu verd embolcall,
els amants dels ulls del món.

Al lluny, en un confús brunzir,
treballa el dia enfeinat
i, a través del sord bramul de les veus,
distingeixo feixucs cops de martell.
Així, penosament, l’home arrenca
el seu miserable fat d’un cel sense pietat;
però tanmateix, assolida sense esforç,
del faldar dels déus, davalla la felicitat.

Els homes mai arriben a saber com,
calladament, l’amor fidel ens fa feliços!
Només poden destorbar la joia,
perquè la joia mai els encisa.
El món no permetrà mai la felicitat,
com una presa es pot provar d’atrapar,
o bé la tens o la robes
abans que l’enveja t’agafi per sorpresa.

Sense fer fressa, s’esquitlla de puntetes,
li agrada el silenci i la nit,
fuig amb passos lleugers
d’allà on sotja el traïdor.
Oh, envolta tu dolça font
amb un ample torrent el nostre entorn
i, amenaçant amb grans onades,
defensa aquest lloc sagrat.

(traducció de Salvador Pila)