Els lectors habituals sabeu que quan publico un moment musical és perquè per una raó o una altra no he pogut preparar un article comme il faut. També sabeu que no ens quedarem sense música, tot i que no hagi tingut temps d'escriure el que volia per a aquesta setmana. Ni tan sols he hagut de pensar una cançó, perquè la setmana passava vaig haver de triar entre dues per il·lustrar el cicle Tel jour telle nuit; vaig triar-ne Nous avons fait la nuit i em va saber greu que es quedés fora Une herbe pauvre, així que aquí la tenim.
Si no vaig errada, "herbe pauvre" fa referència al mateix que "herba pobra" en català, l'herba que creix en terrenys poc fèrtils o en situacions de calor o fred extrems, esparsa i com qui diu, sense esma; res a veure amb l'exuberància de l'herba verda i rica a la primavera. Tanmateix, de vegades aquesta herba desnerida commou qui hi ensopega i queda immortalitzada en un poema (de Paul Éluard o de Justinus Kerner) o en una cançó (de Francis Poulenc o de Robert Schumann); ha brotat enmig de la neu, és la salut i té gust d'aire net. També podríem dir-ne esperança, oi?
La sisena cançó del cicle de Poulenc és transparent com l'aire fred de la muntanya, neta com la neu, té la calma del bri d'herba que apunta anunciant la primavera, aliena a les sensacions que desperta al seu entorn. Si després d'escoltar aquesta melodia tan breu en la seva "versió original", és a dir, la de Pierre Bernac i Francis Poulenc, voleu tornar a sentir el poder guaridor del verd que anuncia el final de l'hivern (real o imaginari), recupereu aquesta cirera d'Une herbe pauvre, el lied de Schumann i Kerner, Erstes grün.
Sauvage
Apparut dans la neige
C'était la santé
Ma bouche fut émerveillée
Du goût d'air pur qu'elle avait
Elle était fanée.
salvatge
aparegué a la neu
Era la salut
La meva boca restà meravellada
del gust d'aire pur que tenia
Es marcí.
Comments powered by CComment