alt
Lletra capital B - James Tissot (Museu de  Brooklin)
 
Els símptomes de la baritonofília són clars. Pateixes de baritonofília quan et diuen La dama de piques i penses en el príncep Ieletvski, La ciutat morta i penses en Pierrot, fins i tot penses en Riccardo quan et parlen d'I Puritani; quan et diuen que un tenor farà de Pelléas arrufes el nas i rebatejaries Don Carlo per dir-li Posa. Si us reconeixeu en els símptomes, sapigueu que és un transtorn relativament freqüent (no tant com la tenoritis i la sopranitis, però) i no és greu. Només cal acceptar-lo. I gaudir-ne. I donar novament gràcies a Mozart, aquest cop pels seus Don Giovanni, Leporello, comte d'Almaviva, Figaro, Guglielmo, Papageno i resta de la tropa.

Amb l'òpera, és el que hi ha: cada personatge té la seva tessitura, inamovible. Hem d'acceptar que Lucia di Lammermoor de cap de les maneres pot ser un baríton i que no totes les òperes poden ser modèliques com Billy Budd (potser tot plegat seria un pèl avorrit?) Ara bé: si parlem de lied no tenim aquestes molestes restriccions i els barítons poden cantar-ho tot! I les sopranos, i les mezzosopranos, i els tenors, i els contratenors, i els baixos! Totes les cordes poden fer-se seva qualsevol cançó. Potser esteu pensant que tot, tot, no, que no poden; que fa un temps vam parlar d'algunes excepcions. Però van caient els darrers tabús: no fa gaire que vaig sentir un tenor que cantava Perduta ho la pace, és a dir, Gretchen am Spinnrade en la versió de Verdi. Així que el lied, com diria el meu estimat Don Giovanni, "è aperto a tutti quanti. Viva la libertà!"

Jo pateixo de baritonofília, com bé sabeu els lectors més fidels. Tot i els esforços que faig per contrarestar-la, aquest blog també la pateix. Si us dic que una quarta part dels cantants que s'han passat per aquí són barítons em direu que no n'hi ha per tant però aquesta dada, tot i ser certa, estaria incompleta si no afegís que ells solets han cantat la tercera part de les cançons. Estem clarament esbiaixats. Per aquest motiu, en l'abecedari de Liederabend la lletra B només podia ser B de baríton.

No sé si es poden raonar els gustos; sí que es pot raonar, però, que la veu dels barítons té certs avantatges a l'hora de cantar lied. Un dia parlàvem amb una amiga afectada de sopranitis d'una cançó que cantava una soprano. Jo li deia que la preferia cantada per un baríton, que ells tenien els peus ben plantats a terra i les sopranos s'enlairaven massa, i ella em deia que precisament el que li agradava era que s'enlairessin, que per estar arran de terra ja tenia la vida quotidiana. Això que vam expressar de manera tan casolana té una explicació fisiològica que intentaré explicar-vos.

Començarem per dir que l'oïda percep dos paràmetres: nivells (més fort, més fluix) i freqüències (més agut, més greu). Dels nivells, que simplificant molt també en podem dir volum, en som prou conscients sempre; de les freqüències en som conscients sobretot quan parlem de música perquè llavors podem dir, continuant amb la simplificació, que freqüència i altura són sinònims, i les notes són freqüències. Ens trobem amb les freqüències també quan comprem un amplificador o uns auriculars i veiem a les especificacions tècniques que tenen un rang de 20 a 20.000 Hz, que és aproximadament el marge que sentim les persones.

Passem ara a la veu parlada. La qualitat de la veu parlada la valorem segons la seva naturalitat i la seva intel·ligibilitat; aquestes dues qualitats es concentren en un marge de freqüències que coincideix, segurament per qüestions evolutives, amb el rang de freqüències en el qual l'oïda és més sensible. Com sol passar, ens adonem de la importància d'aquests dos factors quan no els tenim. Per exemple: quan parlem per telèfon sentim una veu molt poc natural i amb la intel·ligibilitat justa perquè ens entenguem, i això és així perquè la banda telefònica es concentra en un marge de freqüències massa estret. Quan la veu ja no és parlada sinó cantada tots percebem un canvi en la seva qualitat però en aquest cas, evidentment, no la sentim pitjor, com per telèfon, sinó diferent. La distribució de freqüències de la veu cantada es modifica perquè qui mana és la música, les notes que es canten. Doncs bé, aquí és on vam anar a parar amb la meva amiga: la tessitura dels barítons és la més propera a la veu parlada, per això la seva veu és la més natural i la més intel·ligible. D'això en dèiem "tocar de peus a terra". La veu de les sopranos es desplaça tant de la parlada que la percebem com una veu clarament diferent, i diem que la sentim "enlairada" perquè s'ha tornat més aguda. A més, i això sí pot representar un problema, la seva intel·ligibilitat minva i les sopranos han de fer un sobreesforç perquè les entenguem.

És a dir: com us deia, els barítons, quan canten un gènere que està pensat perquè sigui proper i s'entengui paraula per paraula, juguen amb avantatge. A partir d'aquí, a cadascú li agrada el que li agrada i això és indiscutible. A la meva amiga en aquell moment li importava ben poc el què deia la soprano, el que estava apreciant era el so, aquelles notes agudes allunyades de la vida real; a mi m'encanta la proximitat dels barítons.

Ara potser n'hauríem d'escoltar un, oi? He triat un de nou a Liederabend, Benjamin Appl, un cantant molt jove que podrem escoltar al Palau de la Música d'aquí un parell de mesos; l'acompanyarà, aquí i al seu recital, James Baillieu. El compositor també s'estrena però no perquè no hagi intentat abans tenir-lo aquí: es tracta d'Anton Rubinstein, el compositor rus que va compondre totes les cançons de Wilhelm Meister. D'aquestes cançons, com us vaig explicar al seu moment, no n'hi ha cap enregistrament però sí n'hi ha dels seus Sechs Lieder von Heine, op. 32, dels quals n'escoltarem el darrer, Der Asra.

Disclaimer: tenors, contratenors, baixos, sopranos i mezzosopranos també m'agraden!
 
Der Asra
 

Täglich ging die wunderschöne
Sultantochter auf und nieder
um die Abendzeit am Springbrunn,
wo die weißen Wasser plätschern.

Täglich stand der junge Sklave
um die Abendzeit am Springbrunn,
wo die weißen Wasser plätschern,
täglich ward er bleich und bleicher.

Eines Abends trat die Fürstin
auf ihn zu mit raschen Worten:
"Deinen Namen will ich wissen,
deine Heimat, deine Sippschaft."

Und der Sklave sprach: "Ich heiße Mahomet
und bin aus Yemen,
und mein Stamm sind jene Asra,
welche sterben, wenn sie lieben.

Cada dia anava la preciosa
filla del soldà passejant
al capvespre a la fontana
on les blanques aigues clapotegen.

Cada dia s'estava el jove esclau
al capvespre a la fontana
on les blanques aigues clapotegen,
cada dia esdevenia més pàl·lid.

Un dia se li adreçà la princesa
amb paraules urgents:
"Vull saber el teu nom,
el teu país, el teu llinatge."

I l'esclau va parlar: el meu nom és Mahomet
i sóc del Iemen,
i el meu llinatge són aquells Asra
que moren quan estimen.


 

Comments powered by CComment