Que perquè us ho explico ara? La culpa és de la calor, la porto malament i faig coses estranyes. Tot plegat va anar així: repassant a la meva llibreta els lieder d'Strauss previstos fins a final d'any vaig veure que un el cantava un tenor i l'altra un baríton. I repassant les nou entrades prèvies, hi canten cinc barítons, dos tenors i tres sopranos; se suposa que Strauss és el compositor de les sopranos i a mi m'ha traït un cop més la baritonofília! Llavors vaig pensar quin lied podia posar cantat per una soprano i em venir al cap Amor. El que us deia, la calor.
Comencem pel començament. Entre els anys 1905 i 1917, aproximadament en el període que va entre la composició de Salome i la de Die Frau ohne Schatten, Richard Strauss no va escriure lied, es va dedicar només a l'òpera. Sembla ser que el motiu no va ser només la seva exitosa carrera com a compositor d'òperes; un cop retirada dels escenaris la seva dona, la soprano Pauline de Ahna, ja no tenia inspiració, ganes o interès per escriure cançons. També sembla ser que un dels motius per tornar-hi va ser la seva amistad amb la jove soprano Elisabeth Schumann, a qui va dirigir per primer cop el 1917. Per a ella va escriure els Sechs Lieder nach Gedichten von Clemens Brentano, op. 68, sis cançons escrites clarament en llenguatge més operístic que liederístic i que es poden associar amb diferents personatges d'Strauss. Amor és la cinquena cançó i si coneixeu Ariadne auf Naxos identificareu ràpidament aquesta cançó com una germana petita de Zerbinetta: és pràcticament un ària de coloratura, molt exigent per a la soprano. I aquí és on comencen els meus problemes amb aquest lied, perquè no sóc gaire de coloratures; en una òpera, en el seu context, i si no duren gaire, encara, però Amor és una exhibició de pirotècnia vocal que no va gaire amb mi, què hi farem.
El poema de Brentano té el seu encant i s'adiu molt amb el compositor: un amoret entremaliat juga a la vora del foc i se li encenen les ales; corre plorant a amagar-se a les faldilles d'una pastora que l'ajuda a apagar les flames, però, és clar, és el seu cor el que ara crema... Tanta floritura com té la cançó està justificada pels jocs i les rialles de l'amoret primer, pels seus plors i el foc després, no és que no vinguin a tomb de res, però tot i així...
Que no m'agradi la cançó no vol dir que no us proposi una molt bona versió, la de Diana Damrau amb Christian Thielemann dirigint l'orquestra Filhlarmònica de Múnic (Strauss va orquestrar el lied el 1940 per a la tercera de les seves sopranos muses, Viorica Ursuleac). Espero que us agradi. I si no us agrada, veniu i ens ho expliqueu, i així em sentiré millor.
Aquesta és l'última entrada del mes d'agost; la setmana vinent comencem un curs nou i espero que no faci tanta calor i pugui fer una entrada més normal. De moment, us aviso d'un canvi: a partir d'ara les entrades sortiran cada dimecres en lloc de cada dijous.
An dem Feuer saß das Kind
Amor, Amor
Und war blind;
Mit dem kleinen Flügel fächelt
In die Flammen er und lächelt,
Fächelt, lächelt, schlaues Kind!
Ach, der Flügel brennt dem Kind!
Amor, Amor
Läuft geschwind!
„O wie ihn die Glut durchpeinet!“
Flügelschlagend laut er weinet;
In der Hirtin Schoß entrinnt
Hilfeschreiend das schlaue Kind.
Und die Hirtin hilft dem Kind,
Amor, Amor
Bös und blind.
Hirtin, sieh, dein Herz entbrennet,
Hast den Schelmen nicht gekennet.
Sieh, die Flamme wächst geschwinde.
Hüt dich vor dem schlauen Kind!
Fächle, lächle, schlaues Kind!
El nen seia a la vora del foc,
Amor, Amor,
i era cec;
amb les petites ales atia
les flames i somriu,
atia, somriu, nen espavilat.
Ah, les ales de l'infant cremen!
Amor, amor,
corre veloç!
O, les brases en fan molt de mal!
Bat les ales amb força i plora,
a la falda de la pastora es refugia
demanant ajuda el picardiós nen.
I la pastora ajuda el nen,
Amor, Amor,
entremaliat i cec.
Pastora, mira, el teu cor crema,
no has conegut l'astut nen,
mira, les flames calen ràpid.
Vés amb compte amb el nen trapella.
Atia, somriu, nen espavilat.
Comments powered by CComment