Confesso que no m'agraden totes les cançons

Cupido fabricant el seu arc (detall) - Parmigiano

 

De tant en tant us recomano de manera especial que escolteu la cançó que il·lustra el post perquè m'agrada molt. El que no ha passat encara és que us parlés d'una cançó que no m'agrada gens, però per a tot hi ha un primer cop. Per acabar-ho d'adobar, és una cançó que es considera una de les millors del seu autor: Amor, d'Strauss. Ja està, ja ho he dit, no puc amb Amor.

Que perquè us ho explico ara? La culpa és de la calor, la porto malament i faig coses estranyes. Tot plegat va anar així: repassant a la meva llibreta els lieder d'Strauss previstos fins a final d'any vaig veure que un el cantava un tenor i l'altra un baríton. I repassant les nou entrades prèvies, hi canten cinc barítons, dos tenors i tres sopranos; se suposa que Strauss és el compositor de les sopranos i a mi m'ha traït un cop més la baritonofília! Llavors vaig pensar quin lied podia posar cantat per una soprano i em venir al cap Amor. El que us deia, la calor.

Comencem pel començament. Entre els anys 1905 i 1917, aproximadament en el període que va entre la composició de Salome i la de Die Frau ohne Schatten, Richard Strauss no va escriure lied, es va dedicar només a l'òpera. Sembla ser que el motiu no va ser només la seva exitosa carrera com a compositor d'òperes; un cop retirada dels escenaris la seva dona, la soprano Pauline de Ahna, ja no tenia inspiració, ganes o interès per escriure cançons. També sembla ser que un dels motius per tornar-hi va ser la seva amistad amb la jove soprano Elisabeth Schumann, a qui va dirigir per primer cop el 1917. Per a ella va escriure els Sechs Lieder nach Gedichten von Clemens Brentano, op. 68, sis cançons escrites clarament en llenguatge més operístic que liederístic i que es poden associar amb diferents personatges d'Strauss. Amor és la cinquena cançó i si coneixeu Ariadne auf Naxos identificareu ràpidament aquesta cançó com una germana petita de Zerbinetta: és pràcticament un ària de coloratura, molt exigent per a la soprano. I aquí és on comencen els meus problemes amb aquest lied, perquè no sóc gaire de coloratures; en una òpera, en el seu context, i si no duren gaire, encara, però Amor és una exhibició de pirotècnia vocal que no va gaire amb mi, què hi farem.

El poema de Brentano té el seu encant i s'adiu molt amb el compositor: un amoret entremaliat juga a la vora del foc i se li encenen les ales; corre plorant a amagar-se a les faldilles d'una pastora que l'ajuda a apagar les flames, però, és clar, és el seu cor el que ara crema... Tanta floritura com té la cançó està justificada pels jocs i les rialles de l'amoret primer, pels seus plors i el foc després, no és que no vinguin a tomb de res, però tot i així...

Que no m'agradi la cançó no vol dir que no us proposi una molt bona versió, la de Diana Damrau amb Christian Thielemann dirigint l'orquestra Filhlarmònica de Múnic (Strauss va orquestrar el lied el 1940 per a la tercera de les seves sopranos muses, Viorica Ursuleac). Espero que us agradi. I si no us agrada, veniu i ens ho expliqueu, i així em sentiré millor.

Aquesta és l'última entrada del mes d'agost; la setmana vinent comencem un curs nou i espero que no faci tanta calor i pugui fer una entrada més normal. De moment, us aviso d'un canvi: a partir d'ara les entrades sortiran cada dimecres en lloc de cada dijous.

 

Amor