Entrevista amb Jordi Roch, director artístic de la Schubertíada a Vilabertran

Jordi Roch i Bosch

 

La Schubertíada a Vilabertran 2013 comença d'aquí dos dies, el 16 d'agost, i fins el 6 de setembre tindrem ocasió d'assistir-hi a dotze concerts. Hi podrem escoltar Sylvia Schwartz i Wolfram Rieger amb cançons de Schubert, Granados, Turina i Guridi; Mojca Erdmann i Gerold Huber amb lieder de Schubert (amb la col·laboració de la clarinetista Ona Cardona), Schumann i Strauss; Matthias Goerne amb dos programes: el primer dedicat íntegrament a Schubert i acompanyat per l'arpista Sara Christ i el segon, amb Andreas Haefliger, amb lieder de Liszt i Wolf; finalment, també amb un programa schubertià, Michelle Breedt i Nina Schumann. Michelle Breedt intervindrà també en el concert de cloenda de la Camerata 432 cantant els Wesendonck Lieder de Wagner. Això si parlem només de lied, però tindrem molta més música de cambra; aquí teniu la programació completa.

Fa un temps vaig escriure que la Schubertíada a Vilabertran era l'oasi que aplegava els aficionats al lied en aquest desert que és la programació liederística a casa nostra; sembla que la temporada vinent anirem una mica millor ara que el Gran Teatre del Liceu ha recuperat els recitals, però la Schubertíada a Vilabertran continua sent la gran cita. El seu director artístic, Jordi Roch i Bosch (Barcelona, 1931), va tenir l'amabilitat de concedir-me fa unes setmanes l'entrevista que podreu llegir a continuació; jo continuo sense ser periodista, però el Dr. Roch té moltes coses interessants per explicar i li agraeixo molt que les hagi compartit amb nosaltres.

L'entrevista es publica també a Núvol, el digital de cultura.

LA Doctor Roch, vostè és fundador de les Joventuts Musicals de Catalunya, President de les Joventuts Musicals d'Espanya des de 1963 i President d'Honor de les Joventuts Musicals Internacionals després d'haver-ne estat el President entre 1983 i 1992. Ens podria explicar com funcionen les Joventuts Musicals?

JR Joventuts Musicals és una organització molt complexa, organitzem moltíssimes coses. És com si fos una casa, una planta baixa a on hi ha portes grans, mitjanes i petites, i cadascuna una representa una ciutat; per aquestes portes va entrant gent jove, que volen conéixer la música o la volen estudiar, perquè hi ha de tot, i gent gran que els volen ajudar. Les portes es corresponen amb les associacions; les grans són ciutats grans com Bilbao o Sevilla, les mitjanes, ciutats com Albacete o Figueres (que organitza la Schubertíada a Vilabertran) i les portes petites són pobles. Aquestes associacions viuen de les quotes que paguen els socis, i potser l'Ajuntament els dóna uns diners perquè facin un concert públic, un concerts pels escolars, etc. D'associacions locals ara hi ha a Espanya unes vuitanta actives i potser arribaríem gairebé fins a cent comptant algunes que només fan una activitat o dues a l'any perquè tenen molt pocs mitjans. A Catalunya és a on hi ha més associacions, d'aquestes vuitanta n'hi deu haver trenta, perquè Catalunya és un país molt ben comunicat, molt ben travat pel seu passat de gent que es dedicava a comprar i vendre.

Les associacions, s'ajunten i pugen un pis més amunt, si s'ajunten poden fer coses més importants, i aquí hi ha les federacions: Catalunya, el País Basc, Andalusia, etc, que viuen de les subvencions que els dóna el seu govern autonòmic perquè facin coses conjuntes. El tercer pis són les confederacions, nosaltres som a les Joventuts Musicals d'Espanya; qui paga és el govern central i fem un concurs que abasta tot Espanya, cada confederació organitza el seu concurs. Al quart nivell hi ha la federació mundial, les Joventuts Musicals Internacionals, que depenen de l'UNESCO; per la seva posició les confederacions connecten amb el quart nivell i els nivells inferiors, i això origina molts contactes i molts intercanvis. A un músic jove que ha guanyat el nostre concurs li organitzem conjuntament amb la federació mundial una gira de concerts per associacions dels cinc continents. La UNESCO diu que Joventuts Musicals és el moviment juvenil cultural més important del món.

Hi ha una cosa molt important: Joventuts Musicals és una xarxa. La cultura, des que hi ha Internet, no és concebible sense les xarxes, i nosaltres som una xarxa de xarxes, cada dia només prement un botó podem saber el que passa arreu del món en qüestió musical, des del més humil al més gran, i això és la gràcia de tot això. Hi ha un sociòleg francès, Albert Jacquard, que diu "je suis les liens que je tisse", "jo sóc els nussos que vaig teixint"; l'associació de Barcelona es beneficia del que està fent la UNESCO i del que està fent la Unió Europea de Concursos, perquè també hi està connectada. Hi ha gent que només ha de fer una cosa, que és copiar, i a mi m'agrada molt copiar, però també m'agrada molt que em copiïn, vol dir que hi ha un aspecte creatiu.

LA A més dels seus càrrecs a les Joventuts Musicals, vostè és director artístic de la Schubertíada a Vilabertran.

JR Exageren... El que a mi m'agrada procuro fer-ho conéixer perquè agradi a més gent, i a mi m'agrada molt el lied perquè la meva germana gran, quan jo era jovenet, estudiava cant i cantava les cançons de Schubert. I és clar, com que ho vaig conéixer de petit, sempre he tingut afició per conéixer aquest repertori. D'altres també, a mi m'interessa tota la música. Això em ve d'educació, el meu pare era un gran amant de la música, era un pedagog que considerava que era molt important per a la formació de la gent; la música, quan te la posen dintre del teu bagatge de petit ja no la pots deixar mai més. Hi ha molta gent que de petits ningú no els va parlar de música ni van anar a cap escola a on fos apreciada, però jo sí vaig anar a una escola a on la música era molt important. Però jo sóc metge i em guanyo la vida fent de metge, no dirigint festivals.

LA Com va sorgir la idea de la Schubertíada a Vilabertran?

JR Jo coneixia a Viena el Franz Schubert-Institut, que aglutina diverses schubertíades. Per exemple, hi ha una de molt important a Boston; a Viena hi ha una a Lichtental, a l'esglèsia a on Schubert va dirigir les seves les misses; després hi ha la de Schwarzenberg, potser la més complerta avui a Europa; també n'hi ha a Itàlia, a Bèlgica... A Paris, a la Sorbona, hi ha una càtedra de musicologia que també té una secció dedicada a Schubert i que fan uns treballs interessantíssims; això és perquè Schubert va ser molt conegut a París gràcies a Franz Liszt, que donava concerts amb els arranjaments que feia de les cançons de Schubert només per a piano (jo tinc un facsímil d'aquests programas que diu "François Listz interpréte François Schubert"). És a dir, pels francesos, les cançons de Schubert eren peces de piano fins que molt més tard van començar a arribar els cantats que hi posaven el text.

Nosaltres varem crear la Schubertíada a imatge de les que es feien a Europa i va ser per casualitat. A Vilabertran hi havia un festival que organitzaven les Joventuts Musicals de Figueres que es deia Festival de l'Empordà; quan es va crear el Festival de Peralada va començar a anar malament malgrat els esforços per mantenir-lo i jo els vaig dir: a Catalunya de festivals n'hi ha molts, se n'ha de fer un que no es digui festival i que pugui conviure amb el de Peralada, que està al costat. Perquè no fem una Schubertíada? I em van dir: i què és això? Perquè llavors Franz Schubert era un gran desconegut a Catalunya; gràcies a la Schubertíada s'ha mogut la cosa, i ara jo veig, per exemple que la temporada vinent al Liceu fan un Winterreise amb Jonas Kaufmann, que el vaig portar jo aquí el 2002, quan encara era un total desconegut.

Volia fer una schubertíada que tingués el segell de Joventuts Musicals. Si mirem el programa d'aquesta temporada, hi ha molta gent que n'ha sortit: la Sylvia Schwartz, l'Ona Cardona, el Pau Codina, el Quartet Casals i el Quartet Gerhard són premis del nostre concurs; l'Antoni Ros Marbà és de les Joventuts Musicals de sempre i la Camerata l'hem format amb músics d'aquí. Procuro barrejar les grans figures amb els que comencen; per exemple, la Mojca Erdmann cantarà acompanyada per l'Ona Cardona, faig maridatges de gent d'aquí amb gent de fora, això és bo pels d'aquí perquè després de vegades els criden de fora i això és un aspecte molt important de la Schubertíada que justifica molt que Joventuts Musicals faci una cosa així.

LA Recorda qui va venir aquella primera edició, el 1992?

JR Van venir la Brigitte Fassbaender amb el Wolfram Rieger, que van inaugurar amb el Viatge d'hivern. Va ser una meravella, i només érem quaranta persones... Vam començar forts. Després va venir la Juliane Banse, perquè jo aquesta Schubertíada la vaig crear per a ella; la vaig sentir en un recital i li vaig dir: jo crearé una schubertíada per a tu;. Llavors la Juliane era una noia joveníssima, devia tenir vint o vint-i-un anys, era com una nena.

LA Ja hem vist que els artistes més joves vénen de les Joventuts Musicals, però els cantants consagrats, com els convenç perquè vinguin? Hi ha cap cantant que vostè hagi volgut portar i se li hagi resistit?

JR Molts van venir que no estaven consagrats, la Mojca Erdmann per exemple. Jo tinc molts hams posats per Europa, i algú em va dir que la fes venir, va ser fa cinc o sis anys i després va venir a la Schubertíada a Barcelona; a Vilabertran serà la tercera vegada, li agrada molt i des del primer cop està fent fet una gran carrera. O el Matthias [Goerne], em van dir que hi havia un baríton jove que l'havia d'escoltar; ell és de Weimar, que llavors era l'Alemanya de l'Est, me n'hi vaig anar i el vaig sentir i ell em va dir que volia fer el Winterreise. Això crec que era l'any 1992 i la primera vegada que va sortir d'Alemanya va ser per venir a Vilabertran, l'any següent; ell ho recorda, sempre em diu: jo, mentre pugui, vindré. En general, agafem gent que aquí són totalment desconeguts, com ho era l'Angelika Kirchschlager, que ja ha vingut tres o quatre vegades a Vilabertran i ara vindrà el 2015.

Algun cantant que li haguem demanat que vingui i no hagi pogut ser, potser sí, però per problemes de dates. Més aviat a l'inrevés, hi ha cantants que estan gairebé ofesos per no haver vingut mai a Vilabertran, perquè això internacionalment corre; a més a més Vilabertran té una cosa que els agrada molt als intèrprets, que és la proximitat amb el públic, perquè encara que siguis a la fila 12 el tens allà mateix, i ells veuen el públic com els segueix, per això els agrada molt venir.

LA La Schubertíada a Barcelona va començar una mica després, el 1997. Des de la seva experiència, hi ha afició al lied a Barcelona?

JR Sí, vam començar a fer-la el 1997 perquè era el 200 aniversari del naixement de Schubert. També vam crear l'Associació Franz Schubert, però li falten socis, ha de tenir més pes social; ha fet coses molt interessant, però de moment estem esperant que ens millori l'economia, per això no hem pogut fer la Schubertíada a Barcelona aquest any. Jo crec que el motiu que no hagi acabat d'arrencar són els diners, en el moment que tinguéssim diners per fer una bona difusió, fer comprendre què és això del lied... La gent s'ha d'acostumar a la cançó pòetica, hi ha qui em diu: és que això que feu vosaltres és molt elitista, i jo dic, no, això és minoritari, nosaltres treballem per a la immensa minoria, no podem pretendre ser com a Alemanya. El que és important és que es prodigui, perquè la disposició d'algú que va a escoltar la cançó poètica és molt diferent de qui va a un concert simfònic o a veure una òpera.

Vilabertran té un avantatge respecte Barcelona: hi ha una part del públic que ve de Barcelona; hi ha un públic de l'Empordà que ve des del començament perquè és un festival d'allà, i ara ja li ha agafat afició i ho estan esperant; tenen contacte amb els artistes, hi ha aquesta proximitat... Després hi ha Empuriabrava, hi ha molts estiuejants alemanys que també vénen, ve molta gent del sud de França, inclús alguna persona de Madrid.

Hi ha cantants que han anat al Cicle de Lied del Teatro de la Zarzuela perquè he recomanat jo, per exemple el Christian Gerhaher, que ha cantant a les dues Schubertíades, la de Vilabertran i la de Barcelona; el primer recital que va fer a Vilabertran el va gravar TV3 i vaig enviar el vídeo a Antonio Moral, el director del cicle de Madrid, que em sol dir: "los grandes cantantes primero van a Vilabertran, antes que a Madrid"; en alguns casos és veritat, com la Juliane Banse o l'Angelika Kirchschlager.

LA Sospito que el pressupost de la Schubertíada és molt baix, com es pot organitzar amb tan pocs recursos?

JR Són molt pocs diners. El pressupost de músics són una mica més de 96.600 €, no arriba a 96.700 €; aquí hi ha un secret: els músics ens tracten molt bé i ens fan molt bon preu perquè s'ho estimen molt. Després s'ha d'afegir impremta, viatges, hotels.. Els hotels també ens fan bon preu, per exemple. De publicitat no en fem perquè no podem pagar anuncis als diaris; La Vanguardia és un bon col·laborador que a canvi que fem un descompte als socis del seu Club publiquen uns anuncis que no ens costen res. Però sobretot, els cantants són molt addictes i fidels, això és molt important.

---

Només em queda presentar el lied que va triar en Jordi Roch per il·lustrar l'entrada, però abans us diré que m'estic guardant una cosa. En un moment donat de la conversa el Dr Roch em va dir: "ara li donaré una primícia, aquesta és la programació de l'any que ve". Així que, si tot va bé i no tenim cap imprevist, la setmana vinent parlarem de la programació de la Schubertíada a Vilabertran 2014; ja us avanço que és molt, molt atractiva, tant pels noms com per les obres programades.

I ara sí, passem a escoltar uns minuts de música. El Jordi Roch no ho sap, però va triar un dels meus lieder preferits de Schubert, Sei mir gegrüßt, a partir d'un poema de Friedrich Rückert; ja li havíem dedicat una entrada, i a l'entrevista amb Simon Keenlyside també en vam parlar, aquesta cançó va pel camí de convertir-se en un clàssic del blog.

La interpretació que vam escoltar mesos enrera al blog era la d'Ian Bostridge i Julius Drake, del seu recital al Liceu la temporada 2008-2009; avui n'escoltarem la de Dietrich Fischer-Dieskau i Gerald Moore, un enregistrament de 1959.

 

Sei mir gegrüsst