Els aficionats al lied estem avesats a acompanyar els caminants que un bon dia marxen de casa i mentre fan camí rumien el seu passat o el seu futur: coneixem el caminant de Winterreise, l'arpista de les cançons de Wilhelm Meister, els que parlen amb la lluna, els que busquen aventures... Tot i estar acostumats a les seves reflexions sovint tristes, de vegades desoladores, de tant en tant topem amb un caminant que ens trasbalsa especialment, potser perquè ens agafa desprevinguts.
Penso ara en el lied In der Ferne [A la llunyania] de l'Schwanengesang, i no serà perquè l'obra no sigui coneguda. Potser és perquè associem la primera part del cicle, amb poemes de Ludwig Rellstab, a cançons més amables, i la segona, amb poemes de Heinrich Heine, a cançons més dures. Però això és així només en general i a grans trets, i la penúltima cançó de la primera part (si l'escoltem en el cicle de la publicació) s'obre amb una breu introducció del piano, un motiu que es repeteix tres vegades, que no augura res de bo.
El poema de Rellstab té una estructura peculiar: gairebé no hi ha verbs en forma personal. Per ser precisa, n'hi ha un a la primera estrofa i dos a la tercera, sempre al final. Sí que n'hi ha, a bastament (pràcticament un a cada vers), participis present, que són molt habituals a la llengua alemanya. A la llengua catalana no tenim aquesta forma verbal, però n'han quedat rastres de temps remots, com a adjectius o noms: amant, dorment, naixent, vinent... Amb aquests exemples ja veiem que el participi present serveix per indicar una acció, i així és com s'utilitzen en alemany. El cas del poema va més enllà de l'ús comú, entenc que és un recurs literari per generar incertesa, perquè el poema és un seguit de descripcions gairebé fins al final.
D'entrada, podria semblar que la primera estrofa parla en general, sense adreçar-se a ningú en concret, una mena d'advertiment. A la segona estrofa, però, tot i que no hi hagi cap verb que ens ho confirmi, les descripcions són massa personals per no ser fetes en primera persona. Ens adonem, llavors, que la primera estrofa no és una admonició sinó un lament. La tercera estrofa s'adreça a diferents elements de la natura que poden viatjar (la brisa, les onades...) perquè portin la seva salutació a l'estimada que li va trencar el cor. La clau del poema la trobem, doncs, al final, però també hi ha una paraula al primer vers que defineix com se sent la veu poètica: és un fugitiu. La decisió de marxar de casa no ha estat meditada, ha estat un impuls.
El lied que Schubert va compondre a partir d'aquest poema té estructura estròfica variada; la pauta queda marcada, doncs, a la primera estrofa. Després de cantar els dos primers versos, la línia vocal fa una pausa, per cantar la resta de l'estrofa com qui diu a borbollons, cada vers més agut que l'anterior, fins que es repeteix l'últim vers en el registre greu. El piano acompanya tota l'estona amb acords, i tot plegat ens transmet la desesperació del caminant. Després d'un interludi que evoca la introducció, sentim la segona estrofa, molt similar a la primera, pel que fa a l'estructura.
La línia vocal de la tercera estrofa canvia lleugerament respecte de les anteriors; ara va tot seguit fins al cinquè i el sisè vers, que és quan fa les pauses: quan recorda el dolor de la ruptura. El canvi més evident a la tercera estrofa, però, és a l'acompanyament, que ara és arpegiat. És com si la presència de la natura fos un consol per al caminant. Aquest consol, però, sembla momentani: la tercera estrofa es repeteix completa, ara sense interludi, i, malgrat que continua la fluïdesa del piano, la línia vocal ens transmet una angoixa més marcada, que es transforma en ràbia en la repetició de l'últim vers, en fortissimo.
Tot i que tenia triada de bon començament la versió d'In der Ferne que escoltarem, n'he escoltat unes quantes més mentre preparava l'article, i m'ha cridat l'atenció els tempi tan diferents que trien els artistes. La durada total va, si fa no fa, dels cinc minuts i mig de les interpretacions més ràpides, als set i mig de les més lentes. La versió que escoltarem, magnífica, és la d'Andrè Schuen i Daniel Heide, que tendeix a lenta; espero que gaudiu de la interpretació corprenedora d'aquest lied ple de detalls i de matisos.
Wehe dem Fliehenden
Welt hinaus ziehenden! -
Fremde durchmessenden,
Heimath vergessenden,
Mutterhaus hassenden,
Freunde verlassenden
Folget kein Segen, ach!
Auf ihren Wegen nach!
Herze, das sehnende,
Auge, das thränende,
Sehnsucht, nie endende,
Heimwärts sich wendende!
Busen, der wallende,
Klage, verhallende,
Abendstern, blinkender,
Hoffnungslos sinkender!
Lüfte, Ihr säuselnden,
Wellen sanft kräuselnden,
Sonnenstrahl, eilender,
Nirgend verweilender:
Die mir mit Schmerze, ach!
Dies treue Herze brach, -
Grüßt von dem Fliehenden,
Welt hinaus ziehenden!
Ai del que fuig
vagarejant pel món!
recorrent terres estrangeres,
oblidant la pàtria,
odiant la casa materna,
abandonant els amics,
cap venturança el segueix, ai!
en el seu camí.
Cor anhelant,
ulls plens de llàgrimes,
enyorança sense fi
envers la terra natal.
Cor convuls,
plany esmorteït,
l'estel del vespre resplendeix,
davallant sense esperança!
Ventijols mormolejants,
onades suaument encrespades,
raig de sol apressat
que enlloc s'atura:
a la que, amb dolor, ai!
trencà aquest cor fidel!
saludeu-la de part del fugitiu
que vagareja pel món!
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
Schubertíada 2021 | Kriegers Ahnung
Els soldats dormen entorn d'un foc de camp. Tots excepte un, a qui el neguit abans de la batalla de l'endemà ha desvetllat. I s'enyora, i recorda moments feliços amb la dona que estima, i té por, i mira de tranqui·litzar-se i agafar el son. Podria ser qualsevol home a qualsevol guerra a qualsevol època.
Serenates i cireres
Recordeu les cireres? Fa dues setmanes escoltàvem Ständchen d'Strauss i avui n'escoltarem una cirera, Ständchen de Schubert; si en altres ocasions una cançó em porta a una altra pel que tenen en comú, aquest cop us vull cridar l'atenció sobre el que les diferencia: totes dues són serenates, però l'ànim dels dos enamorats és tan diferent!
El nostre lied d'avui és tan conegut que fins i tot els menys aficionats entre vosaltres, benvolguts lectors, l'haureu escoltat algun cop. Tan conegut que sovint oblidem que Schubert té una altra serenata, Ständchen, D889, a partir d'un text de Shakespeare que és un lied encantador. Però bé, això serà un altre dia, avui parlem [...]
La mort de Schubert
Us heu preguntat mai, de què va morir Schubert? Sabem que patia sífilis però, va ser aquesta malaltia la causa de la seva mort? Pels testimonis que tenim, la mort de Schubert va ser inesperada. Sabem que el 31 d'octubre de 1828 no es trobava bé i feia dejuni perquè el menjar no se li posava bé, però sembla que de seguida es va recuperar prou com per fer vida normal. El 3 de novembre va assistir a un concert i a l'endemà a classe, volia tornar a estudiar perquè considerava que no dominava la fuga i el contrapunt. Fins i tot, aquell cap de setmana (el 8 o el 9 de novembre) va sopar a casa del baró Schönstein, que va dir que se'l veia perfectament, relaxat i alegre. Un parell de dies després, l'11, va haver d'allitar-se; no li feia mal res, només estava molt cansat. A estones es llevava per corregir una petita obra per a cor i l'edició de la segona part del Winterreise; tenia ganes de [...]
Comments powered by CComment