L'abril del 1936 es va celebrar a Barcelona el XIV Festival de la Societat Internacional per a la Música Contemporània. Va ser una de les últimes expressions d'una època joiosament fèrtil, pel que fa a la vida cultural, abans que un cop d'estat ho arruïnés tot (i tot és tot, no només la cultura, com bé sabeu). Des d'un punt de vista musical, el Festival es recorda especialment per l'estrena absoluta del Concert per a violí d'Alban Berg, A la memòria d'un àngel; una estrena pòstuma, ja que el compositor havia mort uns mesos abans. La resta d'obres que s'hi van interpretar van ser també, majoritàriament, estrenes absolutes, d'obres triades per un jurat internacional. Un dels compositors escollits va ser Lennox Berkeley, que llavors tenia trenta-dos anys, i va presentar la seva Overture for Chamber Orchestra.
Berkeley va néixer el 1902 a Oxford. La seva música, al contrari que la dels seus contemporanis anglesos, no s'adscrivia a la nova música impulsada, per exemple per Vaughan Williams; és a dir, no s'hi sentia aquella clara inspiració pastoral i arrelada a la terra. Els seus orígens i la seva formació el van acostar més a la música francesa; si més no, durant la seva joventut. Berkeley era de família noble, i això implica, entre altres coses, una formació privilegiada i molts contactes. Una branca de la família era francesa, i així devia ser, a través d'un conegut comú, que el jove va conèixer Maurice Ravel tot just quan havia acabat els seus estudis de filologia francesa a Oxford.
Quan va veure les seves composicions, Ravel li va recomanar que estudiés amb Nadia Boulanger, i així va ser com el jove es va traslladar a París; es va implicar intensament en els seus estudis, i la seva música es va empeltar de la de Gabriel Fauré, mestre de la seva mestra; de la de Ravel, i de la de Francis Poulenc, amb qui també van ser amics. Després de viure uns anys a la Riviera francesa, i després d'aquells dies a Barcelona, va tornar a Anglaterra. Declarat inútil per al servei, va passar la guerra treballant per a la BBC, i des del 1946 fins a la jubilació va ocupar la Càtedra de composició de la Royal Academy of Music de Londres.
Berkeley va ser un compositor molt respectat, amb una obra extensa que abasta l'obra simfònica, la música de cambra, la música sacra i l'òpera. I, naturalment, també les cançons. Aquesta setmana ens aturem en un cicle que li va encarregar Peter Pears per estrenar-la al Festival d'Aldeburgh del 1964. No em queda clar si l'acompanyament va ser una proposta de Pears o una idea del compositor, però el cas és que el cicle Songs of the Half-Light, op. 65 està escrit per a veu i guitarra, i el van estrenar el tenor i Julian Bream.
Les cinc cançons parteixen de poemes de Walter de la Mare, un escriptor amb un do per convertir coses quotidianes en misterioses o emocionants (i, en aquest sentit, era un escriptor d'esperit purament romàntic, tot i que va néixer el 1873), sovint adoptant la mirada innocent i curiosa dels nens. Aquesta mirada la trobem també en aquest cicle, del qual escoltarem la segona cançó, Full Moon. El poema descriu la claror de la lluna que il·lumina l'habitació d'en Dick, i aquest moment es converteix en una màgica trobada entre el nen i la lluna; tots dos es contemplen amb molta atenció, abans que la lluna continuï el seu camí.
La cançó és tan encantadora com el poema, i tot i que no és exactament una cançó de bressol, el seu ritme tranquil s'hi assembla. Per això he pensat a dedicar-li a la Marina, que va néixer el dia de Nadal. Potser la interpretació preciosa que en fan Robin Tritschler i Sean Shibe podria vetllar el seu son. Benvinguda, bonica!
Into his drowsy eyes
A great still light began to creep
From out the silent skies.
It was the lovely moon's, for when
He raised his dreamy head,
Her surge of silver filled the pane
And streamed across his bed.
So, for a while, each gazed at each —
Dick and the solemn moon —
Till, climbing slowly on her way,
She vanished, and was gone.
davant els seus ulls endormiscats
va començar a escolar-se una gran llum, tranquil·la
des dels cels silenciosos.
Era la lluna encantadora;
va alçar el seu cap adormissat
quan el moviment de plata omplí la finestra
i arribà fins al seu llit.
I, per un moment, es van mirar l'un a l'altra,
Dick i la lluna solemne,
fins que, pujant lentament, seguint el seu camí,
ella es va esvair i va marxar.
Articles relacionats
Cançó de bressol
Un poema en què les estrofes tenen totes la mateixa estructura regular sembla que demana un lied estròfic. Si és una cançó de bressol, encara amb més motiu. El compositor segurament considerarà que amb cinc estrofes ja és prou llarg, o tal vegada no, i posarà a prova els intèrprets i el públic repetint-hi sis dels vuit versos de cada estrofa. Aquest és el nostre Schubert! O l'audiència del segle XIX era més pacient que nosaltres, o ell sabia que era perfectament capaç de fer una cançó estròfica pura que durés set o vuit minuts ben bons que passés com una de dos minuts [...]
Tingues una mica de paciència!
Us és familiar el nom d'Ignaz Moscheles? Potser relacionat amb Beethoven? Si és així, aneu ben encaminats. Ignaz tenia vint anys i estudiava al Conservatori de Praga quan hi va trobar una còpia de la Sonata núm. 8 per a piano de Beethoven, la “Patètica”, que s'havia publicat cinc anys abans, el 1799; se'n va enamorar i es va convertir en un beethovenià [...]
De discogràfiques (i nadons)
Fa uns dies parlava amb un altre tuitaire sobre si calia o no un nou enregistrament de La bella molinera; el meu interlocutor feia servir els expressius hashtags #renovacioderepertori i #nohihamesrepertori?, i es preguntava si encara s'hi podia trobar res de nou. El meu parer és que sí, que a La bella molinera s'hi descobreixen coses noves a cada bona interpretació. Una de les coses que defineixen els clàssics és la seva intemporalitat; sempre són nous, sempre són vigents, i sempre se'n poden aprendre coses.
Comments powered by CComment