Mirem els nens els dies de Nadal, la il·lusió, les rialles, la innocència, els ulls que ho miren tot per engolir-ho tot... I, en algun moment, recordem enyorats aquell temps que els nens érem nosaltres, oi? Doncs d'això parla el poema d'aquesta setmana, de la poeta austríaca Christiane Rosalia Frideriks, que signava les seves obres com Ada Christen.
Joseph Marx hi va posar música el 1908. La cançó, Der Christbaum, té una delicada atmosfera impressionista al piano, mentre que la veu té un aire inevitablement melangiós; de fet, així ho indica la partitura, langsam und sehnsüchtig [lent i amb nostàlgia]. És un de tantíssims lieder poc coneguts que mereixen una oportunitat, i l'escoltarem en una interpretació que li fa justícia, la de Christiane Karg i Gerold Huber.
Aquesta és l'última entrada del 2024 i de la temporada nadalenca. Que tingueu una bona entrada d'any, i que els Reis, a més de discos, llibres de música i entrades per a concerts, us porti il·lusió a carretades: per continuar aprenent, per viatjar, per veure créixer una planta, per endegar projectes grans i petits... per al que vulgueu!
Aus den bunten Kerzlein dringen?
Die vegessenen Gebete
Aus den Tannenzweiglein singen?
Hörst' Du auch das schüchternfrohe,
Helle Kinderlachen klingen?
Schaust' auch Du den stillen Engel
Mit den reinen, weißen Schwingen?...
Schaust' auch Du Dich selber wieder
Fern und fremd nur wie im Traume?
Grüßt auch Dich mit Märchenaugen
Deine Kindheit aus dem Baume?...
des de les petites espelmes de colors?
Les pregàries oblidades
que canten des dels branquillons de l'avet?
Sents també com ressonen les rialles dels nens,
tímides, felices i brillants?
Veus també l'àngel serè,
amb les ales pures i blanques?
Et tornes a veure també a tu mateix
de lluny, estrany, com en un somni?
Et saluda també, amb ulls plens de rondalles,
la teva infantesa des de l'arbre?
Comments powered by CComment