El poeta William Blake era també (o sobretot, perquè s'hi guanyava la vida) un expert gravador. Va desenvolupar una tècnica de gravat que li permetia imprimir els seus poemes, il·lustrats per ell mateix amb colors, de manera que els fulls feien tota la sensació de ser manuscrits impresos (no he trobat les pàgines corresponents al poema d'aquesta setmana, però podeu veure, a tall d'exemple, la del poema A Poison Tree, que vam escoltar musicat per Benjamin Britten). Aquesta tècnica li interessava especialment perquè li permetia de controlar tot el procés de creació i d'edició del llibre, tot ho feien entre ell i la seva dona, Catherine Boucher; així evitava que els editors fessin canvis en els seus poemes, sempre complexos i sovint amb imatges desconcertants.
El 1789 va publicar el primer llibre fet d'aquesta manera, Songs of Innocence; més tard van arribar les Songs of Experience i el 1794 va publicar totes dues col·leccions conjuntament, Songs of Innocence and of Experience Shewing the Two Contraries States of the Human Soul [Cançons d'innocència i d'experiència que mostren els dos estats contraris de l'ànima humana. Els poemes, com el llarg títol aclareix, parlen d'un món innocent i vulnerable, i d'un món experimentat, més real i més cru, en el qual la vida endureix i fins i tot perverteix les ànimes. En totes dues col·leccions hi trobem sovint nens: a la primera, com a portadors de la innocència; a la segona, sovint patint el comportament dels adults.
A Cradle Song és, com diu el títol, una cançó de bressol, en la qual una mare vetlla el son de la seva criatura, que dorm tranquil·la i en pau. Hi ha fonts que situen el poema a les Songs of Innocence, però no l'hi he trobat; sí que apareix en algunes edicions de Songs of Experience, però no en totes. Sembla que les tirades que Blake feia amb el seu procediment artesanal eren molt curtes, d'unes vint còpies, i li era molt fàcil reordenar, afegir o treure poemes; això podria explicar aquestes diferències entre edicions. A més, he trobat A Cradle Song en dues versions diferents. Com veieu, és un poema fugisser.
Per què hauria afegit Blake aquest poema a les Songs of Experience, i no a les Songs of Innocence? Els poemes de Blake no solen ser senzills d'interpretar (ni de traduir), però m'arriscaré a fer algunes conjectures. Tal vegada és perquè la criatura ja no és un nadó, és prou grandeta per tenir un punt de trapelleria, i la mare sent que es fa gran i tem, d'alguna manera, el que pugui passar per aquest caparró; el nen estaria passant de la innocència a l'experiència. O també podria ser que fos l'experiència de la mare la que es projectés sobre la innocència del nen. Si us hi fixeu, els textos de les cançons de bressol, no només les de Blake, de vegades contenen ombres. Ombres que, com en aquest cas, esvaeix la llum del dia. Experts en William Blake, si sus plau, si teniu una interpretació més adequada del poema, compartiu-les!
Entre les cançons compostes a partir d'A Cradle Song hi ha la de la compositora Rebecca Clarke, del 1929. És una cançó delicada i transparent, amb aires impressionistes i dissonàncies aquí i allà, que a les dues primeres estrofes repeteix melodia, com sol passar amb aquest tipus de cançó, però a les altres dues se n'allunya i la melodia es desdibuixa, com si la música estigués més per la mare que per la criatura. Espero que us agradi, i que us agradi també la interpretació de Golda Schultz i Jonathan Ware.
Aquesta cançó tan bonica la dedico a la Marina, que va néixer fa unes setmanes. Li desitjo nits de somnis llargs i dolços i dies de descobertes i de tantes entremaliadures com calgui. Amb els pares tan musicals, no li faltaran cançons, i com que té la sort de tenir una germana gran, l'Alicia, potser ella també li cantarà. A tots quatre, els desitjo el millor. L'enhorabona, família!
Sleep, sleep, beauty bright,
Dreaming in the joys of night;
Sleep, sleep; in thy sleep
Little sorrows sit and weep.
Sweet babe, in thy face
Soft desires I can trace,
Secret joys and secret smiles,
Little pretty infant wiles.
As thy softest limbs I feel
Smiles as of the morning steal
O'er thy cheek, and o'er thy breast
Where thy little heart doth rest.
O the cunning wiles that creep
In thy little heart asleep!
When thy little heart doth wake,
Then the dreadful night shall break.
Dorm, dorm, radiant bellesa,
i somia amb les joies de la nit;
dorm, dorm, en el teu son
poques penes s'asseuen i ploren.
Dolça criatura, en el teu rostre
puc percebre tendres desitjos,
alegries secretes i somriures secrets,
petites i boniques trapelleries infantils.
En els teus trets més tendres copso
somriures com robats al matí,
sobre les teves galtes i sobre el teu pit
on el teu petit cor reposa.
O, les innocents trapelleries que s'esquitllen
en el teu petit cor adormit!
Quan el teu petit cor desperti,
llavors la nit espantosa es trencarà.
Articles relacionats
Cançó de bressol
Un poema en què les estrofes tenen totes la mateixa estructura regular sembla que demana un lied estròfic. Si és una cançó de bressol, encara amb més motiu. El compositor segurament considerarà que amb cinc estrofes ja és prou llarg, o tal vegada no, i posarà a prova els intèrprets i el públic repetint-hi sis dels vuit versos de cada estrofa. Aquest és el nostre Schubert! O l'audiència del segle XIX era més pacient que nosaltres, o ell sabia que era perfectament capaç de fer una cançó estròfica pura que durés set o vuit minuts ben bons que passés com una de dos minuts [...]
De discogràfiques (i nadons)
Fa uns dies parlava amb un altre tuitaire sobre si calia o no un nou enregistrament de La bella molinera; el meu interlocutor feia servir els expressius hashtags #renovacioderepertori i #nohihamesrepertori?, i es preguntava si encara s'hi podia trobar res de nou. El meu parer és que sí, que a La bella molinera s'hi descobreixen coses noves a cada bona interpretació. Una de les coses que defineixen els clàssics és la seva intemporalitat; sempre són nous, sempre són vigents, i sempre se'n poden aprendre coses.
Estimar-se en primavera
A mitjan febrer de 1877 Johannes Brahms va rebre mitjançant l'amic i editor Karl Simrock la bona notícia que Clara i Julius Stockhausen havien tingut un nen (el tercer, o el cinquè, segons les fonts). Pocs dies després li escrivia el mateix Julius per dir-li que al nen li havien posat Johannes i per demanar-li si voldria ser-ne el padrí. Brahms va acceptar encantat; es delia per les criatures i amb Stockhausen eren bons amics de feia molts anys. Va declinar, però, assistir al bateig, previst pel 2 d'abril [...]
Comments powered by CComment