El Grand Tour era aquell viatge per Europa, amb Itàlia com a destí final, que feien molts homes joves de bona famíla per arrodonir la seva formació i veure món. El viatge a Itàlia del poeta Thomas Moore, però, va tenir una motivació diferent: evitar la presó de creditors. Uns vint-i-cinc anys abans li havien concedit un càrrec de responsabilitat a les Bermudes; com que s'hi avorria força, al cap de sis mesos va delegar un altre cavaller i se'n va anar a conèixer els Estats Units; l'any següent ja tornava a ser a Anglaterra. I vet aquí que el 1818 es va saber que el cavaller en qüestió, que no devia ser-ho tant, havia fet un desfalc considerable. La responsabilitat va recaure en Moore, que no tenia manera de retornar els diners, així que el setembre de 1919 va agafar la família i se'n va anar a París, defugint la justícia britànica.
Poc després d'arribar-hi va anar cap a Venècia per retrobar-se amb el seu amic Byron, que havia marxat d'Anglaterra el 1816 i no es veien des de llavors. Byron tenia casa al Gran Canal, però en ella època vivia al continent, a prop de Fusina; la distància entre totes dues cases la salvava amb un viatge en góndola. I així és com va arribar Moore a Venècia, per mar, que és una manera preciosa d'arribar-hi, tot i que no va poder parar-hi gaire atenció:
“Hi havia una posta de sol gloriosa quan vam embarcar a Fusina en una góndola, i la vista de Venècia i els llunyans Alps (que en part estaven nevats i es veien enrogits per l'última llum) era magnífica; però la conversa del meu company, que tot i ser molt divertida era qualsevol cosa excepte romàntica, va posar la meva ment i la meva imaginació d'un humor que en absolut encaixava amb l'escena.”
No sé de què serveix tenir dos grans poetes romàntics junts si quan haurien d'estar embadalits per la bellesa i creant bellesa estan embrancats en una conversa intranscendent. Però bé. Durant la seva estada a Venècia, Moore es va allotjar al Palazzo Mocenigo, a la residència de Lord Byron, que hi anava cada dia al vespre, per sopar i gaudir plegats de la nit veneciana. Una estada que, per cert, va ser breu, de només sis o set dies. Em va sorprendre quan ho vaig llegir, els viatges tan feixucs de l'època bé justificaven sojorns més llargs, però vaig trobar que, per exemple, el pintor Turner (que il·lustra aquesta entrada) havia fet el seu primer viatge a Venècia unes setmanes abans que Moore i només s'hi havia estat cinc dies.
El breu pas del poeta per la ciutat dels canals va inspirar-li un seguit de poemes. Un d'ells, el que comença amb el vers “When through the Piazzetta”, l'hem sentit en tres versions musicals, la darrera de les quals, la de Robert Schumann. Schumann la va incloure en el recull Myrthen, op. 25, juntament amb un altre dels poemes de Moore, “Row gently here”, també en la traducció de Ferdinand Freiligrath: són els Zwei venetianische Lieder. Quan us vaig parlar de Wenn durch die Piazzetta us vaig dir que teníem pendent escoltar-ne l'altre, Leis' rudern hier, i aquí el tenim, el núm. 17 del cicle.
És també una escena nocturna. La veu poètica es dirigeix a una trobada amorosa; s'adreça al gondoler demanant-li que sigui sigil·lós, i quan arriben a lloc, abans de saltar al balcó de la casa, li diu el mateix que Don Giovanni a Leporello abans d'entrar a casa de Donna Anna: queda't aquí i vigila. Això no m'hi predisposa, em fa pensar en un depredador més que no en un amant, una sensació que em reforça el comentari final. És clar que hi ha molts motius perquè el gondoler vigili, encara que el galant sigui benvingut, però em fa mala espina.
A Schumann no n'hi devia fer, suposo, i va compondre un lied encantador, d'estructura estròfica. A la primera part de l'estrofa hi sentim com llisca la góndola sobre l'aigua, amb una melodia preciosa; a la segona, amb un to molt diferent, gairebé humorístic, els comentaris més aviat irreverents del cavaller. Escoltarem Leis' rudern hier en la veu d'algú que en sap molt, de Don Giovanni i de Leporello: Bryn Terfel. L'acompanyarà un altre gran, Malcolm Martineau.
Abans d'acabar: si esteu patint pel tema del deute per delegació de Moore, sapigueu que ell i la seva família van poder tornar a Anglaterra el 1822, amb l'assumpte més o menys solucionat.
Ara sí, que gaudiu de la cançó i de la interpretació de Terfel i Martineau.
Leis' rudern hier,
mein Gondolier!
Die Flut vom Ruder sprühn so leise
laß, daß sie uns nur
vernimmt, zu der wir zieh'n!
O könnte, wie er schauen kann,
der Himmel reden -- traun,
Er spräche vieles wohl von dem,
was Nachts die Sterne schau'n!
Nun rasten hier,
mein Gondolier!
Ins Boot die Ruder! sacht!
Sacht auf zum Balkone
schwing' ich mich,
doch du hältst unten Wacht,
O, wollten halb so eifrig
nur dem Himmel wir uns weih'n,
Als schöner Weiber Diensten -- trau'n,
wir könnten Engel sein!
Rema silenciosament,
gondoler meu!
Deixa que la marea esquitxi tan silenciosament el rem
que només ens senti ella,
ella cap a qui anem.
Oh, si el Cel pogués parlar
com ens pot veure, certament,
parlaria molt
del que veuen els estels de nit!
Ara aturem-nos aquí,
gondoler meu!
El rem al bot! Amb sigil!
Amb sigil saltaré
al balcó,
però tu quedat aquí i vigila.
Oh, si ens consagréssim al Cel
amb la meitat d'afany
que cerquem els favors de les dones belles, certament,
podríem ser àngels!
Articles relacionats
El gondoler
Fa unes setmanes us vaig enviar una postal musical des de l'indret on feia vacances. Com altres anys, la cançó era una pista del lloc en qüestió, i aquesta vegada era tan clara que uns quants m'heu preguntat, quan ens hem vist o ens hem escrit, com havia anat per Venècia. Després de publicar l'entrada vaig pensar que podia haver triat un lied menys evident, una versió de la Cançó del salze de Desdèmona, per exemple, per fer-vos rumiar uns instants més.
Rispetto
Un rispetto és un tipus d'estrofa poètica pròpia de la llengua toscana, formada generalment per sis o vuit versos hendecasíl·labs, tot i que l'extensió pot variar entre quatre i deu versos. La temàtica dels rispetti és amorosa, es tracta d'una salutació respectuosa (d'aquí el nom) a la persona estimada. Es va estendre durant el segle XIII i va arribar al seu apogeu durant la segona meitat del segle XV, quan va ser molt conreada per Angelo Poliziano i, en menor mesura, per Llorenç el Magnífic.
On neix la fantasia?
La pianista Marion Stein va néixer el 1926 a Viena, en una família jueva. El 1938 van marxar d'Àustria cap a Anglaterra fugint del nazisme; allà, a Londres, va estudiar al Royal College of Music. Va començar una carrera com a concertista, que va abandonar quan es va casar als vint-i-tres anys amb George Lascelles, comte de Harewood i nebot de Jordi VI; els havia presentat un [...]
Comments powered by CComment