Els estudiosos d'Alexander von Zemlinsky han esmerçat moltes hores mirant d'establir el seu catàleg, perquè era un home de molt compondre i poc publicar, i no gaire endreçat pel que feia a les seves obres: de primer només numerava les que publicava, i més endavant, les que tenia intenció de publicar. Afegim-hi que la seva obra va restar oblidada després de la seva mort el 1942, com la de tants contemporanis seus, i tenim tots els ingredients per convertir el catàleg en un trencaclosques. Per fer-nos-en una idea, fixem-nos només en les cançons: el compositor en va publicar una cinquantena; a finals dels 70 del segle XX se'n van recuperar una vintena més, i a finals dels 90, una altra quarantena.
L'opus 6 que acompanya la cançó que escoltarem aquesta setmana, composta el 1898, ens parla d'un compositor jove i, certament, Zemlinsky ho era, tenia vint-i-set anys; no era, però, cap obra primerenca (la trobem a la pàgina 11 de les 31 que té el catàleg) ni l'obra d'un autor desconegut. Zemlinsky va destacar com un estudiant brillant al Conservatori de Viena; quan tenia vint-i-un anys va estrenar la seva primera simfonia, que va impressionar Brahms. Tant, que va esdevenir un dels seus mentors, i va perseverar fins que va aconseguir que Simrock n'edités una obra, el Trio per a clarinet, violoncel i piano, op. 3. Aquell mateix any, el 1897 (l'any de la mort de Brahms), havia estrenat i publicat l'òpera Sarema, i la Simfonia en si bemoll havia guanyat el Premi Beethoven, el primer després de la refundació que havia impulsat Brahms. Com veiem, el jove Alexander tenia una carrera sòlida.
Per al seu primer cicle, en el sentit que per primera vegada el recull de cançons tenia unitat musical i poètica, va triar com a font literària una obra de Ferdinand Gregorovius, un senyor que mereix que li dediquem unes línies.
Després d'estudiar Teologia, doctorar-se en Filosofia, exercir de professor i publicar diverses obres literàries, el seu interès per la història de l'Imperi Romà va dur Ferdinand Gregorovius a deixar Alemanya i marxar a Roma. Això va ser el 1852, quan tenia trenta-un anys, i tres anys més tard publicaria el primer volum de Die Geschichte der Stadt Roms im Mittelalter [La història de la ciutat de Roma a l'edat mitjana], una obra que va completar el 1871, quan va publicar-ne el vuitè volum. Durant els primers anys a Itàlia, Gregorovius va viatjar molt, i va publicar en diverses revistes articles explicant les seves impressions. Quan ja estava acabant l'obra sobre Roma, el 1870, va reordenar tots aquests escrits i va començar a publicar-los amb el títol Wanderjahre in Italien [Anys errants a Itàlia]; el cinquè i últim volum va sortir el 1877, quan ja en feia dos que havia tornat a Alemanya. A Munic, en concret, que li quedava a prop d'Itàlia; cada any, quan arribava el fred, marxava cap a Roma per passar-hi l'hivern.
L'obra sobre Roma es va convertir en una referència per a estudiosos, però van ser els Wanderjahre in Italien el que el van fer conegut entre un públic més ampli. Zemlinsky, fill d'un escriptor que li havia inculcat l'amor per les lletres, va descobrir en el primer volum una petita col·lecció de cançons tradicionals toscanes que Gregoriovus havia traduït i aplegat amb el títol Toscanischen Melodien, i va compondre'n sis lieder.
Si parlem de lieder compostos a partir de textos anònims toscans traduïts a l'alemany, pensem immediatament en l'Italienisches Liederbuch d'Hugo Wolf. El coneixia Zemlinsky? Probablement, sí. La primera part s'havia publicat el 1892 i la segona, el 1896; entre els manuscrits de Zemlinsky s'hi va trobar una transposició d'una de les cançons de la primera part que els experts situen en els anys de joventut. Així que, com us deia, probablement sí que coneixia l'obra de Wolf, i a mi m'agradaria que fos així. Fins i tot m'agradaria que s'hi hagués inspirat (que, deixem-ho clar, no tinc cap constància que fos així), perquè...
Fins ara he evitat dir-vos el nom del cicle, de l'Opus 6: Walzer Gesänge nach toskanischen Volkslieder von Ferdinand Gregorovius; me l'he reservat perquè aquest “Walzer Gesänge” ens fa pensar en els Liebeslieder Walzer de Brahms, i aquí sí que tenim una inspiració i una referència clares: Zemlinsky admirava Brahms. I així tenim una obra que reuneix (o almenys, ens evoca) dos compositors que van tenir unes relacions diguem-ne tenses. I com que me'ls estimo molt tots dos, ja ho sabeu, ho trobo bonic (segurament és una fotesa).
El que sí que és molt bonic és el cicle de Zemlinsky, sis valsos sofisticats i encantadors, una petita mostra de l'habilitat que tenia el compositor per escriure per a les veus, que era molta; encara ploro aquell programa doble Eine florentinische Tragödie/Der Zwerg que va desaparèixer abruptament de la programació del Liceu fa més de deu anys i encara no n'hem tornat a saber res. Però bé, tornem a les cançons. Amb els Walzer Gesänge hem tingut més sort, vam tenir oportunitat d'escoltar-los la temporada passada a Barcelona, interpretats per Erika Baikoff i Soohong Park. Aquesta setmana us proposo escoltar-ne el núm. 5, Blaues Sternlein, en què els amants demanen als estels, testimonis del seu amor, que siguin discrets. Els nostres intèrprets seran Barbara Bonney i Cord Garben; espero que us agradi aquesta miniatura deliciosa, i que us vingui de gust escoltar el cicle sencer, que és una pausa ideal entre tasques: no dura ni deu minuts.
Blaues Sternlein, du sollst schweigen,
Das Geheimnis gib nicht kund,
Sollst nicht allen Leuten zeigen
Unsern stillen Herzensbund.
Mögen and're stehn in Schmerzen,
Jeder sage, was er will;
Sind zufrieden unsre Herzen,
Sind wir beide gerne still.
Petit estel blau, cal que callis,
que no desvelis el secret;
no mostris a tothom
la nostra callada relació amorosa.
Si d'altres se'n dolen,
que cadascú digui el que vulgui;
si els nostres cors són feliços
ho serem en silenci.
Articles relacionats
Tots els estels somriuen
Un home enamorat. Un dubte que esquerda la seva felicitat: i si fos un somni? i si no fos per sempre? La por davant les coses terribles que poden passar. L'alleujament en veure la resposta dels estels.
Més o menys, aquest seria el resum del sonet An die Geliebte (A l'estimada) d'Eduard Mörike. Un poema bellíssim, on l'amor gairebé és una experiència mística. La contemplació de l'estimada i la pau que produeix, la presència d'un àngel, la pregària dirigida al cel... elements religiosos que no ens sorprenen si tenim en compte que Mörike havia estudiat teologia i pel temps que va escriure el poema (1830) era pastor a una parròquia luterana. Religiositat amarada de Romanticisme, amb la nit, el seu misteri i el seu consol.
Aparició
Walt Whitman és un dels poetes fonamentals de la literatura americana. Aquest any es compleix el bicentenari del seu naixement i això ens dona una excusa per escoltar una tercera cançó amb un poema seu, després d'escoltar-ne O you whom I often and silently come, de Ned Rorem, i To what you said, de Leonard Bernstein.
L'art i la vida
És possible separar la vida de l'obra d'un artista? Fa uns mesos escoltava a Músiques empoderades, el programa de Catalunya Música, un debat sobre aquesta qüestió recurrent. Les tertulianes es dividien entre el sí i el no; hi havia qui opinava que l'obra no té per què reflectir els costats més foscos de la vida de l'autor, mentre hi havia qui sostenia que l'obra forma part de la vida, i que totes dues són inseparables.
Comments powered by CComment