A Ardiente paciencia d'Antonio Skármeta, Pablo Neruda li retreu al carter Mario Jiménez que li hagi enviat a la noia que estima, com si fossin seus, uns versos que ha escrit ell. I el jove li respon: “La poesía no es de quien le escribe, sino de quien la necesita”. Hi pensava mentre preparava aquest article sobre una cançó de Reynaldo Hahn que comença amb les el vers Le ciel est, par-dessus le toit [El cel és, per damunt la teulada]. La cançó ens descriu el trosset de vida que s'aprecia per damunt d'una teulada: el cel, una palmera, el so d'una campana, el cant d'un ocell, mentre la veu poètica es demana què n'ha fet, de la seva vida. Les dues primeres estrofes són calmades, com el cel, i el ritme ens bressola, com el vent mou les palmes; a les dues últimes, la música s'agita, però hi sento més melancolia que desesperació. La calma retorna, per acabar, amb la repetició dels dos primers versos. És una cançó molt bonica, potser la voldreu escoltar abans de continuar llegint?
La cançó em suggereix un moment de nostàlgia des de la tranquil·litat i seguretat d'una cambra, la mirada vagant a través de la finestra oberta. O potser el poeta s'està en un jardí, o fins i tot és un monjo que s'ha aturat a rumiar en la pau del claustre. Se m'acudeixen unes quantes imatges, totes molt allunyades de la realitat, per més que el títol, D'une prison, em donés una pista: jo pensava en una presó imaginària, en un retir. Però no, el poema va ser escrit a una presó real. En concret, a la presó de Mons, a Bèlgica, en funcionament des del 1870. N'he buscat fotografies i m'ha recordat immediatament la Model de Barcelona: l'estructura en forma d'estrella, les galeries, les cel·les, amb finestres petites i amb reixes, és clar. Les imatges opressives de la presó han esborrat tot el que em suggeria la música.
Paul Verlaine va passar quinze mesos a la presó de Mons, entre 1873 i 1875, condemnat per haver disparat Arthur Rimbaud. Per sort, només el va ferir lleument al canell, i Rimbaud no va voler demandar-lo, però, així i tot, Verlaine va ser jutjat i condemnat. En aquells mesos va escriure un recull de trenta-dos poemes, Cellulairement, que finalment no va publicar; es va estimar més publicar els poemes repartits per diverses col·leccions. En concret, Le ciel est, par-dessus le toit és el núm. 6 de la tercera part de Sagesse.
És que potser Hahn no coneixia la història de Verlaine, que va compondre una mélodie tan allunyada del seu context? La coneixia, i tant, segurament de primera mà. Llavors? Això és el que m'ha fet pensar en la frase de Skármeta, com si el compositor s'hagués sentit lliure de fer-se seu el poema, perquè el necessitava així, deixant de banda les circumstàncies en què s'havia escrit.
O, potser precisament perquè coneixia Verlaine, Hahn reflectia, en certa manera, la seva experiència a la presó. Sembla que, malgrat tot el sofriment, aquell va ser per al poeta un temps de reflexió. La seva relació amb Rimbaud havia acabat, com ho havia fet el seu matrimoni amb Mathilde. Va retrobar-se amb la fe catòlica, i suposo que va poder mantenir-se sobri, si és que a la presó no hi entrava l'absenta. Si hi afegim que físicament l'experiència no va ser tan dura, perquè el van eximir dels treballs a la presó, sembla que Verlaine hi va trobar una certa pau, a Mons, i així ho transmeten altres escrits i poemes.
No sé per on anaven els pensaments de Hahn quan va compondre D'une prison. La cançó, tan bonica però tan allunyada de l'experiència real, m'ha fet pensar una vegada més que hi ha moltes maneres d'acostar-se a un poema, que la nostra experiència influeix en la nostra apreciació. I també que si, a més, el poema ens arriba convertit en cançó, és a dir, filtrat per la percepció d'un compositor, en realitat ens arriba un altre poema, tot i que les paraules siguin les mateixes. I encara hi hem de tenir en compte els intèrprets... Res que no ens hàgim plantejat tots els aficionats al gènere, oi?
De moment us deixo amb D'une prison de Reynaldo Hahn en la versió estupenda de Susan Graham i Malcolm Martineau, i d'aquí a unes setmanes tornarem al poema, amb una altra de les moltes cançons que ha inspirat.
Le ciel est, par-dessus le toit,
Si bleu, si calme !
Un arbre, par-dessus le toit,
Berce sa palme.
La cloche, dans le ciel qu'on voit,
Doucement tinte.
Un oiseau sur l'arbre qu'on voit
Chante sa plainte.
Mon Dieu, mon Dieu, la vie est là
Simple et tranquille.
Cette paisible rumeur-là
Vient de la ville.
Qu'as-tu fait, ô toi que voilà
Pleurant sans cesse,
Dis, qu'as-tu fait, toi que voilà,
De ta jeunesse ?
El cel és, per damunt la teulada,
tan blau, tan serè!
Un arbre per damunt la teulada
bressa el seu palmer.
La campana, al cel que es veu,
sona dolçament.
Un ocell a l’arbre que es veu,
canta el seu plany.
Déu meu, Déu meu, la vida és allà
simple i tranquil·la.
Aquesta plàcida remor
ve de la ciutat.
Què has fet, oh tu, que aquí
plorant sense treva,
digues, què n’has fet tu aquí
de la teva jovenesa?
(traducció de Salvador Pila)
Comments powered by CComment