A la meva amiga Irene no li agrada l'hivern. Gens ni mica. La foscor l'entristeix i no suporta el fred. Hi ha molts llocs a Europa més foscos i més freds que Barcelona, però tots ens fem al que vivim i a la Irene, l'hivern d'aquesta ciutat li sembla prou desagradable per comptar els dies fins que acabi. Jo li dic cada any que un cop passat festes torna la llum, i que és cert que al febrer solen arribar les temperatures més baixes, però sentir a la cara el sol que comença a escalfar és un regal. I li parlo de la quietud de les minves, i dels ametllers florits, i li dic que una mica més tard floriran les mimoses, i les gemmes es faran cada cop més grosses a les branques. És a dir, li parlo del que Schumann i Kerner van anomenar Erstes Grün, i rellegint aquell article m'adono que li explico si fa no fa amb les mateixes paraules. D'això se'n diu passió pel febrer. Però tot debades. Ella només sospira perquè arribi la primavera, i resulta que ja la tenim aquí. Sí ja sé que amb criteris astronòmics no arribarà fins al 20 de març, però mireu per la finestra.
I ha arribat també a Liederabend, amb una cançó de Gabriel Fauré que reflecteix la il·lusió i l'alegria de la Irene quan s'adoni que, com diu el títol, L'hiver a cessé. Fauré va escriure una cançó feliç com poques, que tanca el seu primer gran cicle, La bonne chanson [La bona cançó], compost entre 1892 i 1894. Va triar nou dels vint-i-un poemes de la col·lecció del mateix nom de Paul Verlaine i amb ells va construir una història, de manera similar a com Robert Schumann havia construït la història de Dichterliebe. La gran diferència és que el cicle de Fauré té la rara qualitat de ser un cicle feliç, que ens fa testimonis d'un amor viscut des del començament fins a les noces. El movia la passió (tot i que la seva història no va acabar en casament) per la cantant Emma Bardac, i tots dos van fer seves les cançons a mesura que Fauré les componia.
També con Schumann va fer amb els poemes de Heinrich Heine, el compositor va desordenar els poemes de Verlaine; els nou que va triar per al cicle es corresponen amb aquests del poemari: 8 - 4 - 6 - 20 - 15 - 5 - 19 - 17 - 21. L'últim, L'hiver a cessé, ho és a totes dues obres. El poema original té cinc estrofes, però Fauré, en el seu afany per mantenir l'ambient feliç, va suprimir-ne la segona perquè mostra molt breument, abans que el sol l'esvaeixi, una imatge poc afavoridora de París, "maussade et malade" [abatuda i malalta]. Les quatre estrofes que el compositor va conservar parlen d'una primavera exultant, el reflex de la joia de la veu poètica. L'exuberància de la cançó, anunciada ja per un preludi en el qual sentim com s'acosta l'esclat de l'estació, no és exclusiva d'aquesta peça del cicle; fa un temps vam escoltar una altra de les cançons, la tercera, La lune blanche, que sense arribar a aquests extrems mostra una animació que Fauré a penes havia mostrat fins aquell moment. Si la setmana passada us comentava com els continus canvis harmònics de Du liebst mich nicht havien cridat l'atenció d'un crític de l'època, La bonne chanson, setanta anys després, va tenir un efecte similar, però a l'engròs; va desconcertar gairebé tothom. Dels comentaris que he llegit dels contemporanis de Fauré em quedo amb el de Marcel Proust, que escrivia a un amic que a la majoria dels músics joves no els havia agradat el cicle, perquè era "inútilment complicat". I afegia: "però això tant me fa, adoro aquest quadern."
Paul Verlaine va escriure el 1869 La bonne chanson per a la seva promesa Mathilde Mauté, que llavors només tenia setze anys i amb qui es casaria l'any següent. Malgrat que el poeta es va casar sincerament enamorat, quan Fauré va escriure el cicle era ben sabut per tothom que aquell matrimoni havia estat un desastre, i que només dos anys després del casament, el poeta havia abandonat dona i fill pel jove poeta Arthur Rimbaud, un any més jove que Mathilde. Aquesta relació tumultuosa i violenta va acabar també dos anys més tard amb l'empresonament de Verlaine, no tant per haver ferit lleument Rimbaud d'un tret en una disputa com per la seva relació homosexual. La vida del gran poeta, que tantes alegries ens dóna als aficionats a la mélodie, va ser desgraciada i marcada per l'alcoholisme; quan Fauré va compondre La bonne chanson tenia cincuanta anys; va morir dos anys després desfet per la seva malaltia.
Però potser aquesta història li està esguerrant la joia primaveral a la Irene, així que tornem a la música. Que els vostres cors s'alegrin amb L'hiver a cessé, que ens interpreten Christopher Maltman i Graham Johnson.
L'hiver a cessé : la lumière est tiède
Et danse, du sol au firmament clair.
Il faut que le coeur le plus triste cède
À l'immense joie éparse dans l'air.
J'ai depuis un an le printemps dans l'âme
Et le vert retour du doux floréal,
Ainsi qu'une flamme entoure une flamme,
Met de l'idéal sur mon idéal.
Le ciel bleu prolonge, exhausse et couronne
L'immuable azur où rit mon amour
La saison est belle et ma part est bonne
Et tous mes espoirs ont enfin leur tour.
Que vienne l'été! que viennent encore
L'automne et l'hiver! Et chaque saison
Me sera charmante, ô Toi que décore
Cette fantaisie et cette raison!
L'hivern ha cessat: la llum és tèbia
i dansa, del sol al firmament clar.
Cal que el cor més trist cedeixi
a la immensa joia escampada per l'aire.
Tinc des de fa un any la primavera a l'ànima
i el verd retorn del dolç floreal,
així com una flama envolta una flama
posa l'ideal sobre el meu ideal.
El cel blau perllonga, alça i corona
l'immutable atzur on riu el meu amor.
L'estació és bella i la meva part és bona
i ha arribat per fi el torn de mes esperances.
Que vingui l'estiu! I que vinguin també
la tardor i l'hivern! I cada estació
em serà encantadora, o Tu guarnida
amb aquesta fantasia i aquesta raó!
Comments powered by CComment