Aquesta setmana tenim un article convidat. L'autor és el compositor Oliver Grühn, que ens parla del seu lied Nächtlicher Regen, [Pluja nocturna], amb poema de Hermann Hesse, el sisè dels set lieder que formen el cicle per a soprano i orquestra Sommerliebe [Amor d'estiu]. L'escoltarem interpretat per Diana Schnürpel i la Norddeutsche Philharmonie de Rostock dirigida per Kuan-Ju Lin.
L'estiu i la pluja es perceben de manera diferent a Alemanya que a Catalunya, especialment arran de mar, on viu l'Oliver, i per això en les converses que vam tenir per preparar aquesta entrada li vaig demanar que me'n parlés. Espero que us agradi aquesta manera diferent de donar la benvinguda a l'estiu, i li agraeixo molt a l'Oliver Grühn les seves reflexions i el temps que ens ha dedicat.
En el meu cicle de cançons Sommerliebe hi ha poemes que tracten de l'estiu, l'amor a l'estiu i, per descomptat, de l'amor mateix. Vaig pensar a fer-lo després del meu cicle per a baríton i orquestra König ohne Land. Tenia al cap un altre cicle per a soprano i orquestra, amb poemes amables que fessin referència a l'estiu; excepte un que és de Ricarda Huch, tots els poemes són de Hermann Hesse. Els poemes de Hesse són per a mi una companyia permanent si parlem de lied; els conec des de fa més de 30 anys i s'hi troben imatges literàries per a moltes situacions de la vida. La majoria de les meves cançons les he escrites a partir dels seus poemes.
La idea de l'estiu a Alemanya té sens dubte un caràcter diferent del de Catalunya. A més, a partir de 2018, les diferències regionals són bastant evidents. En el nord d'Alemanya, prop de la costa, les plantes comencen a brotar de vegades dues setmanes més tard que al sud del país; a l'estiu, en mitjana, la temperatura a penes arriba als 22 graus. Personalment, m'encanta viure en aquesta regió una mica més fresca, i escapar-me a Escandinàvia quan fa massa calor. A causa de les temperatures generalment més fredes, esperar l'estiu sens dubte té un significat diferent que en els climes més meridionals. L'inici del període de vegetació és aproximadament a l'abril, després que els arbres hagin estat nus durant sis mesos; la foscor cedeix, apareixen les flors primerenques i el primer verd es manifesta com el preludi del temps càlid, que sol allargar-se de juny a agost.
No obstant això, la pluja també té la seva importància, aquí. També passem períodes secs, com la primavera de l'any passat, que no va ploure en sis setmanes. Hi ha estius que són tan càlids pel que és habitual a la costa que agraeixes qualsevol gota de pluja. I, quan com al poema de Hesse, cau de nit i porta l'anhelada frescor, m'identifico totalment amb les seves paraules: el refrescament de la natura i dels sentits, refugiar-me a casa per escoltar la pluja sota una claraboia, el desig que arrossegui i s'endugui el sofriment o les preocupacions. La sensació tan bona quan tornes a sortir després de la pluja i respires l'aire suau i purificat. La pluja ens cal contínuament per netejar, regenerar la natura i portar vida nova. Com deu ser sentir el so de la pluja entre les muntanyes, com el sentia Hesse, que vivia a Suïssa! Però no en tinc prou, amb les paraules de Hesse. Sento emocions entre els seus versos que només la música és capaç d'expressar. Aquesta suau queixa, sense paraules, la descric en un interludi amb la melodia del violoncel, que sorgeix del registre profund, del més íntim, i segueix el seu curs.
Nächtlicher Regen és una bella combinació de llenguatge i natura. El poema abasta un ampli arc lingüístic que es pot portar meravellosament a la música. També s'hi troben moltes coses de la natura, a la música. Escoltem la pluja, el soroll de l'aigua que corre, però també el lament d'un violoncel. Per a mi, la pluja era important com a un element alliberador que ofereix un espai a la Natura per recuperar-se després de les fortes calors de l'estiu. El poema fa un paral·lelisme entre el que representa la pluja per a la natura i les llàgrimes per a les persones, una oportunitat per desfer-se de coses, alliberar-se de les càrregues, arrossegar allò que és vell. Ho reflecteix molt bé.
Hermann Hesse va escriure aquest poema a l'estiu de 1933 (va pintar també llavors una aquarel·la, amb el mateix nom, que il·lustra aquest article) en una època d'incerteses i pressentiments foscos; en parlen també altres dos poemes musicats en aquest cicle. S'hi pot sentir la premonició sísmica de Hesse. La idea d'una arcàdia, l'esperança d'un lloc i un temps ple de calma interior, pau i bellesa són una imatge central a Papallones a finals d'estiu (núm. 4 d'aquest cicle). Noranta anys després, aquestes idees tornen a ser actuals.
El meu objectiu era escriure una música encoratjadora a partir de l'emotivitat d'aquests pensaments, relacionant-los amb els anhels de l'època, també i especialment de l'actual. Això és exactament per a mi l'element en comú amb Richard Strauss, que no va descobrir la profunditat de la poesia de Hesse fins al final de la seva vida. Una de les meves inquietuds és tornar a portar aquestes idees als nostres temps amb les meves cançons.
Per a mi, el més important de la cançó és que conté una melodia i un estat d'ànim que es transmet a l'oient i potser tindrà el desig de tornar a escoltar-la. Penso que cantar és una necessitat intrínseca de les persones i la millor manera de fer-ho és amb una bella melodia.
Sobre l'autor
Soc Oliver Gruhn, nascut el 1968 a Berlín. Vaig aprendre a llegir música abans de saber llegir i escriure. Vaig estudiar trombó i composició a la Hochschule für Musik “Hanns Eisler”. Fa trenta-sis anys que toco a la Norddeutsche Philharmonie de Rostock, en la qual vaig ser solista durant més de quinze anys. He escrit música de tots els gèneres: un concert, música de cambra, música de pel·lícules, òpera i, sobretot, cançons amb orquestra. Fins ara he compost cinc cicles, més de quaranta cançons, en total: 4 Lieder für Sopran und Orchester, Der König ohne Land, Sommerliebe, Das Buch der rauschenden Lieder i Brennendes Herz. La cançó orquestral és un gènere fascinant per a mi. El gran aparell orquestral permet desplegar una paleta de colors molt més àmplia del que es pot fer amb el piano, alhora que també és possible aconseguir una gran intimitat.
Bis in den Schlaf vernahm ich ihn
Und bin daran erwacht,
Nun hör ich ihn und fühle ihn,
Sein Rauschen füllt die Nacht
Mit tausend Stimmen feucht und kühl,
Geflüster, Lachen, Stöhnen,
Bezaubert lausch ich dem Gewühl
Von fließend weichen Tönen.
Nach all dem harten dürren Klang
Der strengen Sonnentage,
Wie innig ruft, wie selig-bang
Des Regens sanfte Klage!
So bricht aus einer stolzen Brust,
Wie spröde sie sich stelle,
Einmal des Schluchzens kindliche Lust,
Der Tränen liebe Quelle,
Und strömt und klagt und löst den Bann,
Daß das Verstummte reden kann,
Und öffnet neuem Glück und Leid
Den Weg und macht die Seele weit.
Dormia i la vaig sentir
i em va despertar,
ara la sento i la percebo,
la seva remor omple la nit
amb mil veus humides i fresques,
xiuxiuejos, riures, gemecs,
escolto captivat la multitud
de tons suaus que flueixen.
Després de tots els sons durs i secs
del rigorós dia assolellat,
com una exclamació interior, com una beneïda por,
el lament plàcid de la pluja!
Així sorgeix d'un pit orgullós,
no importa com d'esquerp sigui,
un bon dia el delit infantil del sanglot,
l'estimada font de les llàgrimes,
i corre i es lamenta i dissol l'encanteri,
i qui ha callat pot parlar,
i obre el camí per a noves alegries i penes
i eixampla l'ànima.
Articles relacionats
Plou dins del meu cor
Si les coses haguessin anat com els seus pares preveien, Manuel Palau Boix hauria continuat el negoci familiar i s'hauria dedicat al comerç d'oli. De fet, es va formar per a aquesta tasca. Però, no se sap com, sense cap antecedent familiar (envoltat, això sí, de l'ambient musical a un poble de l'Horta Nord, Alfara del Patriarca), se li va ficar el cuquet de la música.
Cercles menuts de verd i blanc
En la mateixa llibreta en què vaig apuntar quan era adolescent el vers que tanca la Divina Comèdia, vaig anotar aquests altres dos versos; me'n vaig enamorar igualment. Suposo que devíem llegir-los a classe de literatura, però no recordo que en registrés el context, un poema dedicat a Palma i escrit a Barcelona el setembre de 1937. Sí que recordo com em va impressionar el destí del poeta; el vaig imaginar al sanatori, apagant-se per culpa d'una malaltia incurable que jo només coneixia a través d'alguna lectura. Sense saber-ne gaire més, el seu nom, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, se'm va quedar gravat i hi he anat parant atenció quan el trobava aquí i allà.
Malalt d'hivern
M'agrada el mes de febrer. M'agraden la seva llum i el sol que ja comença a escalfar, m'agrada notar-lo a la cara freda (això en els escassos dies de fred que tenim a Barcelona). M'agrada veure els ametllers i les mimoses florides, les pruneres no trigaran gaire a fer-ho. M'agrada veure com a les branques apunten les gemmes, cada cop més inflades; d'aquí a pocs dies les gemmes s'obriran i la sòbria bellesa dels arbres nus es guarnirà amb brots diminuts. S'ha d'estar a l'aguait si ho volem veure; si badem la primavera esclatarà i cobrirà tot de verd gairebé sense que ens n'adonem. Vivint a un lloc a la vora del mar i amb clima mediterrani, la major part d'arbres i arbustos no han perdut la fulla a l'hivern; suposo que per això m'agrada tant aturar-me a contemplar el pas de les estacions [...]
Comments powered by CComment