Plou dins del meu cor

Si les coses haguessin anat com els seus pares preveien, Manuel Palau Boix hauria continuat el negoci familiar i s'hauria dedicat al comerç d'oli. De fet, es va formar per a aquesta tasca. Però, no se sap com, sense cap antecedent familiar (envoltat, això sí, de l'ambient musical a un poble de l'Horta Nord, Alfara del Patriarca), se li va ficar el cuquet de la música. Va fer classes d'amagat, mentre estudiava, i quan la família es va traslladar a València el 1912 va entrar al Conservatori de la ciutat. El 1919 hi tornaria com a professor (durant uns set anys va ser, a més, director de diverses bandes de música) i des del 1951 fins a la jubilació va ser-ne el director. També va dirigir l'Institut de Musicologia de València i es va dedicar activament a la recuperació de partitures i de cançons tradicionals; a ell li devem la recuperació de la partitura completa del Misteri d'Elx. El present també li interessava, i mantenia a casa seva un saló cultural que aplegava els escriptors i músics del moment a València.

A més, componia. I no ocasionalment, no. Es parla d'un catàleg de més de 400 obres: òpera, sarsuela, ballet, concert, cambra, simfònica, banda, cor. I cançó, naturalment. Quan veig trajectòries com aquestes, que no són infreqüents entre els músics, em demano què faig amb el meu temps, i què feien Palau i d'altres amb el seu. Potser el Conservatori no li ocupava tant de temps? Potser era d'aquelles persones que en tenen prou amb poques hores de son? Amb els compositors centreeuropeus se sol adduir que allà els hiverns són llargs, foscos i freds, però en Palau era valencià. D'acord que no hi havia Internet (és a dir, ni xarxes socials ni plataformes de streaming), però, així i tot, què faig amb el meu temps?

Bé, ja hi pensaré en privat, i tornem a la música. D'alguna manera, Manuel Palau va trobar temps per escriure una obra considerablement extensa, que inclou unes cent cançons, de les quals, que jo sàpiga, n'hi ha enregistrades prop de la meitat; no estic segura que estiguin totes editades. Qui sí que deu saber-ho és Aurelio Viribay, que no només és molt bon pianista sinó que és un expert en canción de concierto, que és com es coneix el gènere quan parlem de cançó espanyola. L'Aurelio (em permeto dir-li pel nom perquè ens coneixem) ha publicat fa un parell de mesos, juntament amb la soprano Mar Morán, un disc que recull una selecció de les cançons de Palau, “Luna muerta”, al qual pertany la cançó que comparteixo aquesta setmana.

L'he triat perquè forma part d'un projecte peculiar impulsat als anys cinquanta per Antonio Fernández Cid, crític i persona molt influent al món musical de l'època: va demanar a una trentena de compositors que compongués una cançó a partir d'un poema, sempre en gallec, que havia triat per a cadascun d'ells. El pianista Borja Mariño ens en va parlar fa uns anys, i llavors vam escoltar una de les cançons del projecte, Aureana do Sil de Frederic Mompou. Entre els compositors que van accedir a escriure les cançons hi ha també Toldrà, Montsalvatge, Salvador, Guridi o García Abril.

El poema que Fernández Cid va triar per a Manuel Palau és Chove [Plou], de Xosé Ramon Fernández-Oxea (conegut també pel pseudònim Ben Cho Shey), periodista, pedagog, etnògraf i escriptor, entre moltes altres coses. Les seves vinculacions amb la República i el Partido Galeguista van fer que el 1937 fos desterrat a Cáceres; més tard es va traslladar a Madrid, on va reprendre la seva activitat en favor de la cultura gallega, suposo que amb les precaucions necessàries. Fernández-Oxea va publicar dos llibres de poesia, Berzas (1953) i A ducia do frade (1966). Per les dates, suposo que el poema que Palau va musicar pertany al primer, tot i que, en un context en què tothom es coneixia, no seria estrany que hagués circulat el poema manuscrit. Chove ens parla de pluja i de llàgrimes (i em remet a un altre poema del qual parlarem, si tot va bé, la setmana vinent); el dolor que contenen els versos es trasllada a la melodia, mentre les gotes de pluja, o les llàgrimes, sonen insistents en l'acompanyament.

Espero que Chove us agradi i us descobreixi (com me l'ha descobert a mi el disc “Luna muerta”) la música de Manuel Palau.

Articles relacionats

Pluja de llàgrimes

Cançó de la setmana: Tränenregen (F. Schubert) - M. Goerne, E. Schneider

 

Un noi i una noia seuen a la vora d'un rierol, en silenci. Hi contemplen el seu reflex, amb la lluna i els estels com a testimonis. Quina escena tan idíl·lica, oi? Tot d'una la noia diu: “Sembla que ha de ploure. Me'n vaig a casa!”. Hi ha alguna cosa que no va a l'hora, en aquesta història. Parlem de Tränenregen, un dels lieder de La bella molinera i, com bé sabem, hi ha unes quantes coses que no van a l'hora, en aquest cicle.

Cercles menuts de verd i blanc

Cançó de la setmana: Pluja en el jardí de l'Ateneu (J. Magrané) - A. Alàs, A. Fleischer

 

En la mateixa llibreta en què vaig apuntar quan era adolescent el vers que tanca la Divina Comèdia, vaig anotar aquests altres dos versos; me'n vaig enamorar igualment. Suposo que devíem llegir-los a classe de literatura, però no recordo que en registrés el context, un poema dedicat a Palma i escrit a Barcelona el setembre de 1937. Sí que recordo com em va impressionar el destí del poeta; el vaig imaginar al sanatori, apagant-se per culpa d'una malaltia incurable que jo només coneixia a través d'alguna lectura. Sense saber-ne gaire més, el seu nom, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, se'm va quedar gravat i hi he anat parant atenció quan el trobava aquí i allà.

Les modes van i vénen

Cançó de la setmana: Lob der Tränen (F. Schubert) - M. Goerne, G. Johnson

 

Les modes van i vénen, els gustos canvien i això aplica a moltes coses: a la roba, als restaurants o (ai las!) al lied. Un bon exemple de lied que un dia va estar molt de moda i avui gairebé desconegut és Lob der Tränen [Elogi de les llàgrimes]. Es creu que Franz Schubert el va compondre durant la primera meitat del 1818 i es va editar el 1822; pertany, per tant, a les poques obres (aproximadament un centenar) que es van publicar en vida seva.