De vegades, el valor d'una cançó és, sobretot, a la seva senzillesa. En una línia vocal lleugera i en un acompanyament delicat. I en la classe del compositor, és clar. És el cas de la cançó de la setmana, Two little flowers de Charles Ives.
El 1908, Ives es va casar amb Harmony Twitchell. Harmony (quin nom tan adequat en aquella família!) era infermera i poeta ocasional, els seus versos van inspirar sovint les cançons del seu marit (és també l'autora de la versió anglesa de poemes com Über alle Gipfeln ist Ruh o Die Lotosblume). El 1915 la parella va adoptar una nena, l'Edith.
Uns anys després, quan la filla tenia set anys, jugava al jardí amb la seva amiga Susanna, la filla d'una família veïna. No costa gens imaginar-se l'escena, oi? Un dia de primavera, la xerradissa de les nenes, les seves rialles, i els pares asseguts, relaxats, potser amb una gerra de llimonada fresca al damunt de la taula, observant-les i gaudint-ne. Harmony Twitchell i Charles Ives van escriure un breu poema relatiu a l'escena, que sembla pensat perquè les criatures el poguessin memoritzar fàcilment: hi ha tot de flors boniques i especials, però les més boniques i especials són l'Edith i la Susanna.
El poema es va convertir en cançó, Two little flowers (and dedicated to them), i Ives la va incloure en el llarg recull que va publicar l'any següent, el 1922, 114 Songs; n'és la núm. 104. I, com us avançava, és una delícia per la seva senzillesa (aparent, si més no).
L'enregistrament que he triat per compartir és el de Dietrich Fischer-Dieskau i Michael Porti. Per una banda, com a recordatori del repertori tan immens que tenia el baríton. Per altra, perquè m'agrada especialment el tempo ràpid que tria, que em fa pensar en les nenes movent-se amunt i avall, alienes a la mirada dels pares, a diferència d'altres interpretacions que, amb un tempo bastant més lent, em porten a aquella estona en què els pares intenten que les criatures es relaxin. Donat que el tempo indicat a la partitura és allegretto, suposo que Fischer-Dieskau anava pel bon camí.
Aquesta és també la versió que tinc triada per compartir dimarts 18 a la conferència de dimarts 18 a l'Institut d'Estudis Nord-americans; quan llegiu aquest article, ja haurà passat. Mentre la preparava, he recordat que aquesta cançó l'havia apuntat a la llibreta fa anys, i després en va desaparèixer. Suposo que la vaig perdre quan canviava d'una llibreta a la de la nova temporada. Però tot arriba. Espero que us agradi!
two little flowers are seen,
One dressed, at times, in brightest pink
and one in green.
The marigold is radiant,
the rose passing fair;
The violet is ever dear,
the orchid, ever rare;
There’s lov’liness in wild flow’rs
of field or wide savannah,
But fairest, rarest of them all
are Edith and Susanna.
s’hi veuen dues floretes,
una vestida, de vegades, de rosa brillant
i una de verd.
El boixac és radiant,
la rosa prou bonica;
la violeta és sempre encandora,
l’orquídia, sempre exòtica;
hi ha molt d’encant en les flors silvestres
del camp o de l’ampla sabana,
però les més boniques i exòtiques de totes
són Edith i Susanna.
Articles relacionats
Globus
Quan arriba el seu aniversari, la meva amiga A. sempre em demana que ho celebrem amb globus. Jo li dic que qualsevol dia em presentaré al restaurant o allà on sigui amb una dotzena d'enormes globus de colors, però ella no s'ho acaba de creure. Ja té raó, jo tampoc m'hi acabo de veure, entrant en un restaurant tant guarnida... Però "allà on sigui" pot ser aquí, i, com que aquesta setmana és el seu aniversari, aquesta setmana tenim globus. Sí, una cançó amb globus, per cortesia de Leonard Bernstein. Després no em creieu quan us dic que hi ha cançons per a totes les ocasions.
Records americans
Dos nois són al teatre d'òpera esperant que comenci la funció. Estan tan excitats que no poden deixar de moure's, parlen molt de pressa, xiulen... fins que els fan callar perquè s'alça el teló. Això és el que explica el compositor Charles Ives a la primera part de la seva cançó Memories.
Els àngels del dijous
Després de compondre Le travail du peintre, Francis Poulenc va dir que el temps de la mélodie havia passat, almenys per a ell. Això va ser el 1956 i durant quatre anys només va escriure un parell de cançons. No és que en aquell temps s'estigués de braços plegats; el 1957 va estrenar Dialogues de carmelites, el 1958 La voix humaine i el 1960, el Gloria. Aquell mateix any va escriure el que seria, ara sí, el seu últim cicle, La courte paille, i ho va fer amb un poeta nou al seu repertori, Maurice Carême. En lloc de la complexitat de la poesia de Paul Éluard o Apollinaire, ara triava uns versos el llenguatge dels quals era a l'abast de tothom.
Comments powered by CComment