La primavera de 1815 Franz Schubert estava immers en allò que avui en diem “l'any dels miracles”; l'any que va escriure vora cent cinquanta lieder. Aquell jove de divuit anys provava, experimentava i posava les bases d'un nou gènere, segurament sense ser-ne conscient. Sí que sabia, però, que ell volia fer cançons a la seva manera, tot i que valorés l'estil que es feia servir encara, el de l'Escola de Berlín (amb compositors com Reichardt i Zelter) que ja feia uns quants anys que estudiava.
Faig servir la paraula experiments i podria donar a entendre que tot aquell munt d'obres té molt d'interès musicològic i poc interès per als aficionats, però si parlem d'“any dels miracles” és, precisament, perquè és una obra molt valuosa. No debades aquella febre compositiva havia començat el 19 d'octubre de 1814 amb una obra mestra, Gretchen am Spinnrade.
A mitjan maig Schubert havia estat centrat en els poemes de Ludwig Hölty (als “Articles relacionats” al final d'aquest text trobareu dos lieder amb poemes seus compostos llavors), però en aquella època no s'allunyava mai gaire de Goethe. El 19 de maig va compondre un lied meravellós, Rastlose Liebe, i el 21 de juny, una altra joia, Meeres Stille. Entremig d'aquestes dues obres mestres, el 3 de juny, va escriure el que escoltarem avui, Die Liebe, poc conegut però d'una finor i una bellesa molt destacable. El poema està extret d'Egmont, la tragèdia de Goethe inspirada en l'enfrontament entre el Comte Lamoral d'Egmont i el Duc d'Alba al segle XVI. En concret, és una cançó que canta Clärchen, un dels personatges de l'obra; fa un temps vam escoltar una de les versions que en va fer Franz Liszt.
Clärchen li canta aquests versos a la seva mare, amb qui té discrepàncies sobre l'amor i el matrimoni, i la defineix com una “cançó poderosa”. La cançó de Schubert, en certa manera, també ho és; el compositor aconsegueix equilibrar l'emoció continguda i l'exaltació, la joia i la pena dels quals parla el poema. La seva cançó està plena de lirisme, la línia vocal és àmplia. A la serenitat dels primers versos, amb un acompanyament del piano tranquil, li segueix l'enardida expressió del vers “Himmelhoch jauchzend” [immensament exultant], amb el piano remarcant la seva determinació; Schubert repeteix els dos últims versos, Glücklich allein / ist die Seele, die liebt [“només així és feliç / l’ànima que estima] i tanca la brevíssima cançó amb uns compasos del piano que semblen la meditació silenciosa de la jove.
Die Liebe és una cançó que m'agrada molt, i l'escoltarem en una versió que em va atrapar la primera vegada que la vaig escoltar; inevitablement, vaig haver d'escoltar-la unes quantes vegades seguides. Els intèrprets són la soprano Harriet Burns i el pianista Ian Tindale, un duo que ha presentat no fa gaire el seu primer CD, “Schubert Lieder: Love's Lasting Power”, un disc molt recomanable que convida a seguir-los de prop. Espero que us agradi el seu Die Liebe.
Und leidvoll,
Gedankenvoll sein;
Langen
Und bangen
In schwebender Pein;
Himmelhoch jauchzend,
Zum Tode betrübt—
Glücklich allein
Ist die Seele, die liebt.
i plena de pena,
pensarosa;
delerosa
i angoixada,
sospesa en la sofrença;
immensament exultant,
mortalment trista;
només així és feliç
l’ànima que estima.
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
Llunes
Ja som al setembre, ben tornats tots aquells que heu fet vacances a l'agost. Se suposa que aquesta setmana comença una nova temporada però, malgrat que he encetat un llibreta com correspon, encara no he acabat la temporada anterior ni he fet vacances, així que les meves neurones no acaben de fer-se a la idea que el nou curs és aquí. Permeteu-me que hi aterri progressivament...
Schubertíades
Avui dijous comença la Schubertíada a Vilabertran i he pensat que podríem dedicar l'entrada a parlar dels amics de Schubert perquè a ells els devem aquest mot, schubertíada, que avui continuem utilitzant. Si alguna cosa defineix la personalitat de Schubert és la seva capacitat de fer amics; el primer cercle (Spaun, Senn, Mayrhofer, Schober,..), que l'anomenen el nostre Minnesänger (trobador); Johann Michale Vogl, el célebre baríton, trenta anys més gran que ell; el jove Moritz von Schwind, deu anys menor (l'autor de la il·lustració de l'entrada) i molts d'altres que el van acompanyar al llarg de la seva vida.
110-48-70-69-63
El 5 de febrer de 2012 vaig publicar la primera entrada d'aquest blog, Un blog de què?. Dos anys després, Liederabend continua a la blogosfera; aquesta setmana celebrem el nostre aniversari i trobo que és un bon moment, en primer lloc, pels agraïments.
Comments powered by CComment