Cerqueu el poema

Si freqüenteu l'abans-anomenat-Twitter segurament coneixereu les @alegrescomares, que amenitzen l'ecosistema clàssico-operístic amb els seus comentaris ocurrents, posant el dit a la nafra o plantejant dubtes gens innocents. Fa uns dies, coincidint amb el recital amb cançons de Tosti que va fer el tenor Javier Camarena al Palau, publicaven una piulada amb una captura de pantalla del seu grup de WhatsApp (ai, quants voldríem tafanejar aquest grup!)

Hi plantejaven alguns dubtes bastant habituals quan es parla de lied i de les seves circumstàncies, i vaig mirar d'aclarir algunes coses, amb el format necessàriament concís de la xarxa; rumiant-hi després, vaig pensar que potser podria dedicar una entrada al blog a ampliar els meus comentaris i repassar quatre conceptes bàsics. En Dimoniet (feia temps que no passava per aquí), assegut a la meva espatlla esquerra, va esbufegar: “Va, home, va! Liederabend està a punt de fer dotze anys, ara explicaràs què és el lied?”. No, no és això, és clar que n'hem parlat. Però, en veure el debat, vaig pensar que potser tenia interès tornar a centrar el tema. En Dimoniet va continuar remugant: “Avorriràs els lectors que ja estan centradíssims”. Ja tens raó, ja. Llavors n'Angelet, que fins aquell moment, assegut a la meva espatlla dreta, s'havia limitat a badallar, va dir: “Què és el pitjor que pot passar? Que els lectors se saltin el text i vagin directament a escoltar la cançó?”.

Benvolguts lectors, miraré de respondre amb brevetat els dubtes que van plantejar les Alegres Comares i altres usuaris i enllaçaré a articles anteriors que puguin ampliar els diferents punts, per si algú hi està interessat. Si ho trobeu redundant, ja ho entenc; aneu cap al final, que us hi esperen Tosti i Pavarotti. La resta, som-hi!

Totes les cançons, posem les de Schubert i les de Tosti, són la mateixa cosa?

No pas. El gènere que va néixer en l'entorn alemany com a kunstlied (i, per abreujar, en diem lied), que quan es va reelaborar a França se'n va dir mélodie, els anglesos en van dir Art Song, etc. (podríem continuar el viatge per tot Europa), es caracteritza sobretot per una cosa, la poesia. La clau de volta de qualsevol cançó que pertany a aquest gènere és un poema. Un compositor llegeix un poema, s'inspira i escriu una cançó. Ja està, ja tenim un lied. Si no hi ha poema, no és un lied. En cas de dubte, cherchez le poème, cerqueu el poema. Sí, hi ha una zona de grisos, però amb aquesta regla general podem anar segurs pel món musical.

Corol·lari: les cançons de Nena i Rammstein, tot i que en alemany també siguin lieder, o les cançons de La charanga del tío Honorio (prometo que no vaig ser jo, qui els va mencionar), no són el mateix, tampoc, perquè una cançó no és només una cançó.

De cap de les maneres, és una altra cosa. La qualitat no depèn del gènere.

Si una cançó estava pensada per ser cantada a les cases, era de poca qualitat?

No necessàriament. La majoria de les cançons que escoltem aquí cada setmana eren música domèstica; els intèrprets tenien més o menys tècnica i més o menys aptituds, però això no feia les cançons millors o pitjors; si de cas, feia els oients més o menys feliços. Si els compositors sabien per a qui escrivien, s'hi adaptaven. Si no, anaven al seu aire, sovint contra el criteri dels editors, que volien arribar a un públic molt ampli amb més peces senzilles.

Però les cançons es cantaven a les cases. A on, si no? Potser es cantava alguna, de tant en tant, en un concert de cambra, entre quartets i obres per a piano, però fins al 1856 no es va interpretar completa La bella molinera, per exemple, i va ser una excentricitat amb poc recorregut.

Durant el segle XIX i ben bé fins a la Primera Guerra Mundial, els editors no donaven l'abast a publicar cançons, i se'n podien vendre desenes de milers de partitures de les més populars. Publicaven cançons de qualitat de compositors de qualitat (com les que escoltem aquí), però també de voluntariosos diletants, o de gent amb ofici sense cap aspiració artística, que no van tenir més recorregut que el de les edicions de l'època.

Però es cantaven només a les cases bones?

No només. Franz Schubert pare, mestre d'escola, formava un quartet de corda amb tres dels seus fills. De vegades s'ajuntaven amb altres veïns i en sortien diferents formacions de cambra. A casa de Herr Grob, amic de la família Schubert que tenia una botiga de teixits, hi havia un piano, i allà es cantaven sovint els lieder primerencs de Schubert. Naturalment, els coneixements musicals no eren exclusius del barri on vivia Schubert; de la mateixa manera que a tot l'entorn alemany el grau d'alfabetització era altíssim, també ho era la formació musical.

I les cançons tradicionals, com El testament d'Amèlia, què són?

Són això, cançons tradicionals, d'origen sovint incert i recollides amb moltes variants, que ens han arribat filtrades pel pas dels segles. Molts compositors n'han arranjat, de vegades amb senzilles harmonitzacions, de vegades amb elaborades reinterpretacions. I ho han fet, sobretot, perquè el lied, com a gènere, va prendre com a model la cançó tradicional; en aquest context, sempre s'ha reconegut el seu valor i s'ha treballat perquè no es perdés.

Tot això està molt bé, però Tosti, què?

Tosti era un senyor que no ens l'acabarem en quatre ratlles. Es va dedicar sobretot a les parlour songs i els romanze di salotto, és a dir, les cançons que, ben avançat el segle XIX, es cantaven a les cases burgeses, de la petita noblesa o de la cort (va viure durant dècades a Anglaterra, molt vinculat a la cort victoriana, i abans ho havia estat a la reialesa italiana), sovint per a lluïment dels intèrprets. En principi, no tenien gaire ambició artística, però només en principi. Hi havia de tot, vaja. També va escriure cançons a partir de poemes, tenint cura de respectar la seva prosòdia i de no “deformar-los” i, per tant, encaixarien en el gènere del lied (lirica da camera en la seva versió italiana).

Tosti va portar les seves cançons a les sales de concert, i les van cantar primeres figures com Nellie Melba o Enrico Caruso, i des de llavors no han deixat de cantar-se. Sovint es fa difícil destriar a quin gènere pertanyen, excepte que parlem les cançons d'origen popular com les napolitanes. I, si voleu que us digui la veritat, és una qüestió que no em lleva la son. Té cançons que les trobo precioses, les escolto i les gaudeixo.

I ara recuperem els lectors que s'han saltat la part central de l'article per escoltar tots plegats una cançó. Resulta que, l'endemà de ser protagonista al Palau, Tosti va ser present al Liceu, al recital de Lise Davidsen i Freddie de Tommaso, amb un programa d'aquells que us vaig explicar fa un temps perquè no m'atreuen gaire. Pel que he llegit, Tosti, encaixat entre dues àries de Pikovaia dama i quatre grans lieder de Strauss, va ser el damnificat de la vetllada. Una de les cançons que s'hi van escoltar és Ideale, una de les que trobo precioses, amb poema de Carmelo Errico, que és la que escoltarem nosaltres, amb Luciano Pavarotti i Eugene Kohn, en una interpretació en directe del 1974; com sentireu, el públic no va poder estar-se d'aplaudir fins i tot abans que acabés la cançó.