Com un pom de clavells

Natura morta amb clavells - V. van Gogh

Per escriure aquest article he fet un repàs mental dels crims entre consanguinis que recordava, tant de ficció com de reals. A les novel·les de gènere negre, segurament els més habituals són els crims entre germans; per gelosia (i sovint són homicidis, més que no assassinats), o per assolir el poder. També hi ha fills que maten els pares per arribar al poder o per heretar, i algun pare que mata el fill, generalment per una obscura raó familiar que ve de lluny.

En la vida real només cal recordar les famílies nobles i reials europees (i d'arreu, suposo) que al llarg dels segles han perdut pares, fills i germans víctimes d'emboscades mai aclarides, menges en mal estat, accidents de casa i tota mena de circumstàncies estranyes. Parlo de pares, fills i germans, i en aquest cas el masculí, estadísticament, té un ús marcat: són habitualment els homes de la família els que es maten entre ells, entre altres coses, perquè el poder, també habitualment, era cosa d'homes.

En aquest repàs que he fet no he trobat cap cas que s'assembli al que ens explica la cançó d'aquesta setmana, i que en un diari sensacionalista donaria un titular ben sucós: “Mare mata filla per prendre-li el marit”. La història comença així: la filla d'un rei, agonitza, sense que ningú a la cort hi pugui fer res. Quan la jove s'ha confessat gairebé de tothom, finalment va a veure-la mare, que li demana que faci testament. A partir d'aquí, com sol passar amb aquestes històries que es canten de fa segles, hi ha diverses versions del romanç, de més curtes, i de més llargues, però, essencialment, expliquen el mateix.

La filla acusa la mare d'haver-la emmetzinat, i la mare li diu, horroritzada (o amb molta sang freda), que s'ha de confessar d'aquesta mentida. Llavors, la filla, que ja s'ha confessat (és a dir, no té cap intenció de penedir-se de l'acusació), passa a fer el seu testament. A les versions més llargues enumera a poc a poc les seves possessions i a qui les deixa: als germans, als pobres, a l'església… Vol que l'enterrin amb els vestits i les joies més valuosos, i aquí a la mare de poc que no li agafa un cobriment només de pensar en tanta riquesa podrint-se en una tomba. Sí, la mare és cobdiciosa. Cap al final del romanç (molt aviat a les versions més curtes), la filla diu què li deixa a la mare: el marit, perquè en gaudeixi obertament. En secret, fa temps que en gaudeix. A la mare la mou, sobretot, la luxúria.

En algunes versions, el rei està present en aquest diàleg, i escolta astorat com la filla acusa la mare d'assassinat i d'adulteri; quan la mare ho nega, la filla diu que en té proves, unes cartes (no sé jo, quin futur li espera a la mare…). En d'altres, la filla encara deixa una cosa més a la mare, en el seu testament: les xinel·les, perquè quan baixi les escales caigui i es trenqui el coll. Si voleu que us digui la veritat, la meva versió preferida és una de ben curta que trobareu fàcilment, perquè és molt habitual: la primera estrofa per plantejar la situació; la segona, per acusar la mare d'assassinat; la tercera, per acusar-la d'adulteri; la quarta, per desitjar-li la mort.

Fa segles que cantem aquesta edificant cançó tradicional, El testament d'Amèlia, que té una melodia senzilla, però preciosa que parla més de tristesa que d'odi i de traïcions, de manera que, quan la sentim, queda dissimulada la història que explica. Fins al dia que l'escoltem i parem atenció a la lletra, és clar. Algunes fonts situen el seu origen al segle XIV. Altres, n'atribueixen l'autoria a Mafalda de Barcelona, filla de Ramon Berenguer III i Dolça de Provença, i això la situaria al segle XII. En qualsevol cas, no se sap qui és l'Amèlia que protagonitza el romanç, si es basa en fets reals, si agafa coses d'aquí o d'allà o si na Mafalda tenia una imaginació molt viva.

Des de finals del segle XIX, quan neix l'interès per la cançó tradicional, s'han fet moltes harmonitzacions i molts arranjaments d'El testament d'Amèlia. Probablement, la més antiga sigui la versió per a guitarra sola de Miquel LLobet; les més recents, que jo sàpiga, són de fa un parell d'anys. La història de l'Amèlia continua impactant.

Entre tantes versions, se'n troben de suavitzades. És el cas de la que escoltarem avui, la bonica harmonització de Manuel García Morante, en la que sabrem que l'Amèlia l'ha mort la mare, fins i tot sabrem on ha posat el verí, en un ram de flors (això no passa també a l'òpera Adriana Lecouvreur?), però no sabem per què. Si no recordo malament, el text és molt similar al de la versió d'Enric Morera per a cor.

I per què aquesta versió? Perquè l'escoltarem cantada per una veu que avui fa 100 anys: la veu de Victòria dels Àngels. Que gaudiu de la interpretació de la gran soprano, acompanyada aquí per Geoffrey Parsons.

El testament d'Amèlia