Ja som a ple estiu, ha arribat el moment de fer vacances o, si més no, baixar el ritme. Els lectors habituals sabeu que a Liederabend no en fem, de vacances a l'estiu, però sí que intento que les entrades de juliol i agost siguin més lleugeres. L'agost el dedicarem, com sempre, a la Schubertíada, i he estat rumiant què podia fer al juliol.
Hi ha una idea que em ronda pel cap de fa temps, dedicar un espai a les diferents cançons compostes a partir d'un mateix poema. De tant en tant ja ho faig, al mateix article o en diferents moments; l'última vegada va ser fa unes setmanes, quan vam escoltar les versions de Canticel de Josep Carner que havien compost Antoni Massana, Ricard Lamote de Grignon, Joaquín Rodrigo i Narcís Bonet, que s'afegien a la d'Eduard Toldrà que havíem escoltat temps enrere. Com us deia en aquell article, encara no he trobat la manera de donar-li forma a aquesta idea que em ronda, però he pensat que mentre acabo d'encaixar les peces podríem dedicar les quatre setmanes de juliol a escoltar una altra cançó a partir d'un poema que ja us hagi presentat. Així comença aquesta petita sèrie d'entrades breus, "Mateix poema, una altra cançó".
El poema triat per iniciar-la és aquell que comença amb el vers "Meine Ruh' ist hin". Estic segura que molts de vosaltres esteu taral·lejant la continuació, "mein Herz ist schwer", en la versió de Franz Schubert, Gretchen am Spinnrade. N'havíem escoltat al mateix article també la de Carl Friedrich Zelter, Margarethe, i aquesta setmana n'escoltarem una de molt diferent: la de Giuseppe Verdi.
Era l'any 1838, i el jove i desconegut Giuseppe, de vint-i-cinc anys, maldava per fer-se un nom. Encara no havia estrenat cap òpera; la primera, Oberto, conte di San Bonifacio, no s'estrenaria fins a l'any següent. I vet aquí que la primera vegada que va cridar l'atenció del públic de Milà va ser amb un recull de cançons, ell que en tota la seva carrera n'escriuria només prop de trenta. D'aquells Sei romance, el cinquè i el sisè partien de sengles textos de Goethe, del seu Faust, en la versió italiana d'un senyor anomenat Luigi Balestra, del qual només sé que era metge i era fill de Busseto, com Verdi; a més d'aquestes dues cançons, el compositor posaria música a dos poemes més de Balestra.
La cinquena cançó era Perduta ho la pace, és a dir, Meine Ruh' ist hin en la versió original alemanya. Com era habitual a l'època, en aquest romance di camera el piano era un element secundari, mentre el que es buscava era el lluïment de la veu. Verdi se centra en el patiment de la jove, il·luminat en alguns moments pels records, i no hi sentim cap rastre de la filosa amb què està treballant Margarida. De fet, la filosa no es menciona a la cançó, ni en italià ni en alemany, però Schubert ja es va encarregar de fer-la ben present al nostre imaginari liederístic amb el títol del seu lied i, sobretot, amb l'acompanyament.
Pilar Lorengar i Hertha Klust interpreten Perduta ho la pace, i així presenten a Liederabend un compositor que, si fa no fa, va compondre tantes òperes com cançons.
Perduta ho la pace,
ho in cor mille guai;
Ah, no, più non spero
trovarla più mai.
M'è buio di tomba
ov'egli non è;
Senz'esso un deserto
è il mondo per me.
Mio povero capo
confuso travolto;
Oh misera, il senno,
il senno m'è tolto!
Perduta ho la pace,
ho in cor mille guai;
Ah, no, più non spero
trovarla più mai.
S'io sto al finestrello,
ho gl'occhi a lui solo;
S'io sfuggo di casa,
sol dietro a lui volo.
Oh, il bel portamento;
oh, il vago suo viso!
Qual forza è nei sguardi,
che dolce sorriso!
E son le parole
un magico rio;
Qual stringer di mano,
qual bacio, mio Dio!
Perduta ho la pace,
ho in cor mille guai;
Ah, no, più non spero
trovarla più mai.
Anela congiungersi
al suo il mio petto;
Potessi abbracciarlo,
tenerlo a me stretto!
Baciarlo potessi,
far pago il desir!
Baciarlo! e potessi
baciata morir.
He perdut l’assossec,
el meu cor és feixuc,
no trobo la calma
ni la trobaré mai més.
Allà on ell no és a prop meu,
és com una tomba,
el món sencer
em sembla amargós.
El meu pobre cap
es torna boig,
els meus pobres sentits
estan fets trossos.
He perdut l’assossec,
el meu cor és feixuc,
no trobo la calma
ni la trobaré mai més.
Només per veure’l
miro per la finestra,
només per trobar-lo
surto de casa.
El seu galant caminar,
el seu noble aspecte,
el somriure dels seus llavis,
la força del seu esguard,
i el seu parlar
encisador,
el toc de la seva mà
i ai, el seu besar!
He perdut l’assossec,
el meu cor és feixuc,
no trobo la calma
ni la trobaré mai més.
El meu cor m’empeny
al seu envers.
Ai, si pogués tenir-lo
i abraçar-lo,
i besar-lo,
tant com jo voldria,
encara que dels seus besos
hagués de morir!
(traducció de Salvador Pila)
Comments powered by CComment