Una flor de romaní

Per als aficionats al lied del país, la notícia de la setmana ha estat la confirmació que hi haurà Schubertíada aquest estiu. I amb la segona quinzena d'agost a l'horitzó em vaig traslladar mentalment a l'Empordà, i vaig recordar una foto del romaní florit que vaig fer l'any passat a la Canònica, devia ser a la primavera, i una cosa porta a l'altra, i vaig arribar a Canticel, aquesta cançó preciosa feta d'un poema preciós. I com que el poema és de Josep Carner i aquests dies recordem el cinquantè aniversari de la seva mort, sembla que tot quadra, oi?

Aquests dies també s'ha revifat la polèmica "Carner sí, Carner no", que per sort s'ha argumentat més i millor del que suggereix aquesta expressió, i s'ha discutit si és el millor poeta en llengua catalana del segle XX. Fins i tot s'ha discutit si n'és el millor, així en absolut. Deixo aquestes qüestions pels qui en saben i només us puc dir que visqui la poesia elegant, concisa, serena i amb el punt necessari d'ironia, i que visqui el príncep dels poetes! Puc aportar també un poema, a tall d'exemple, Canticel, publicat el 1920 a L'oreig entre les canyes, l'últim poemari de Carner que va editar a Catalunya. Poc després va marxar cap al seu destí com a membre del cos diplomàtic, amb el temps va venir la guerra i aquella marxa per feina es va convertir en exili.

Llegim el poema i ens il·lumina la llum mediterrània, escoltem la cançó i som a una barca bressolada pel mar tranquil. El seu autor, Eduard Toldrà era vilanoví, però es va casar amb una filla de Cantallops, un poble de l'Alt Empordà on des de llavors passava temporades, de manera que això el devia convertir una mica en empordanès. En qualsevol cas, les imatges que ens evoquen els versos del barceloní Carner les podríem contemplar des de qualsevol punt de la costa catalana, així que trieu el vostre mirador.

Toldrà va compondre Canticel el 1923. No era el primer cop que escrivia una cançó amb poema de Carner, ja ho havia fet en la primera, Menta i farigola, i en Els obercocs i les petites collidores, totes dues de 1915; encara en vindrien mitja dotzena més abans de la seva última trobada musical, El giravolt de maig, estrenada el 1928. Va ser una col·laboració més que feliç, com podreu comprovar avui si no la teniu present.

M'agradaria, per una vegada, imitar Carner i Toldrà ni que fos en la concisió, perquè fa unes quantes setmanes que m'estenc molt, però us comento encara una cosa més: al febrer vaig fer un apunt comentant els recitals de lied de la Schubertíada, com és costum en aquesta casa; aquell text ha quedat desfasat (mai millor dit), aquí el teniu actualitzat.

I, ara sí (sembla que me'n sortiré, amb això de la concisió), escolteu Canticel en la interpretació de David Alegret i Daniel Blanch, segur que en gaudireu.

Canticel