El gener de 1914 Manuel de Falla va estrenar La vida breve a París, a l'Opéra Comique. Poc després, una artista del teatre li va demanar consell: volia interpretar algunes cançons tradicionals espanyoles a un concert que havia de fer al juliol a l'Odéon. Potser ell n'hi podria suggerir cap? En aquella època, la cançó tradicional portada als escenaris era un gènere incipient; Falla n'estava ben informat, no debades havia estat deixeble de Felip Pedrell, l'infatigable defensor del patrimoni popular, i es va comprometre a harmonitzar ell mateix unes quantes cançons.
Sabem per les seves cartes que va haver d'afanyar-se per tenir-les a temps, però quan va conèixer que les cançons s'interpretarien en un concert que s'acostava al que llavors s'anomenava varietés, les va retirar, i el concert es va suspendre. Sembla que l'artista en qüestió podria haver estat Encarnación Hurtado, coneguda com “la Malagueñita”, una bailaora de flamenc molt coneguda a l'època que Falla, però, no devia conèixer, i d'aquí el malentès.
El compositor no va abandonar aquelles cançons. Va continuar treballant-hi, va arribar a fer-ne tres o quatre versions diferents, en alguns casos, i, com sol passar, aquelles harmonitzacions inicials es van anar convertint en recreacions del material popular. Les Siete canciones populares españolas es van estrenar finalment el gener de 1915 a Madrid (Falla havia tornat de París en esclatar la guerra), amb la soprano Luisa Vela i el compositor al piano. Manuel de Falla no va compondre gaires cançons; no arriben a la vintena, i, en general, no són gaire conegudes, però aquest recull de cançó tradicional va passar a formar part del repertori. Els nombrosos arranjaments (per a veu i orquestra, veu i guitarra, piano sol, violí i piano, etc.) són un bon indicador del seu èxit.
Aquesta setmana n'escoltarem la tercera cançó, Asturiana, la meva preferida. La font de la peça original és, molt probablement, el cançoner Cien cantos populares asturianos, compilat per José Hurtado i publicat el 1890. Asturiana és un lament; la veu poètica s'acosta a un pi buscant consol a la seva pena, i el pi plora amb ella. El poema és molt breu, i a la cançó destaquen el preludi i el postludi del piano, prou llargs si els comparem amb la part cantada.
Tot i que he començat parlant de Falla, l'origen d'aquest article, el que tenia apuntat a la llibreta, és un aniversari: el centenari del naixement d'Alícia de Larrocha, que va ser ahir, 23 de maig, mentre que dilluns s'inauguraven oficialment els actes de celebració. Amb aquest article i aquesta audició, doncs, ens afegim modestament a la difusió de l'obra de la gran pianista. L'escoltarem a ella al piano, i la veu serà la de l'altra centenària il·lustre de l'any, Victòria dels Àngels. Que gaudiu de l'art de totes dues!
Por ver si me consolaba,
Arrimé a un pino verde,
Por ver si me consolaba.
Por verme llorar, lloraba.
Y el pino como era verde,
Por verme llorar, lloraba.
Articles relacionats
El desvetllament de la núvia
Entre 1898 i 1899 el lingüista Hubert Pernot i el compositor Paul Le Flem van fer un viatge de caràcter científic a l'illa de Quios, llavors encara sota domini otomà; molt probablement va ser la primera aproximació a l'etnomusicologia grega, i tots dos van tornar a París amb un centenar de cançons enregistrades en cilindres de cera; la primera edició de les cançons, a partir de les transcripcions de Le Flem, es van publicar el 1902.
Una saloma
La setmana passada vam acomiadar els alumnes del Màster en Lied de l'ESMUC fins l'any vinent, la setmana pròxima començarem a repassar els recitals de la Schubertíada i entremig, ja en ple mes d'agost, us proposo un viatge per mar que ja veureu que no és precisament un viatge de plaer.
Mes enllà del Jordà
Antonín Dvořák va començar les seves funcions com a director del Conservatori Nacional de Música a Nova York el setembre de 1892. S'havia resistit durant molt de temps a deixar Europa, però quan la seva dona es va assabentar del sou que li oferien les excuses van ser inútils i van fer les maletes. Darrere la generosa oferta hi havia Jeannette Meyer Thurber, novaiorkesa filla d'un violinista danès que va dedicar al mecenatge musical una part de la fortuna aconseguida pel seu home amb els negocis. Després d'engrescar-hi d'altres aficionats a la música amb possibles, el 1885 va fundar el Conservatori, que, segons va establir, becaria els alumnes que no [...]
Comments powered by CComment