Moment musical (XIII)

Benvolguts, tornem a tenir un moment musical. Com molts de vosaltres sabreu, el passat cap de setmana vam celebrar la Schubertíada Cantàbria, i faig servir deliberadament aquest verb perquè ha estat una autèntica celebració de la música; una de les imatges que em guardo per al record és la dels somriures del públic (i dels artistes). Però, sempre hi ha un però, no he pogut acabar l'article que tenia començat, que el deixo per a un altre dia. Aquesta setmana, només quatre ratlles i un lied de Schubert, un de ben bonic i poc conegut que va cantar Johanna Wallroth al seu recital amb Malcolm Martineau.

Erlafsee (El llac d'Erlaf) és un cant a la natura que parteix d'un poema de Johann Mayrhofer. Els versos que va musicar Schubert, només una part del poema, ens parlen de la sensació de plenitud a través de la contemplació del paisatge, una felicitat que es barreja (perquè si no, no seria el nostre Mayrhofer), amb una certa tristesa. La música de Schubert és aparentment senzilla, però plena de detalls (perquè si no, no seria el nostre Schubert); la repetició dels dos primers versos són la cirereta d'un pastís musical deliciosament melancòlic. Confio que us agradarà; la versió que escoltarem serà la de Robert Holl i David Lutz, que trobo especialment inspirada.

Erlafsee

Mir ist so wohl, so weh’
Am stillen Erlafsee.
Heilig Schweigen
In Fichtenzweigen.
Regungslos
Der blaue Schoss,
Nur der Wolken Schatten flieh’n
Überm dunklen Spiegel hin,
Frische Winde
Kräuseln linde
Das Gewässer
Und der Sonne
Güld’ne Krone
Flimmert blässer.

Mir ist so wohl, so weh’
Am stillen Erlafsee.

Trist i feliç alhora
estic prop del tranquil llac Erlaf;
sant és el silenci
a les branques dels avets,
immòbils
les blaves fondàries,
tan sols l’ombra dels núvols voleia
damunt la superfície llisa com un mirall,
un oreig fresquívol
encrespa suaument
l’aigua
i el sol,
amb la seva corona daurada,
llampurneja més esblaimat.

Trist i feliç alhora
estic prop del tranquil llac Erlaf.

(traducció de Salvador Pila)