Divendres es presentarà la programació completa de la Schubertíada, després dels avançaments que se'n van fer al desembre i fa uns dies. Encara hi ha molt per descobrir i us ho voldré explicar amb detall aquell mateix dia; per això avui tenim un moment musical. Us proposo d'amenitzar els dos dies d'espera amb un dels lieder que sentirem a Vilabertran.
Andrè Schuen va debutar l'estiu passat a la Canònica cantant La bella molinera i em va enamorar; és cert que tinc tendència a deixar-me enamorar pels barítons, però us asseguro que en aquest cas no em va quedar altre remei. Així que estic encantada que hi torni aquest estiu. Ho farà amb Schwanengesang, un cicle que combinarà amb altres lieder també de Schubert; entre ells n'hi ha un de gairebé desconegut, una de les moltíssimes joies que amaga el seu catàleg: Am Fenster.
En aquest lied, compost el març de 1826 i amb poema de Johann Gabriel Seidl, la veu poètica s'adreça a les parets que l'envolten, que l'havien conegut trist anys enrere; ara tot ha canviat i se sent serenament feliç. Jo m'imagino algú que ha viscut molt i per fi ha trobat la pau; en el llibret que acompanya la seva Edició Schubert, Graham Johnson interpreta que qui parla és un monjo a la seva cel·la. No ho havia vist així abans, però el cert és que aquesta idea encaixa perfectament amb el poema i la música també té alguna cosa de religiosa, més enllà del seu caràcter introspectiu i contemplatiu. Escolteu Am Fenster, i a veure què us sembla... Ens l'interpreten Tomasz Wija i David Santos.
Fins divendres!
Ihr lieben Mauern, sanft und traut,
Die ihr mich kühl umschließt,
Und silberglänzig niederschaut,
Wann droben Vollmond ist:
Ihr saht mich einst so traurig da,
Mein Haupt auf schlaffer Hand, -
Als ich in mir allein mich sah,
Und keiner mich verstand.
Jetzt brach ein ander Licht heran:
Die Trauerzeit ist um:
Und manche ziehn mit mir die Bahn
Durch's Lebensheiligthum.
Sie raubt der Zufall ewig nie
Aus meinem treuen Sinn:
In tiefster Seele trag' ich sie, -
Da reicht kein Zufall hin.
Du Mauer wähnst mich trüb' wie einst
Das ist die stille Freud';
Wenn du vom Mondlicht wiederscheinst,
Wird mir die Brust so weit.
An jedem Fenster wähn' ich dann
Ein Freundeshaupt, gesenkt,
Das auch so schaut zum Himmel an,
Das auch so meiner denkt!
Vosaltres, parets estimades, xamoses i íntimes,
que m’envolteu amb la vostra frescor,
i m’esguardeu amb un esclat d’argent
quan al cel hi ha lluna plena!
Un dia em veiéreu aquí tan trist,
amb el cap entre les mans flàccides,
quan jo només em veia a mi mateix
i ningú m’entenia.
Ara, una altra llum ha entrat aquí dins,
el temps de la tristor ja ha passat
i molts m’acompanyen en aquest camí
a través del santuari de la vida.
L’atzar mai me’ls arrabassarà
del meu fidel esperit,
els porto al fons de la meva ànima
on l’atzar no hi pot arribar.
Vosaltres, parets, creieu que estic trist com abans
perquè la meva joia és tranquil·la;
quan resplendiu a la llum de la lluna,
el meu cor s’expandeix.
Llavors, m’imagino que a cada finestra
hi ha un cap amic, abocant-se,
que esguarda també cap el cel
i que també pensa en mi!
(traducció de Salvador Pila)
Comments powered by CComment