Mil noves flors es desclouen

Fa uns dies, després d'escoltar l'estupenda interpretació d'Andrè Schuen i Daniel Heide de Die schöne Magelone, pensava que feia molt que no compartia aquí una cançó d'aquest cicle de Brahms. Quan vaig revisar el blog vaig comprovar que no en parlava des del gener del 2016; set anys llargs! Sí que en feia molt, sí. Així que aquí tenim de nou aquesta obra que, oficialment, es diu Romanzen aus Ludwig Tiecks Magelone [Romances a partir de la Magalona de Ludwig Tieck]; Brahms la va compondre, sense gens de pressa ni cap ordre, entre 1861 i 1869, i quan per fi va estar publicada completa, li va correspondre l'opus 33 al catàleg.

Com diu el títol de l'obra, els textos estan extrets d'un relat de Ludwig Tieck, un dels noms relacionats amb el Romanticisme de Jena (nota mental: parlar algun dia d'aquesta tropa fantàstica). Tieck va recuperar una història medieval d'origen provençal i va incloure la seva versió en un dels tres volums de contes populars que va publicar el 1797, quan tenia vint-i-quatre anys (Brahms en tenia vint-i-vuit quan va començar a compondre les cançons). Anys més tard, entre 1812 i 1816, Tieck va publicar els tres volums de Phantasus, una novel·la en la qual s'explicaven i comentaven històries en una reunió d'amics; és a dir, una mena de Decameró, però sense epidèmia pel mig; el relat medieval, titulat Liebesgeschichte der schönen Magelone und des Grafen Peter von Provence [Història d'amor de la bella Magalona i el comte Pere de Provença] tornava a aparèixer a Phantasus, enriquit ara amb els comentaris del saló literari.

El conte està dividit en divuit capítols en prosa, cadascun dels quals inclou una cançó que canta algun dels personatges; Brahms va posar música només a quinze d'aquestes cançons. Us vaig explicar amb cert detall l'argument del conte la primera vegada que en vaig parlar, així que no hi tornaré ara. Sí que us explicaré breument, però, el context de la cançó que escoltarem aquesta setmana, la tercera del cicle, Sind es Schmerzen, sind es Freuden [Són dolors o són alegries], que trobem en el quart capítol del relat, Peter sieht die schöne Magelone [Pere veu la bella Magalona].

Haig de reconèixer que m'agraden aquests títols directes, que il·lustren el contingut del text. Perquè, com haureu suposat, al capítol 4 s'hi narra la primera trobada entre Pere i Magalona. En Pere és a Nàpols, a la cort, on s'hi han aplegat tot de cavallers perquè s'hi celebren tornejos. Ell hi participa, però sense desvelar la seva identitat. El seu elm, el seu escut i les robes del seu cavall estan guarnits amb dues claus d'argent en honor a Sant Pere, a qui s'encomana, i tots els assistents, sobretot la princesa Magalona, s'hi fixen quan el cavaller que les duu comença a guanyar totes les justes del primer torneig. Magalona desitja que el desconegut guanyi també el segon torneig, com així passa, i està molt contenta quan el rei el convida a compartir la seva taula i el fa asseure davant d'ella. És llavors quan Pere la veu per primera vegada, perquè, de justa en justa, prou feina havia tingut a no prendre mal. Naturalment, queda fascinat, encara més quan s'adona que ella no deixa de mirar-lo, li somriu i li dona conversa; després de l'àpat se l'enduu a banda per parlar-hi a soles, i, quan s'acomiaden, li demana que torni sovint a visitar-la.

Quan Pere marxa del castell ho fa, així ens ho diu Tieck, com embriac; sense ser-ne plenament conscient, s'atura a un jardí, on vagarà durant hores; de primer, la música omplirà el seu cap i no sentirà ni la remor dels arbres ni el mormoleig de la font. Després, sentirà una música que vindrà de lluny, i s'imaginarà que la melodia representa Magalona. Creurà trobar-se al paradís, i això el farà sentir exultant i, alhora, trist i perdut. No marxarà del jardí fins que ja serà de nit, prou asserenat per arribar a la seva estança, on es promet que guanyarà l'amor de la princesa o perirà en l'intent, sense saber que l'amor de Magalona ja l'ha guanyat. Abans, fins i tot, de veure-la per primera vegada.

Abans de marxar del jardí canta una cançó que reflecteix els seus sentiments i els seus dubtes, és a dir, resum tot el que ha viscut durant la tarda; quan Brahms la fa seva, recull també les tribulacions del jove, i l'esperit de la cançó va canviant a mesura que avancen les sis estrofes del poema. Les dues primeres comparteixen la música, una música calmada amb una melodia preciosa que ens anticipa el preludi del piano; sembla que el jove Pere es troba encara en aquell estat de somni en què ha passat bona part de la tarda. A la tercera i quarta estrofes continua la calma, i la música ens recorda amb algunes frases la primera part, però Pere ja s'està plantejant el que seria la vida sense ella, foscor sense esperança.

Llavors amb la cinquena estrofa, arriba un canvi sobtat, i ens trobem amb el Pere que la princesa ha conegut al matí, el guerrer que ha guanyat tots els combats, que mira de desempallegar-se de tanta cabòria, amb tanta energia que fins i tot repeteix l'estrofa. Finalment, a la sisena estrofa, amb el mateix to heroic i també repetint-ne l'última part, fa la promesa solemne que repetirà a la seva cambra.

Escoltarem Sind es Schmerzen, sind es Freuden interpretada per Dietrich Fischer-Dieskau i Hermann Reuter. Però abans, benvolguts lectors, penso que us agradarà saber que després d'un dia de tantes emocions, el son finalment sorprèn Pere i l'allibera de tots els dubtes i els temors, portant-li només els somnis més dolços.

Articles relacionats

Vida i desig de vida

Cançó de la setmana: Unbewegte laue Duft  (J. Brahms) - A.L. Richter, A. Bushakevitz

 

De vegades, una interpretació d'una cançó fa que ens hi aturem i la redescobrim. Hi ha alguna cosa que és diferent, detalls que en altres versions no hi sentim; de vegades més evidents, com tempi poc comuns, o potser més intangibles: un accent en una paraula, un color, una nota del piano… I és d'això que us volia parlar avui, d'una cançó redescoberta a partir d'una interpretació diferent.

Cançons èbries d'amor

Cançó de la setmana: Meine Liebe ist grün (J. Brahms) - A. Kirchschlager, G. Johnson

 

Si féssim una llista de les deu cançons més apassionades (m'ho apunto a la llibreta), la d'avui tindria molts números per entrar-hi: Meine Liebe ist grün, de Johannes Brahms. Breu i intensa,  romàntica en tots els sentits de la paraula. Una cançó èbria d'amor, com diu el darrer vers del poema, però, sobretot, una cançó entorn de la qual hi ha molt d'amor. En coneixeu la història?

Robert Schumann va ingressar al sanatori d'Endenich el febrer de 1854 i s'hi va estar fina a la seva mort el juliol de 1856. El juny de 1854 va néixer el seu vuitè fill, Felix (dit així en record del seu bon amic Felix Mendelssohn) i Johannes Brahms en va ser el padrí. Brahms tenia llavors només vint-i-un anys; havia conegut [...]

Vola, brisa, suau i amable

Cançó de la setmana: Botschaft (J. Brahms) - E. Haefliger, H. Klust

 

És bastant habitual trobar a les cançons d'amor que la veu poètica s'adreça a un amant que és lluny; literalment, per exemple, en el cicle de Beethoven An die ferne Geliebte. Si als amants els cal un missatger que transmeti les paraules i els sentiments, la poesia romàntica li dóna la forma d'un element de la natura que pugui salvar la distància que els separa. De vegades són els ocells o altres criatures que volen com les abelles i les papallones; de vegades són els núvols, de vegades els rierols i de vegades, com veurem avui, el vent.