Durant aquesta temporada de recitals s'ha programat sovint Korngold, almenys força més del que és habitual, i ho celebro. Però no m'he adonat del motiu fins no fa gaire: Erich Wolfgang Korngold va néixer el 1897 (i va morir el 1957), així que aquest any ha fet 125 anys del seu naixement (i 65 de la seva mort). No us sembla que amb l'excusa de l'efemèride podem escoltar també aquí una altra de les seves cançons?
La primera vegada que us en vaig parlar vaig fer un breu repàs de la seva faceta com a compositor de música per al cinema, que va desenvolupar en paral·lel amb la de compositor de música seriosa. Tot va començar el 1934 quan, després de molt insistir, Max Reinhardt, un dels primers artistes que havia hagut de marxa d'Alemanya per salvar la vida, el va convèncer perquè anés a Hollywood per fer-se càrrec de la música de la primera pel·lícula que dirigia allà, El somni d'una nit d'estiu. Farien servir la música de Mendelssohn, i calia que algú amb els coneixements necessaris i un bon criteri en fes una selecció i compongués les transicions entre fragment i fragment. Korngold va gaudir molt de la feina, es va implicar en en rodatge, i tothom va quedar encantat amb el resultat. Tant, que el productor li va oferír un contracte molt generós (tant en l'aspecte econòmic com en les condicions laborals) perquè es quedés a Hollywood.
Però els Korngold trobaven a faltar Viena, i a més ell hi tenia feina pendent; havia d'estrenar l'òpera Die Kathrin, així que el maig de 1935 se n'hi van tornar. Van continuar arribant telegrames amb ofertes temptadores des d'Amèrica, i pocs mesos després, a l'agost, la família va tornar a fer les maletes. Els havia fet decidir la salut del fill petit, Georg; el metge considerava que li vindria molt bé l'hivern sec i càlid de Califòrnia per acabar de refer-se d'una malaltia pulmonar. A la primavera van tornar a Viena, i uns mesos més tard van tornar a Hollywood... i així van passar uns quants anys, repartint la seva vida entre casa seva i aquell lloc tan estrany que era un món per si mateix. Quan era a Viena, maldava per estrenar Die Kathrin, però la producció patia nombrosos contratemps que no eren aliens al fet que Korngold era jueu. Quan era a Hollywood, es dedicava intensament als rodatges, i compartia el temps lliure amb la colònia alemanya que s'hi anava aplegant fugint del nazisme (el cinema de Hollywood no hauria estat el que va ser sense el talent d'aquests directors i compositors).
Malgrat això, Korngold no tenia sensació de perill, ell era austríac, no alemany. Fins al punt que quan la família va salpar cap a Nova York el gener de 1938 van deixar el fill gran, Ernst, amb l'àvia materna perquè no perdés el curs. Però el 12 de març va arribar l'anschluss, la maquinària del nazisme va començar a funcionar eficient i inapelable també a Àustria, i va anar d'un pèl que Ernst i Julius, el pare de Korngold, no en poguessin fugir. El compositor va aconseguir també treure del país la família de la seva dona, i tanta gent com va poder, fins que les autoritats americanes li van dir que parés de demanar salconduits. Casa seva a Viena va ser ocupada pels nazis, i el seu editor va aconseguir salvar del foc in extremis la major part de les seves partitures, entre elles la de Die Kathrin, encara no editada, que finalment es va estrenar a Estocolm l'octubre de 1938 dirigida per Fritz Busch, un director que també havia hagut de fugir d'Alemanya, en aquest cas per la seva oposició oberta al nazisme.
L'exili va passar factura a Korngold. Durant els anys de la guerra pràcticament va renunciar a compondre música seriosa, i la seva salut es va ressentir. El 1947 havia de tornar a Viena per fi després d'aquella estada forçosa a Amèrica de gairebé deu anys, però va patir un atac de cor i no va ser fins el maig de 1949 que la família va poder pujar al vaixell que els portaria a casa. El retrobament va ser molt trist. Viena estava destruïda; casa seva no era una excepció, i només van aconseguir fer habitable una planta, dedicant-hi molts diners; la casa que tenien als Alps acollia refugiats, i la van vendre a l'ajuntament per un preu simbòlic. A més, no hi quedava gairebé ningú dels seus coneguts; qui no s'havia exiliat l'havien mort.
Musicalment, les coses no van anar millor. S'hi van interpretar algunes obres seves, que van passar sense pena ni glòria. I, per fi, l'octubre de 1950 es va estrenar Die Kathrin a Viena. Segons les cròniques, a una part del públic li va agradar molt; una altra va trobar-la massa lleugera, amb un argument poc adequat per a les circumstàncies; la crítica no en va parlar bé i, amb tot plegat, només se'n van fer vuit funcions. La música d'Erich W. Korngold havia estat adorada pels vienesos quinze anys enrere, i ara la trobaven passada de moda. Conscients que ja no era casa seva, els Korngold van marxar de Viena el 1951 per no tornar-hi més.
El 1953 Korngold va escriure el seu últim lied, Sonett für Wien. El poema, que descrivia aquella Viena que ja no existia, era un sonet no publicat de Hans Kaltnecker, un poeta que havia mort el 1919 als vint-i-quatre anys. Korngold havia posat música a tres poemes seus el 1924, i el 1927 es va estrenar Der Wunder der Heliane, basada en una obra seva, Die Heilige. Pel que fa a la música de la cançó, el compositor va recuperar un tema que havia compost per a la pel·lícula Escape me never, la seva última banda sonora; el film, protagonitzat per Errol Flynn, Ida Lupino i Eleanor Parker, no ha passat a la història, però la música val molt la pena; el personatge que interpreta Flynn és compositor, i escriu obres com la d'aquesta escena, en la qual reconeixem la melodia de Sonett für Wien.
Escoltarem aquesta cançó melancòlica, més trista encara quan en coneixem el rerefons, interpretada per Konrad Jarnot i Reinild Mees. Permeteu-me una dada més, per acabar: quan Korngold va morir a Los Ángeles el 29 de novembre de 1957, una bandera negra va onejar a mig pal a l'Òpera de Viena (reoberta dos anys abans) en honor seu.
Du Stadt, du Psalm, aus Gottes Mund erklungen
und Stein geworden, Marmor, Park und Garten,
Gedicht und Lied der liebsten Engelzungen,
die lange deiner gold’nen Kirchen harrten,
drin alle Heil’gen, wunderlich bezwungen
von ihrer hohen Form, zu Glanz erstarrten!
Stadt der Fontänen, altem Stein entsprungen,
barocker Bauten, gnädiger Standarten,
die über hohen Prozessionen schweben!
Du Stadt, darin der Klang vergang’ner Zeiten
noch klingt, darin das alte Gold noch leuchtet,
darin die dunkeln, frommen Bilder leben
und Gottes Auge aus den grünen Weiten der Berge
strahlt, von Wehmut sanft befeuchtet.
Tu, ciutat; tu, psalm, sorgit de la boca de Déu
i esdevingut marbre, parc i jardí;
poema i cançó de les més estimades llengües dels àngels,
que llargament esperaren les teves esglésies daurades,
allà on tots els sants miraculosament vençuts
per la teva forma excelsa, es petrificaren per resplendir!
Ciutat de fonts, nascuda d'antigues pedres,
d'edificis barrocs, d'estendards airosos
que onegen sobre elevades processons!
Tu, ciutat, allà on el so de temps passats
encara ressona; allà on l'antic or encara brilla;
allà on les fosques i piatoses imatges viuen
i els ulls de Déu, des de la verda vastitud de les muntanyes,
brillen amarats per una dolça enyorança.
Comments powered by CComment