El comiat del pastor

L'adaptació musical més famosa de Wilhelm Tell, el drama publicat per Friedrich von Schiller el 1804, és l'òpera de Gioachino Rossini Guillaume Tell, estrenada el 1829. Famosa, sobretot, per l'obertura perquè, si bé l'òpera a penes es representa, la peça que l'obre se n'ha independitzat i és una de les més populars del repertori clàssic; aficionats i no aficionats reconeixen la brillant música, fins i tot si no saben identificar-la. Però Rossini no és l'únic compositor que ha parat atenció a l'obra de Schiller. Franz Liszt va posar música el 1840 (i va fer-ne una segona versió el 1859) a les cançons dels tres personatges que obren el drama: el pescador Ruodi, el pastor Kuoni i el caçador Werni; és el cicle Drei Lieder aus Schillers"Willhelm Tell" i fa un temps vam escoltar-ne la cançó del pescador, Der Fischerknabe.

Robert Schumann també va posar música a una d'aquestes tres cançons, la del pastor; Des Sennen Abschied, és una petita joia, com tantes de les que va escriure a partir de l'any 1849. El 1840 es coneix com el liederjahr de Schumann i no falten motius per escoltar les obres d'aquell any, però sempre us insistiré que escolteu la resta per (re)descobrir les perles que amaga.

Un dels cicles que va escriure Schumann aquell 1849, coincidint amb la revolució a Dresden, va ser el Liederalbum für die Jugend, op. 79, una col·lecció de vint-i-vuit cançons pensades perquè les interpretessin nens; les va ordenar segons la seva dificultat, de manera que els petits intèrprets anessin descobrint les noves peces a mesura que superaven les dificultats de les anteriors; Des Sennen Abschied és la número 22.

El poema té una estructura ABA. A la primera estrofa, el pastor s'acomiada de les pastures quan acaba l'estiu i ha de tornar a casa; a la segona, somia amb el mes de maig; quan la natura es desperti hi podrà tornar. La tercera estrofa és idèntica a la primera. El lied de Schumann segueix aquesta mateixa estructura, amb les estrofes separades per breus interludis del piano que reprenen el motiu que sentim per primera vegada al preludi, i sentirem finalment a un postludi més llarg. L'acompanyament té un encant especial i penso que és això, sobretot, el que atrapa l'oient. La cançó és tranquil·la, el comiat és més melancòlic que trist, però té un detall que crida especialment l'atenció: al final de la segona estrofa, Schumann fa servir un recurs habitual entre els compositors, repetir les paraules que vol emfatitzar, "im lieblichen Mai"; inesperadament, però, la repetició queda truncada, i el pastor només arriba a dir "im lieblichen" abans de callar i deixar que el piano ens condueixi sol cap a la tercera estrofa.

La interpretació més immediata d'aquesta omissió és que al pastor se li trenca la veu per l'emoció i no pot continuar cantant. N'hi ha una altra, però, relacionada amb els esdeveniments que s'estaven vivint aquells mesos: la revolució. Com que cada vegada que la censura ensopegava amb aquesta paraula hi havia conseqüències greus, la gent s'hi referia de vegades com a la primavera, i amb això ja s'entenien; una primavera que, mentre Schumann escrivia aquest cicle entre l'abril i el maig, era violenta i sagnant. A parer de diversos musicòlegs, no era casual, tampoc, que el compositor posés música precisament en aquell moment a uns versos d'una obra que parlava del desig de llibertat d'un poble. Així que bé podria ser que aquest Mai que el pastor no pot pronunciar expressi, a més, el dolor per una primavera que no acabaria com a Schumann li hauria agradat.

Escolteu Des Sennen Abschied interpretada en un enregistrament fet en directe per Sophie Daneman i Julius Drake i, si us agrada, no deixeu d'escoltar les tres cançons compostes en aquesta mateixa època que trobareu més avall, als Articles relacionats (entre elles, Die Sennin [La pastora]; sembla que els pastors inspiraven Schumann d'una manera molt especial.)

Articles relacionats

La pastora

Cançó de la setmana: Die Sennin (R. Schumann) - M. Goerne, A. Schmalcz

 

A l'article de la setmana passada us deia que aquesta començaríem la nova temporada, i el cert és que, estrictament parlant, i per seguir la tradició, hauria de començar la setmana vinent, el primer dimecres de setembre. No és que tingui gaire importància, però la qüestió és que estic escrivint aquestes línies en plena Schubertíada, amb el cap ple de música i sense gaire temps per centrar-me. Espero que no us importarà que, una setmana més, publiqui una entrada breu.

Les passes dels àngels

Cançó de la setmana: Abendlied (R. Schumann) - F. Boesch, M. Martineau

 

M'he enamorat d'una cançó. Des de fa uns dies l'escolto a totes hores i si no l'escolto tant li fa perquè la sento al meu cap, no em deixa gaire estona sola. No ha estat amor a primera vista, ja l'havia escoltat altres cops, però alguna cosa va fer que aquest cop em sonés diferent; els enamoraments ja ho tenen això, són més aviat irracionals. No em podia estar de compartir amb vosaltres aquesta cançó de bellesa estranya, potser algú de vosaltres se n'enamora també. O no, potser quan l'escolteu pensareu que no n'hi ha per tant. Sigui com sigui, parlar-ne em facilitarà la transició cap a un amor més tranquil (i etern mentre no es demostri el contrari) i així em quedarà lliure l'espai per a un nou enamorament. Senyores i senyors, amb tots vosaltres Abendlied (Cançó del vespre), de Robert Schumann.

La pregària de Maria I d'Escòcia

Cançó de la setmana: Gebet (R. Schumann) - J. Banse, G. Johnson

 

Gedichte der Königin Maria Stuart és l'últim cicle que va compondre Robert Schumann, el desembre de 1852. També són, com qui diu, els seus darrers lieder; posteriorment, només en va compondre dos més. La història de Maria I d'Escòcia ja havia atret Schiller, que l'any 1800 havia escrit el seu drama Maria Stuart, basada en els darrers dies de la vida de la reina; havia atret també Donizetti, que va compondre el 1835 la seva òpera Maria Stuarda a [...]