Un lector del blog, en P., em va demanar fa uns dies si no tindríem un "halloween-lied". Em va fer gràcia, no hi havia pensat, però... per què no? D'històries d'ànimes, de fantasmes i d'éssers d'altres mons no en falten, al repertori. Així que avui tenim una història de terror.
Com que els elfs no són propis de la nostra cultura, els coneixem de manera molt parcial. Coneixem, per exemple, els elfs creats (o recreats) per J.R.R. Tolkien; també els que treballen per al Pare Noel (que també podrien ser follets, que no és el mateix). I poca cosa més. Bé, si som aficionats al lied, coneixem el Rei dels Elfs i algun membre més de la seva parentela.
Les cultures nord-europees, en canvi, conviuen amb els elfs de fa milers d'anys. La seva forma i els seus hàbits han canviat al llarg dels segles, però, més o menys, els podríem descriure com unes criatures que viuen als boscos i tenen un aspecte similar a l'humà, però en versió millorada: més alts, més esvelts, més pàl·lids i més bells. És a dir, s'hi assemblen més els de Tolkien que no pas els del Pare Noel. Pel que fa a la seva relació amb els humans, de vegades els som indiferents (per què ens haurien de fer cas, si som insignificants), de vegades som objecte de les seves malifetes i de vegades ens tracten com un nen desconsiderat i capriciós tractaria una mascota o un animaló. És a dir, servim per entretenir-los, i poca cosa més. Perquè els elfs dediquen la seva existència a jugar, dansar, cantar i, com que sovint s'avorreixen, també a empipar-se entre ells o empipar-nos als humans (durant un temps, "fada" i "elf" van ser sinònims, penseu en les fades del Somni d'una nit d'estiu). Naturalment, també tenen el seu cantó fosc, i a l'Edat Mitjana es creia que eren portadors de malalties; els malaguanyats humans que hi tenien contacte sovint patien després estranys desordres mentals o morts sobtades.
Les llegendes protagonitzades per elfs sovintejaven, i així arribem a la que ens interessa avui, molt probablement originària de Dinamarca i recollida per Thomas Percy a Reliques of Ancient English Poetry, una col·lecció publicada el 1765. Herder va publicar-ne la versió alemanya, Erlkönigs Tochter, a Von deutscher Art und Kunst el 1773 i Carl Loewe va fer-ne una magnífica versió musical, Herr Oluf, el 1821. La balada ens mostra la cara menys amable dels elfs: Herr Oluf torna a casa després de convidar amics i parents a les seves noces, que seran l'endemà, i té la mala sort d'ensopegar amb la filla del rei dels elfs que, de totes, totes, vol que balli amb ell. Però el cavaller no veu adequat entretenir-se amb una altra dama el dia abans de casar-se, i rebutja tres vegades la petició de l'elfa. Si esteu familiaritzats amb altres elfs liederístics, intuireu com acaba la història, així que deixaré que us l'acabi d'explicar Loewe. Només us diré que pareu atenció a la manera tan encertada amb què el compositor dibuixa els diferents personatges i les tres escenes de la balada; escoltarem Herr Oluf interpretada per l'excel·lent Konstantin Krimmel i per Doriana Tchakarova.
No he acabat d'entendre mai per què el rei dels elfs es converteix en alemany en erlkönig, literalment, rei dels verns. Alguna vegada he llegit que devia ser una traducció errònia de Herder; Goethe, que va escriure el seu Erlkönig inspirant-se en aquesta balada, hauria arrossegat l'error. Però els elfs també campaven per Alemanya, i eren elfen, i bé havien de saber-ho, Herder i Goethe. Potser el nom ja apareixia així en el text anglès? El cert és que no he estat capaç de localitzar la versió anglesa d'Erlkönigs Tochter a les Reliques. O, potser, en origen, els elfs tenien alguna cosa a veure amb els verns, considerat per determinats pobles un arbre màgic o sagrat? A la fotografia que il·lustra l'article s'hi veuen uns verns en terreny pantanós, en un bosc a on a ple dia a penes entra llum. No sé com ha de ser, passar-hi de nit... Potser la nit de Tots Sants?
Herr Oluf reitet spät und weit,
Zu bieten auf seine Hochzeitleut.
Da tanzten die Elfen auf grünem Strand,
Erlkönigs Tochter reicht ihm die Hand:
„Willkommen, Herr Oluf, komm tanze mit mir,
Zwei göldene Sporen schenke ich dir.“
„Ich darf nicht tanzen, nicht tanzen ich mag,
Denn morgen ist mein Hochzeittag.“
„Tritt näher, Herr Oluf, komm tanze mit mir,
Ein Hemd von Seiden schenke ich dir,
Ein Hemd von Seiden so weiss und fein,
Meine Mutter bleicht’s mit Mondenschein.“
„Ich darf nicht tanzen, nicht tanzen ich mag,
Denn morgen ist mein Hochzeittag.“
„Tritt näher, Herr Oluf, komm tanze mit mir,
Einen Haufen Goldes schenke ich dir.“
„Einen Haufen Goldes nähme ich wohl,
Doch tanzen ich nicht darf noch soll.“
„Und willst du, Herr Oluf, nicht tanzen mit mir,
Soll Seuch’ und Krankheit folgen dir.“
Sie tät ihm geben einen Schlag aufs Herz,
Sein Lebtag fühlt er nicht solchen Schmerz.
Drauf tät sie ihn heben auf sein Pferd:
„Reit hin zu deinem Fräulein wert!“
Und als er kam vor Hauses Tür,
Seine Mutter zitternd stand dafür.
„Sag an, mein Sohn, und sag mir gleich,
Wovon du bist so blass und bleich?“
„Und sollt ich nicht sein blass und bleich?
Ich kam in Erlenkönigs Reich.“
„Sag an, mein Sohn, so lieb und traut,
Was soll ich sagen deiner Braut?“
„Sagt ihr, ich ritt in den Wald zur Stund,
Zu proben allda mein Ross und Hund.’
Früh Morgens, als der Tag kaum war,
Da kam die Braut mit der Hochzeitschar.
Sie schenkten Met, sie schenkten Wein:
„Wo ist Herr Oluf, der Bräutgam mein?“
„Herr Oluf ritt in den Wald zur Stund,
Zu proben allda sein Ross und Hund.“
Die Braut hob auf den Scharlach rot,
Da lag Herr Oluf und war tot.
El senyor Oluf cavalca tard i lluny,
per convidar els amics al seu casament;
Els elfs ballen a la platja verda,
la filla del rei dels verns li allarga la mà:
“Benvingut, senyor Oluf, vine a ballar amb mi,
i et regalaré tres espores daurades”
“No haig de ballar, no vull ballar,
car demà és el dia del meu casament.”
“Acosta’t, senyor Oluf, i balla amb mi,
i et regalaré una camisa de seda.
Una camisa de seda molt blanca i fina,
La meva mare la destenyí amb la llum de la lluna.”
“No haig de ballar, no vull ballar,
car demà és el dia del meu casament.”
“Acosta’t més, senyor Oluf, i balla amb mi,
i et regalaré una pila d’or.”
Agafaria gustós una pila d’or,
però no em puc permetre ballar.”
“Si tu, senyor Oluf, no vols ballar amb mi,
les epidèmies i malalties et perseguiran.”
Ella li donà un cop al cor tan fort,
que en tota la seva vida no havia sofert tant dolor.
Ella el col·locà damunt del seu cavall:
“Torna a la teva valuosa noia!”
I quan arribà a la porta de casa seva,
la seva mare l’esperava tremolant.
“Digues, fill meu, i digues-m’ho de seguida,
per que estàs tan pàl·lid i esblaimat?”
“I per què no hauria d’estar pàl·lid i esblaimat?
Vinc del regne del rei dels verns.”
“Digues, fill meu, tan estimat i respectat,
què li haig de dir a la teva promesa?”
“Digues-li que he anant a cavalcar pel bosc
per aprovar el meu cavall i el gos.”
De matinada, a penes de dia,
arribà la núvia amb el cinyell nupcial.
Serviren aiguamel, serviren vi:
“On és el senyor Oluf, el meu promès?”
“El senyor Oluf cavalcà ara al bosc,
per a provar el seu cavall i el gos.”
La núvia aixecà la vànova escarlata,
allà jeia el senyor Oluf i estava mort.
(traducció de Manuel Capdevila)
Articles relacionats
Margaret i William
Tinc les...
La dansa dels esperits
Horace Wa...
Voldria que tots els camps fossin paper
La guer...
Comments powered by CComment