La setmana passada us parlava de Hans Zincken, conegut com a Sommer. Matemàtic, físic especialitzat en diòptrica, director de la Universitat Tècnica de Braunschweig; peça clau en l'empresa familiar, Voigtländer, dedicada al disseny i producció de càmeres i objectius fotogràfics; promotor musical a la seva ciutat, musicòleg incipient i compositor ocasional.
Com us deia llavors, això va canviar el 1881, quan Sommer va plegar de la direcció de la universitat (sembla que encara hi va fer classes fins al 1884, que va plegar definitivament). Suposo que la fàbrica la devia deixar abans; les relacions amb el pare i amb el germà no havien estat bones, el pare havia mort el 1878 i, segons he llegit, l'hauria desheretat. Malgrat que ell tenia les seves pròpies rendes, no devia ser una situació agradable (encara menys devia ser-ho per a la mare, de qui no se'n parla mai). La qüestió és que als quaranta-quatre anys va deixar enrere les seves responsabilitats per dedicar-se només a la música, una decisió gens habitual.
Hans Sommer marxa de Braunschweig, continua amb la seva formació musical tan irregular, fa classes amb Liszt una temporada, fa un llarg viatge per Itàlia, publica sis col·leccions més de lieder, es casa, s'estableix a Berlín, i com que allà les coses no li van com voldria, el 1888 finalment s'estableix a Weimar. Poc després l'orquestra d'aquesta ciutat estrena director; un brillant jove de vint-i-cinc anys, Richard Strauss, de seguida s'adona del talent de Sommer, i li estrena l'òpera Lorelei, que descriu al seu pare com una de les obres musicals millors i més interessants del moment a Alemanya. Així comença oficialment la carrera d'èxit de Sommer, i comença també la seva amistat amb Richard Strauss.
Coneixent, ni que sigui molt per sobre, el munt de coses que havia fet Sommer mentre vivia a Braunschweig, imaginareu que en aquesta segona etapa no va dedicar-se "només" a compondre. Es va dedicar també a la recerca musicològica, va continuar enriquint la seva biblioteca i va publicar un munt d'articles. També es va dedicar amb molta energia a mirar de corregir l'injust i desfasat sistema que regulava els contractes entre editors i compositors i que, bàsicament, anava així: el compositor venia l'obra i tots els drets per una quantitat determinada. Si les vendes anaven malament, l'editor havia cobert la despesa; si anaven bé, tots els beneficis eren per a ell. Fa uns anys vam parlar d'aquesta qüestió, perquè un dels impulsors de les noves mesures va ser Richard Strauss, però Sommer va picar molta pedra per aconseguir un tracte més just per als compositors. I ho va fer a la seva manera, llegint i estudiant fins a convertir-se en un expert en els temes legals relacionats amb la música. Va ser ell qui va impulsar la fundació el 1898 de la primera associació de compositors, la Genossenschaft deutscher Komponisten, i també el seu president. Uns anys més tard, el 1903, i un cop compositors i editors s'havien posat d'acord, l'associació es va refundar i es va convertir en la Genossenschaft deutscher Tonsetzer, ja presidida per Richard Strauss, que seria la precursora de l'actual GEMA.
Però tornem al Hans Sommer compositor, que sempre va signar les seves obres musicals amb aquest nom, deixant de banda el seu cognom original. Malgrat el reconeixement que van tenir algunes de les seves òperes, els èxits més grans els va tenir amb els lieder, que constituïen bona part de la seva obra; cantants wagnerians com Eugen Gura i Karl Hill (el seu sogre) van defensar-los amb entusiasme en els recitals públics que ja eren bastant habituals.
Sommer havia nascut el 1837, és a dir, era de la mateixa generació que Brahms, que era quatre anys més gran. A més, com vam veure, s'hi havia relacionat, amb ell i amb el seu cercle, durant els anys d'universitat. Més endavant, però, va sentir més afinitat pel que llavors s'anomenava la "nova escola alemanya", encapçalada per Wagner, amb qui va tenir una bona amistat, i pel seu professor Liszt, i els seus lieder, que va començar a escriure uns anys abans que ho fessin Wolf, Strauss i Mahler, anaven en aquesta direcció. El nostre protagonista es va avançar també als seus col·legues més il·lustres en l'ús de l'acompanyament orquestral, probablement és el primer compositor que va orquestrar un cicle complet, el seu op. 6, Sapphos Gesänge, que havia publicat el 1884 i orquestraria aquell mateix any. Sommer admetria que li hauria agradat ser més agosarat en la seva música (va ser un abrandat defensor de Salome després de la seva escandalosa estrena), però es va adonar que, a la pràctica, allò no feia per a ell; els seus lieder es van moure en el tardorromanticisme en què, de fet, es mourien gairebé sempre els de Strauss, que moriria més de vint anys més tard que ell.
Com passa tantes vegades, el món musical es va anar oblidant de Hans Sommer a mesura que el món de tots canviava. El 1922, unes setmanes abans de la seva mort, es donava a conèixer el seu últim cicle, vint lieder orquestrals amb poemes de Goethe, i algú es lamentava a la premsa de l'oblit que el compositor patia: "És tràgic, quan un bon compositor és silenciat en vida".
El silenci ha estat molt llarg; els primers enregistraments de la seva obra, a banda d'un únic lied enregistrat per Leo Slezak a primers del segle XX, són del segle XXI. Però ara ja està, ja anem pel bon camí, així que, celebrem-ho! I fem-ho, per exemple, amb Sommernacht, amb poema de Joseph Viktor von Scheffel, el número 2 dels Werners Lieder aus Welschland, op. 12, publicat el 1889. Els intèrprets són els mateixos que la setmana passada, Jochen Kupfer i Marcelo Amaral. Espero que us agradi.
Die Sommernacht hat mir's angetan,
Das ist ein schweigsames Reiten,
Leuchtkäfer durchschwirren den dunkeln Grund
Wie Träume, die einst zu guter Stund'
Das sehnende Herz mir erfreuten.
Die Sommernacht hat mir's angetan,
Das ist ein schweigsames Reiten,
Die Sterne funkeln so fern und groß,
Sie spiegeln so hell sich im Meeresschoß,
Wie die Lieb' in der Tiefe der Zeiten.
Die Sommernacht hat mir's angetan,
Das ist ein schweigsames Reiten,
Die Nachtigall schlägt aus dem Myrtengesträuch,
Sie schlägt so schmelzend, sie schlägt so weich,
Als säng' sie verklungene Leiden.
Die Sommernacht hat mir's angetan,
Das ist ein schweigsames Reiten,
Das Meer geht wild, das Meer geht hoch;
Was braucht's der verlorenen Tränen noch,
Die dem stillen Reiter entgleiten?
La nit d'estiu m'ha captivat,
cavalco en silenci,
les lluernes oscil·len en el fosc entorn
com somnis que una vegada, en bona hora,
alegraren el meu cor enyorat.
La nit d'estiu m'ha captivat,
cavalco en silenci,
els estels brillen tan lluny i grossos,
es reflecteixen tan clars al fons del mar
com l'amor en la profunditat del temps.
La nit d'estiu m'ha captivat,
cavalco en silenci,
el rossinyol canta des de la murtra,
canta tan dolçament i tendra
com si cantés sofriments ja passats.
La nit d'estiu m'ha captivat,
cavalco en silenci,
la mar s'enfureix, esclata alta,
què més els calen a les llàgrimes perdudes
que li rellisquen al genet silenciós?
Articles relacionats
Reposa, ànima meva
[...]...
A l'ombra de la primavera
Qua...
La grisor del capvespre
Diu la...
Comments powered by CComment