Un brindis per l'alegria

Retrat, o Dulcinea - M. Duchamp

 

Cançons bàquiques, de brindis, de taverna, trinklieder, drinking songs, chansons à boire... cançons que es canten mentre es beu, que conviden a beure i que existeixen segurament des que existeixen el vi o la cervesa. El seu origen és popular, per descomptat, però també han trobat el seu lloc a la cançó artística, bé imitant les originals o en versió més sofisticada.

Que jo recordi, al blog n'hem escoltat dues. Una, no fa gaire, quan celebràvem el bicentenari de Wagner; parlàvem de "la cançó de la puça" que canta el Mefistòfil de Goethe acompanyat dels parroquians d'una taverna; clarament, un reflex de la cançó popular. L'altra, amb motiu de la mort de Dietrich Fischer-Dieskau (i ja ha passat un any!), Auf das Trinkglas eines verstorbenen Freundes, un emotiu brindis en memòria d'un amic mort. La que escoltarem aquesta setmana la vaig incloure a la llista de cançons felices, no tant per feliç com per alegre; tal i com us deia llavors, alegre en el sentit d'"excitat alegrement per la beguda". Es tracta de Chanson à boire, de Maurice Ravel, que té un origen cinematogràfic.

El director de cinema Georg Pabst estava preparant el 1932 una pel·lícula sobre Don Quixot amb el baríton rus Fiódor Xaliapin com a protagonista, i volia que la banda sonora inclogués tres cançons: una serenata, una cançó heroica i una de còmica. Pabst va encarregar les cançons a diferents compositors, entre ells Ravel, sembla ser que per separat i en secret; Ravel les va escriure (són les darreres peces que va completar) però el director finalment les va descartar. No està gaire clar perquè; hi ha fonts que diuen que Ravel, per motius de salut, no va ser a temps de complir el termini que marcava el contracte, d'altres que diuen que Pabst considerava que Ravel no era prou conegut o o que les cançons no li havien agradat. El cas és que les cançons que es van incloure a la pel·lícula van ser les de Jacques Ibert.

Les cançons de Ravel, Don Quichotte à Dulcinée, totes tres amb poemes de Paul Morand, estaven escrites originalment per a orquestra i l'any 1933 en va fer la versió per a piano. A la primera cançó, Chanson romanesque, sentim el Don Quixot amant, capaç d'aturar el món si Dulcinea li ho demanés; a la segona, Chanson épique, ens parla el Don Quixot guerrer, que mentre vetlla les armes compara Dulcinea amb la Mare de Déu; a la tercera Chanson à boire coneixem un Don Quixot bevedor, que brinda per l'amor i l'alegria.

El vi és present al poema i també a la música. Des de bon començament, amb els arpegis descendents (que es repeteixen entre estrofes i al final) que ens fan pensar en la manca d'equilibri del cavaller, però sobretot a la tornada, a on sentim les seves dificultats per parlar: el glissando sobre les paraules "je bois" o el vers "Lorsque j'ai ... lorsque j'ai bu!" entretallat, amb singlot del piano inclòs.

Després de les dues primeres cançons, molt intimistes, a la tercera de cop i volta el cantant ha de mostrar-se més o menys embriac a ritme de jota. És a dir, que el perill de sobreactuació és gran. Com s'hi enfronten els cantants als recitals? La veritat, com poden, i podeu fer un tomb per Youtube per fer-vos una idea; hi ha qui sembla que ens està enganyant i a la copa hi té suc de taronja en lloc de vi, qui està un punt alegre i brinda amb elegància, qui va una mica més tocat però conserva el bon gust i qui ja hauria de començar a anar passant cap a casa. En silenci, preferiblement.

És a dir, que hi ha molt de marge per interpretar aquesta cançó, i nosaltres, com a oients, també tenim cadascun els nostres criteris. Quantes copes diríeu que porten a sobre els nostres intèrprets (en una versió d'estudi), Gerald Finley i Julius Drake?

Que tingueu una bona revetlla de Sant Joan!

 

Chanson à boire