Conversa amb Simon Keenlyside (i II)

El cant de l'alosa - J. Breton

Segona i última part de la conversa amb el baríton Simon Keenlyside, il·lustrada amb el lied que ell va triar, Lerchengesang de Johannes Brahms amb poema de Karl August Candidus. Si voleu recuperar la primera part, publicada la setmana passada, la trobareu en aquest enllaç.

Com us deia a la primera part de la conversa, hi havia tres cançons sobre les quals tenia especial interès a preguntar; la primera va ser Die Sterne (sobre la qual vam llegir la setmana passada) i la segona, Im Walde, també de Schubert.

Die Sterne i Im Walde són tan properes a la meva vida... Hi ha una cosa fabulosa sobre Schubert que la gent sovint no se n'adona: Schubert mai és depriment. No ho és. Ell es conforma. Mira les últimes cançons que va escriure, cançons com Alinde, o cançons com Abschied. Va galopant en un cavall dient: "Adeu-siau, dones boniques, adeu-siau estrelles, adeu-siau als llums d'aquella casa, he de continuar galopant. El meu temps ha acabat." S'acomiada d'aquest món tan bell. Està ple d'amor, té sífilis terciària, sap que se'n va, i així i tot escriu cançons amb aquest amor i acceptació.

Im Walde... has d'anar amb compte de no repetir aquestes coses massa vegades, així que no l'he cantat des de fa molts anys; vull tornar a repetir-ho. Ahir, per exemple, em trobava enmig d'aquest fantàstic parc natural [el parc natural del Garraf], i aquesta és una de les cançons en què vaig pensar. I també en Fußreise [de Wolf]; vas caminant i de sobte et ve al cap una cançó a ple volum, i això és una cosa encantadora. Estava al mig d'això i em va venir al cap la cançó perquè és d'això del que tracta Im Walde, soc de la natura i soc a la natura.

La tercera cançó és una que canta d'una manera singular i corprenedora, Kaddish de Ravel.

La vaig fer quan va morir el meu avi, i després quan va morir el meu pare. Quan era estudiant, a la classe de cançó francesa, l'estava aprenent i el meu professor va dir: no, no, això és massa extravertit. Bé, soc jueu, i anava a la sinagoga, només per escoltar la música. I els cantors jueus eren molt extravertits, extremadament extravertits, cantaven com heldentenors, així és com s'havia de cantar. I per què? Perquè Kaddish parla sobre la vida i la mort, i si cantes sobre la vida, cantes amb tot el teu cos. No m'agrada aquesta manera de cantar tan preciosista, no és per mi. Hi ha una diferència entre la delicadesa, el matís i la tendresa i el que, a vegades, al meu entendre, és el tecnicisme afectat. I no m'agrada. Si sento el que a mi em sembla manierisme en una cançó, ja no me la crec.

Crec que ja no cantaré Kaddish tret que hagi de fer-ho, perquè quan la vaig cantar, va canviar per mi. La cantava allà on anava després de la mort del meu pare, perquè l'estimava. Era un bon home.

També haig de dir que és difícil de cantar, però això és normal perquè els cantors jueus no són ni tenors ni barítons. Simplement, fan tot el recorregut amunt, i tot el recorregut avall. Recordo... Sabia que no podria cantar per al meu avi perquè estaria massa afectat, així que vaig gravar una cinta i la vaig reproduir al seu funeral. Un dels meus oncles, que no coneixia, va venir després i em va dir: "Així, aquest eres tu? No està malament, no està malament". És un comentari molt jueu [riu].

En aquella primera entrevista l'any 2013, Simon Keenlyside ens parlava del seu projecte d'enregistrar Winterreise i publicar-lo amb les seves il·lustracions; un projecte, que, almenys de moment, no s'ha concretat.

Era una bona idea. Volia enregistrar-lo amb Manny [Emmanuel Ax], perquè havíem fet quinze o vint recitals amb Winterreise a tot el món, i era el moment d'enregistrar-lo, però no ho vam fer per algun motiu. No m'agrada gravar... Però podria fer aquest Winterreise, podria il·lustrar-ho de totes maneres. Qui sap?

No ho sé. Podria parar i fer només cançons... però llavors trobaria a faltar l'òpera. Sempre estic flirtejant amb la idea d'anar-me'n. Per què no cantes cançó, i enregistres alguns discos? Fes-ho, i seràs més temps a casa...

Arribats a aquest punt, era inevitable parlar d'enregistraments. O, millor dir, dels pocs enregistraments que ha fet. No li importa que no quedi, per dir-ho així, el seu llegat?

No gens, no m'importa. Les noves generacions han de fer el seu propi camí. Els llegats són per idiotes. Qualsevol que persegueixi un llegat persegueix la seva pròpia ombra. Ja hi ha prou coses allà fora.

M'agraden els enregistraments, en tinc milers i els escolto tot el temps; soc gairebé obsessiu amb els cantants antics i els escolto amb interès de forense, m'encanta. Però recordo haver dit a un jove cantant molt conegut, fa uns deu anys: "Per què no escoltes a Leonard Warren?" Li parlava d'un enregistrament en directe, una gira a Rússia. I em va dir: "Qui és Leonard Warren?" Vaig dir-i: "Bé, és un dels barítons més importants del segle XX." Vull dir que era un cantant professional, i no coneixia en Warren.

Quan escolto un enregistrament de Pavel Lisitsian, per exemple, és fantàstic, i tinc una petita instantània de la vida d'aquest home... o Yuri Mazurok, hi ha un enregistrament d'Oneguin... una manera de cantar meravellosa. Per què necessitem més enregistraments?

Tot el temps lluito per veure els meus fills. En Malcolm sempre em diu, va, gravem alguna cosa de Ravel, gravem alguna cosa de Poulenc, enregistrem les cançons de Duparc amb la Sarah Connolly. A la teoria, vull fer-ho, però si en la pràctica és una setmana més lluny de casa, no vull fer-ho. I ara tot està ja enregistrat. Per què no vaig gravar Pelléas [et Mélisande]? És una llàstima. M'agradaria haver-ho fet, Jose Van Dam em va dir, ho gravem? I li vaig dir que sí, que m'encantaria, però al final no ho vam fer.

Quan el meu avi va morir, vaig rebre moltes caixes amb enregistraments. Quan el meu professor de cant va morir, vaig tenir un munt de cintes de bobina oberta. El meu pare va morir, i el mateix. I fa dos anys els vaig portar a tots a l'abocador. I vaig dir, us estimo, però adeu. I vaig fer el mateix amb els meus programes, vaig llençar-los tots. Quin sentit té? Hauria de viure a l'ara. Això és tot. No hi ha res més.

M'agrada l'enregistrament dels Kerner-Lieder de Schumann amb en Graham, n'estic orgullós Vaig fer un enregistrament de Strauss que ja no existeix, però també n'estic orgullós. Vaig fer Brahms, està bé; el Dichterliebe, no m'agrada. Vaig fer els musicals i les àries d'òpera, dels quals estic orgullós. Però la majoria dels meus enregistraments són dolents.

Què hauríem d'escoltar quan escoltem un recital? Què escolta ell?

Crec que tothom d'escoltar el que vugui. Hi ha persones que van només per les veus, només són aficionades a les veus.

Però això és una altra cosa. Soc un gran fan de Christoph Prégardien. No diria que el Christoph té la tècnica vocal més perfecta, i és molt bon cantant, no m'entenguis malament. Però trobo la seva manera de cantar lied absolutament captivadora. Vaig haver d'aturar el cotxe una vegada a Àustria perquè cantava a la ràdio, i era preciós. El que vull és algú que em pugui commoure. Però aquesta és la qüestió. Per què em commou? Bé, aquest és el seu secret. Alguna cosa en la producció del so, la manera en què diu les paraules... Realment no importa. Quan mires un gimnasta, el que vols és meravellar-te de la seva capacitat. Realment no vols saber com entrena.

Per exemple, crec que un dels millors recitals als quals vaig anar va ser un programa molt inusual de Florian Boesch. Florian és un artista enorme! I no diries que és un gran cantant des del punt de vista tècnic. Vaig anar a la Konzerthaus, hi havia un cicle atípic de Krenek [Reisebuch aus den österreichischen Alpen], em va enlluernar. Vull sentir-hi dimensió, claredat, sense afectació. Vull veure algú que estigui preparat per despullar-se, per dir-ho d'alguna manera. I tots tres, en Christian, en Christoph i en Florian, ho fan.

I no podia faltar un clàssic de les converses sobre lied: s'acaben els recitals de lied per manca de públic?

Quan era jove, mirava cap avall al Wigmore Hall i hi veia un mar de cabells grisos. I tothom deia, què passa quan aquests vells refugiats es morin? Bé, aquí estem trenta-cinc anys més tard, mires, i veus un mar de cabells grisos. La gent hi entra amb els anys, no crec que el lied sigui necessàriament per als joves. I no necessitem que li agradi a tothom, només necessitem prou públic, això és el que importa. Mentre tinguem això... El mateix amb l'òpera, no necessitem que tothom se n'enamori, només que se n'enamori prou gent.

Quan sento al país on visc aquesta mena de negativitat sobre la música clàssica i l'òpera, penso que no és cert. Vaig estar a Nova York durant dues setmanes i la gent de l'Upper West Side em saludava al carrer. Pensava que era estrany, perquè no soc ningú, només un cantant, però em vaig adonar que en dues setmanes havíem cantat l'òpera a 40.000 persones en dues setmanes.

No és una forma d'art que no sigui estimada. Penso en Alemanya, en els seus vuitanta-quatre teatres d'òpera, en França. Hi ha nous teatres d'òpera a la Xina, a Corea, sempre hi ha nous cantants. L'òpera és una forma d'art molt estimada, i la cançó també. No per tothom, però així és com ha de ser. No intentem comparar-ho amb la música pop o amb musicals. No és la tendència moderna.

Començàvem la conversa parlant del seu debut al Wigmore Hall. Trenta-cinc anys després, què ha canviat?

Quan era jove havia de lluitar tant amb el llenguatge i les qüestions tècniques que intentant presentar la cançó em quedava fora de la cançó. Quan escolto els meus primers enregistraments, recordo haver pensat en com era de difícil, presentar tan bonica com podia aquesta cosa que tècnicament era tan difícil. Crec que l'edat et dona més possibilitats. Ets més lliure. Et sents més lliure d'utilitzar diferents colors, per trobar-ne un que pugui afectar la gent. Realment no sabran per què se senten afectats, però se'n senten; de vegades és un atac en una paraula que pot ser agressiu i fer que la gent faci: "oh!" En tir amb arc, tens el buirac amb les fletxes, i, en música, totes aquestes fletxes són inflexions: la forma en què tens el cos, o la manera en què fas un gest o mous la cara, la manera en què comences o acabes una nota, el volum de la nota. Tot són fletxes, i en tens moltes per afectar la gent. Però la meva preferida és el color.

I quan es tracta d'una cançó que coneixes, molt, molt bé, que és pràcticament com una sabata vella, la dius. Ja no has de pensar que has d'obrir la gola, aixecar el vel del paladar... Ja no és això, ja és només dir-la, i és molt més fàcil, en treus més colors. M'agrada cantar molt més ara que quan era més jove.

Per acabar, li vaig demanar a Simon Keenlyside que triés una cançó per il·lustrar la conversa. I s'hi va estar una bona estona rumiant...

És curiós... és com si anés a un estany, l'estany és la teva memòria plena de tota la teva feina, i has de ficar-hi la mà i triar... Crec que ara mateix, donat el que passa al món en aquest moment, és millor una cançó sobre la vida, no una cançó introspectiva.

Lerchengesang, de Brahms. És una cançó bonica, i hi ha una mica d'optimisme. Conec ocells, la majoria dels cants dels ocells, així que una alosa és una cosa realment especial per a mi. No només perquè viu en el cel i omple l'aire amb el seu so, sinó també perquè les aloses són unes imitadores increïbles. Si pots seure sota una alosa, sentiràs un pardal, o una oreneta, o un polit cantaire, o una gamba roja, qualsevol ocell que visqui en aquella zona. I jo, també ho soc, una mica, un imitador.

I aquí la tenim, Lerchengesang, amb Simon Keenlyside i Malcolm Martineau.

Lerchengesang