Star of the hero 1932 - Nicholas Roerich
L'estel de l'heroi - N. Roerich

Els meus amics melòmans, i espero que hi podré comptar alguns lectors de Liederabend, saben que un dels músics que més ha influït en el meu recorregut liederístic és el baríton Simon Keenlyside; per poc que seguiu aquest bloc l'haureu trobat aquí i allà il·lustrant musicalment els articles. El 2013 va ser tan amable de concedir-nos una entrevista a l'amic Alejandro Martínez i a mi, una part de la qual, la relacionada directament amb el lied, vaig reproduir llavors aquí. Han passat nou anys i he tingut el plaer de tornar a parlar amb ell de lied; sobre la seva carrera, sobre els seus compositors i poetes, sobre la seva relació amb la música... Comparteixo amb els lectors les seves reflexions, i ho faré repartint la conversa en dues setmanes, aquesta i la vinent. Espero que us semblarà tan interessant com m'ho va semblar a mi, i, una vegada més, li agraeixo molt que em dediqués el seu temps.

 

Simon Keenlyside va debutar al Wigmore Hall el 14 de maig de 1987, com a guanyador del premi Richard Tauber Memorial el 1986. El programa de mà d'aquell concert, que podeu veure aquí, va ser el punt de partida de la conversa.

Déu meu! Fa molt de temps, d'això! És clar, que me'n recordo. Va ser un gran honor per a mi treballar amb Geoffrey [Parsons] En Geoffrey va ser molt amable amb mi i realment vaig gaudir la feina. Recordo haver gaudit molt amb Dichterliebe. Tot i que en Geoffrey era famós, vam tenir molts assajos, i vaig pensar que era bastant sorprenent. El veia que em mirava com un gat mira un ratolí, era bonic.. Era tan amable... Quan ets un principiant i col·labores amb un pianista acompanyant famós, has d'acceptar que voldrà ensenyar-te. Però els joves volen fer el que volen fer; jo era jove, i una cançó pot dir a algú de vint-i-cinc anys coses diferents, però tan vàlides com les que diu a algú de seixanta-cinc.

També recordo haver-li dit després del concert, "Geoffrey, no et demanaré que treballem junts una altra vegada" I va dir: “D'acord, però per què?” Vaig dir: "Perquè si els cantants joves sempre treballen amb pianistes famosos, d'on sortirà la pròxima generació de pianistes?" I li va agradar, va dir, “M'agrada aquesta resposta”. Així és com vaig començar amb en Malcolm Martineau. Malcolm era l'acompanyant oficial d'aquesta competició, així que el vaig conèixer al mateix temps, i vaig gaudir molt de la seva companyia. I encara estic amb ell, trenta-cinc anys després.

 

Sobre els pianistes acompanyants i la seva manera d'entendre els duos de veu i piano, deia això:

Si la meva vida estigués dividida entre concerts i recitals, podria experimentar una mica més amb diferents pianistes. Però no faig tants recitals. Vull dir, els recitals són la meitat de la meva vida al cap, però en realitat no és la meitat del meu treball. I no veig en Malcolm gaire sovint... Hi estic molt acostumat… Coneix l'alemany i el francès, acadèmicament; els parla una mica, però prefereix no fer-ho. Però el seu coneixement de la sintaxi i la gramàtica és perfecte; coneix cada paraula que dius; si fas un error, et corregirà; si t'equivoques, se n'adonarà. És genial. És meravellós. M'agrada molt treballar amb ell.

Havia cantat amb Emmanuel Ax algunes vegades, i realment, vaig gaudir-ne; també solia treballar amb Julius Drake. I amb Graham Johnson; al principi, però també després. M'encanta la manera en què en Graham toca Schubert; no fa servir el pedal, i és una mica com els pianistes antics. I s'estima tant Schubert... De fet, l'any passat tenia alguns concerts amb ell, però, naturalment, es van cancel·lar.

Vull que siguem un duet. Molt sovint trio els programes per a mostrar la veu de piano; per exemple, en una cançó com Lied vom Winde d'Hugo Wolf, l'autèntica veu és la del piano; jo hi faig petits comentaris, però l'autèntica estrella d'aquesta cançó és el piano. Busco una conversa amb algú amb qui gaudeixo tenint converses musicals. Per exemple, fa uns anys vam fer un bloc de Poulenc, i li vaig preguntar a en Malcolm si tocaria una peça de Poulenc durant cinc minuts, crec que és interessant.

Què vull d'un pianista? Vull sentir-me lliure. Sé que no soc realment lliure, és per això que hi ha l'assaig. El que vull és el que jo anomenaria espontaneïtat assajada: quan has assajat prou has establert els paràmetres per poder ser espontani en els detalls. I m'encanta el detall. Ens hem posat d'acord dins d'aquests paràmetres, dins d'aquests marges, i després, en el concert, potser necessites més alè o menys alè, o potser has de canviar l'èmfasi en una paraula o alguna cosa que puguis fer sense perdre el teu amic. Això m'encanta.

Normalment, tombo una mica el piano. En Malcolm és generós i em va permetre fer-ho perquè el pogués veure cara a cara. Perquè vull tenir-hi contacte. Vull tenir contacte amb el públic, però vull tenir-ne encara més amb el meu company. Un quartet de corda es col·loca en semicercle, no es col·loca en línia. Així que no vull estar al davant, amb el piano al darrere. Penso que aquells dies, els dies del "tu segueix-me" ja han passat, ja no ha de ser així.

El meu pare era un músic de cambra, i la cançó és la meva manera de fer música de cambra. M'encanta. Personalment, crec que les companyies discogràfiques no són gaire intel·ligents; volen diners, i no sempre estan interessades en la música, a parer meu. No esmentaré cap nom, però veus un cantant famós amb un famós pianista concertista, i no funciona. I no funciona perquè no fan música de cambra. Un acompanyant de piano és un especialista, tan bo com un concertista, però en un mitjà diferent. Però aquestes companyies discogràfiques no ho pensen.

 

El programa d'aquell concert debut (Histoires naturelles de Ravel, Songs and Proverbs of William Blake de Britten i Dichterliebe de Schumann) podria ser el programa d'un recital de Keenlyside encara ara, són obres que continua cantant, però al llarg d'aquests més de trenta anys hi ha compositors que podríem considerar l'eix del seu repertori: Schubert, Wolf, Fauré i Poulenc.

Sí, tots ells. La gent em diu, per què no cantes cançó anglesa? Si em dones a triar Schubert, Schumann, Brahms, Wolf, i per descomptat, Ravel, Poulenc Debussy o Fauré d'una banda, i de l'altra tots els compositors anglesos, no triaré els anglesos. Perquè per a mi la complexitat, el laminat, la profunda meravella del repertori alemany i francès eclipsen completament qualsevol cançó anglesa. De vegades faig cançó anglesa, de vegades em ve de gust. I al final d'aquests recitals, a l'escenari, sovint dic "i ara torno al meu mestre, Schubert"; com a propines, només Schubert, perquè és com tornar a casa.

L'òpera parla de les grans qüestions: de la cultura, la desigualtat social, la desigualtat sexual, la desigualtat política, la injustícia. Això és el que fa l'òpera, parla els grans temes de la nostra societat. I la cançó és tot el contrari. No hi vaig pensar fins als cinquanta, perquè la gent continuava preguntant-me: "quina és la diferència?". El repertori de cançons parla més sobre la teva vida, l'òpera no. Les cançons són com et sents. Com estàs? Com sobrevius sense amor, amb amor, amb fills, sense fills, trist, feliç, sol, viatjant o a casa? El repertori de la cançó realment reflecteix la meva vida diària. Tot allò amb què lluito, tot el que m'agrada és en el repertori de cançons. Totes aquestes qüestions que em frustren o em satisfan. Saps, sempre estic viatjant i estic sol. I la música em dona tanta alegria i tant de consol... Sí, l'òpera també ho fa, però el repertori de cançons parla específicament d'això, i canvia contínuament. Una cançó que m'estimava quan no tenia fills, ara, deu anys després, me la puc estimar per una raó completament diferent.

 

Jo volia demanar-li per tres cançons en concret, tres lieder que tinc molt associats amb ell, i vet aquí que el primer, Die Sterne, va sorgir espontàniament en la conversa.

Una cançó com Die Sterne, solia cantar-la molt. No em fa vergonya explicar la veritat... Com pots tenir una relació quan et passes deu mesos l'any fora de casa durant vint anys? No les podia mantenir, sempre les espatllava. Així que cantava aquesta cançó i em deia, bé, no t'amoïnis, algun dia tot estarà bé. Quan cantava Die Sterne no ho feia deprimit, no era així com em sentia. Només pensava, bé, no sé com puc trobar algú amb qui compartir la meva vida, però espero que arribarà. I llavors va passar, i la cançó ja no significa el mateix per a mi. No l'he cantada durant molt de temps perquè vaig trobar una dona de qui em vaig enamorar i amb la que volia compartir la vida, i ja no vaig sentir la necessitat de cantar-li al cel, a l'univers.

O una cançó sobre la solitud. Ja no me'n sento. Quan soc a l'escenari de Viena, soc a casa. Quan soc al Liceu, a Berlín, al Met, soc a casa. L'escenari és casa meva i m'adono que m'estimo aquest escenari tan brut. Tots esteu asseguts en aquests bonics seients daurats i això em fa sentir incòmode, jo m'assec en el lloc on han estat abans centenars i milers d'intèrprets normals i corrents i això m'encanta; em reconforta quan veig aquest terra brut. Soc a casa, les coses canvien.

 

I també volia demanar-li per obres bàsiques del repertori que ell no canta; per exemple, de Schumann, canta els Kerner-Lieder, però no els dos Liederkreise. I arran d'aquesta qüestió van sorgir d'altres com les llengües que no són les pròpies, la memòria i els faristols.

Sí, faig els Kerner-Lieder, és el meu cicle preferit, però no gaire sovint; només l'he fet tres o quatre vegades en els últims deu o quinze anys. I tens raó, no he fet els Liederkreise.

Com que soc un estranger, sempre he pensat, bé, vaig al darrere. Sé que si tens dos cantants, tots dos molt bons, l'alemany serà més interessant perquè canta en la seva llengua materna. Tenen els detalls, els matisos. El més petit dels girs serà perfecte, i el meu no ho serà. Puc ser bo, però mai ho seré tant com algú que parli la seva pròpia llengua. Això està clar.

Però la qüestió és: un poema, en qualsevol idioma, és una pedra preciosa, i tu camines al seu voltant. Vas al seu voltant i te la mires per sota, i veus la llum que hi passa, i veus les seves facetes. Mentre aprens un poema, encara camines al seu voltant. Quan escrius un poema, és el mateix: camines entorn d'un record, per aconseguir fer aquesta energia que hi ha al teu cap més compacte i més dura, i per intentar aclarir alguna cosa que no pots aclarir. Un poema és com la música, estàs intentant recrear en paraules el que fa la música. Un poema és una imatge i una altra, i una altra més. Si passo setmanes amb un poema, que ho faig, i després anys i dècades, no estic tant en desavantatge amb cap alemany, perquè puc dir les paraules, la meva pronunciació és bona i he estat mirant aquesta pedra preciosa durant molt de temps. Però sempre penso que estic al darrere, així que sempre m'he esforçat, m'he esforçat tota la vida per aprendre més i més.

El meu repertori és enorme. Si matessin tothom, no em matarien fins al final perquè soc com una biblioteca i puc escriure aquests poemes. Si cremessin totes les biblioteques... Coneixes Fahrenheit 451? Soc una mica això. Però no pots cantar-ho tot.

De fet, Hans Hotter, el gran cantant, es va lamentar al final de la seva vida, dient: "aquesta moda de fer-ho tot de memòria és nova i no bona." És interessant el que diu, que abans dels anys cinquanta o seixanta cantaven amb partitura. I jo ja he començat. Si utilitzes un full amb un parell de poemes, pots continuar fent coses noves tot el temps, i això m'agrada. No vull tenir la partitura allà, però si puc tenir el text de dues cançons noves... Així que si ho pots fer de memòria, perfecte, però si pots tenir la partitura i fer-ho bé, què hi fa? Christian Gerhaher, el meravellós Christian, fa servir faristol per cantar I què? No importa, és genial; és l'artista més fantàstic, pren riscos. A vegades l'escolto, i em fa riure perquè penso, com t'has atrevit a fer-ho? I te n'has sortit! És meravellós, i és tan modest... Ni tan sols sap com és de bo.

 

Wolf i els seus Mörike-Lieder no podien faltar a la conversa. I, de pas, les sinestèsies... i la música, sempre.

La gent diu, per què no fas l'Italiansisches [Liederbuch], o l'Spanisches [Liederbuch] Bé, saps per què? Perquè no m'agraden tots sencers. M'encanten algunes cançons, algunes afecten la meva naturalesa, com ho fan els Mörike des del principi fins al final, és com el Winterreise per a mi, i ja sé que no és un cicle. Cada cançó és una obra mestra total. Crec que va ser Geoffrey Parsons qui m'ho va comentar per primera vegada, i des de llavors moltes persones, molts austríacs i alemanys m'han dit, al Musikverein, a la Konzerthaus: «És curiós com els britànics són els defensors més grans d'Hugo Wolf. Per què?” No ho sé. A Munic m'han arribat a demanar: si us plau, no massa Wolf. I se'm fa estrany, perquè a mi, m'encanta.

Quan penso en música o compositors... abans parlava de laminacions, però també hi ha... és com sinestèsia, quan es combinen tots els sentits, així és com és la música de Wolf. Es pot visualitzar el personatge, es poden escoltar els seus pensaments, es pot olorar. Tot embolicat, tot alhora.

Penso en certs compositors com a colors, també; quan penso en Schubert, és marró, i també hi ha molts grocs i vermells; Brahms potser és una mica més marró i increïble, però quan penso en Hugo Wolf, els colors són com un centelleig, com una foguera, al final espurneja, és tan extrem! Wolf és, senzillament, aquest gran espectre de colors, de pintures llançades a una tela. M'encanta que sigui tan inesperat. Et porta en aquesta direcció, i després, quan hi estàs corrent plenament concentrat, et llança en una altra direcció. Ho trobo molt emocionant.

Encara m'apassiona la música. És el motor de la meva vida. És clar, els meus fills són el més important. Però la música és la meva manera de trobar sentit a aquest món ridícul, meravellós, frustrant, molest; als valors en els quals crec i als valors en els quals no crec, als costums de la societat que haig de seguir i que no vull seguir. La música expressa tot això i em manté tranquil. És com fer treballar els músculs i esgotar-los, com gastar tota l'energia. M'encanta. Quan acabes el concert t'has buidat, i te'n vas a fer una cervesa i parles amb amics, s'hi està bé, tota l'energia ha desaparegut.

Què passarà quan això hagi acabat? Estaré bé. Els meus fills i la meva dona em miraran i em diran: i tu qui ets? [Riu]

 

La setmana vinent, per tancar aquesta entrada en dues parts, escoltarem el lied que Simon Keenlyside va triar per acabar. Però només li'n vaig demanar un, així que aquesta setmana el trio jo, i penso que, després del que hem llegit, Die Sterne (amb poema de Karl Gottfried von Leitner) és una bona elecció. És una versió en directe, enregistrada el 2010 al Wigmore Hall, i l'acompanya Julius Drake.

Die Sterne

Wie blitzen die Sterne so hell durch die Nacht!
Bin oft schon darüber vom Schlummer erwacht.
Doch schelt’ ich die lichten Gebilde drum nicht,
Sie üben im Stillen manch heilsame Pflicht.

Sie wallen hoch oben in Engelgestalt,
Sie leuchten dem Pilger durch Heiden und Wald.
Sie schweben als Boten der Liebe umher,
Und tragen oft Küsse weit über das Meer.

Sie blicken dem Dulder recht mild ins Gesicht,
Und säumen die Tränen mit silbernem Licht.
Und weisen von Gräbern gar tröstlich und hold
Uns hinter das Blaue mit Fingern von Gold.

So sei denn gesegnet du strahlige Schar!
Und leuchte mir lange noch freundlich und klar!
Und wenn ich einst liebe, seid hold dem Verein,
Und euer Geflimmer lasst Segen uns sein!

Com brillen les estrelles tan clares a la nit!
Sovint elles m’han despertat del meu son.
Però no renyaré pas les figures lluminoses,
elles fan, en silenci, molts saludables serveis.

Suren allà dalt en forma d’àngels
i il·luminen els pelegrins per les prades i els boscos.
Volen a l’entorn com missatgeres de l’amor
i porten sovint besades lluny, més enllà del mar.

Esguarden amb tendresa el rostre dels sofrents
i orlen llurs llàgrimes amb llum d’argent.
Ens guien lluny de les tombes, reconfortants i amables,
al darrere de l’atzur amb dits d’or.

Així doncs, sigues beneït tu, estol radiant!
I per molt de temps il·lumina’m encara amical i lluminós.
I si un dia m’enamoro,sigueu propícies amb el vincle
i que el vostre guspireig ens beneeixi.

(traducció de Salvador Pila)

 
 
 
 

Articles relacionats

Comments powered by CComment

Cartell Schubertiada 2021

Si us plau, activeu el javascript per enviar aquest formulari

LIFE Victoria Primavera 2022

Hem parlat dels compositors...

i dels poetes...

Han cantat...

i els han acompanyat...

Sèries

El Buch der Lieder i deu compositors
serie tristes
Les deu cançons més tristes
serie tristes
Les deu cançons més felices
serie felices
Deu cançons amb cuques
serie cuques
Cançons de Wilhelm Meister
serie Wilhelm
Lied goes pop
serie pop
Abecedari Liederabend
serie abecedari
El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita
serie esmuc