Repòs

L'illa dels morts III - A. Böcklin

El 1888 va ser un any clau per a Hugo Wolf. Els aficionats el coneixem com l'any en què el compositor va trobar la veta d'inspiració més llarga i més productiva de la seva carrera, ben bé dos anys durant els quals va escriure més de cent seixanta lieder. Però també va ser l'any en què (per fi!) va veure les seves primeres obres publicades. Van ser dos reculls de sis cançons cadascun; l'un dedicat a la mare, Sechs Lieder für eine Frauenstimme, i l'altre a la memòria del pare recentment traspassat, Sechs Gedichte von Scheffel, Mörike, Goete und Kerner. En total, dotze cançons amb poemes de vuit poetes diferents, una distribució inusual en les publicacions de Wolf.

El 1888 va ser, a més, l'any en què (repeteixo, per fi!) es van interpretar per primera vegada les seves cançons en un concert públic. Va ser al març; la mezzosoprano Rosa Papier havia triat dos lieder, un de cadascuna de les col·leccions que en aquells moments eren a ca l'editor (Morgentau del primer i Zur Ruh', zur Ruh' del segon), per cantar-los en un recital en el qual va cantar també lieder d'altres sis compositors. Això devia mortificar una mica Wolf, perquè entre els seus companys de programa n'hi havia que no li agradaven gens (o, directament, els menyspreava); així i tot, encara que no fossin les condicions ideals per a ell, la seva música sonaria en un concert. Els seus dos lieder van ser un èxit i fins i tot se'n va bisar un. El crític que va ressenyar el concert, Theodor Helm, un vell conegut de Wolf, va reflectir al seu article aquest èxit de públic i va parlar elogiosament de les peces, però això no va impedir que el compositor s'enfadés, sembla que més pel com que pel què, i li ho fes saber per carta. Així era el nostre Wolf.

El lied que Rosa Papier i la pianista Elise von Révly van bisar va ser Zur Ruh', Zur Ruh' [A repòs, a repòs]. Me'l vaig trobar fa unes setmanes a "El traductor català", el blog de l'estimat Salvador Pila, i vaig apuntar-lo a la llibreta, després de recordar-ne un detall que us explicaré al final de l'article.

Zur Ruh', zur Ruh' és l'únic lied que va compondre Wolf amb un poema de Justinus Kerner, aquell poeta conegut entre els aficionats pel cicle preciós de Schumann, els Kerner-Lieder. Si Schumann va posar música a poemes de la col·lecció Dichtungen [Poemes], publicada el 1834, Wolf va triar un poema de l'última col·lecció, Winterblüthen [Florida d'hivern], publicada el 1859. Va triar-ne, a més, l'últim; és a dir, va musicar el que, oficialment, és l'últim poema de Kerner, publicat quan tenia setanta-tres anys, tres abans de morir. Els versos parlen de la mort, de l'alliberament, del retorn a la pau dels origens, i Wolf va compondre'n un lied bell i commovedor. La indicació de temps és Sehr langsam [molt lent], i la primera part (les dues primeres estrofes del poema) sembla un himne d'església. La segona part comença amb la indicació ein wenig belebter, sehr innig [una mica animat, molt íntim] i continua mit gesteigertem Ausdruck [amb expressió creixent]. Talment sembla que l'emoció intensa d'aquesta segona part ennuega la veu, que s'apaga a poc a poc.

Wolf va compondre el lied el 1883, cinc anys abans que es cantés i es publiqués. Per què devia cridar aquest poema l'atenció d'un compositor de vint-i-tres anys? Sabem que no hi havia hagut cap desgràcia a la família que l'hagués pogut inspirar, i el lied se sol relacionar amb algú que el compositor admirava, respectava i gairebé diria que venerava: Richard Wagner. Wagner havia mort el 22 de maig, i Wolf va compondre Zur Ruh', zur Ruh' el 16 de juny. No sabem del cert si aquesta pèrdua va inspirar la cançó, però sí que sabem que va impressionar molt aquell jove que quan tenia quinze anys havia aconseguit esquitllar-se i trobar-se personalment amb Wagner aprofitant una estada seva a Viena i n'havia parlat com d'una experiència religiosa.

Abans us deia que havia recordat un detall de Zur Ruh', zur Ruh', que té a veure amb la mort del mateix Wolf. El dia del seu enterrament, al cementiri, un cor va cantar a cappella un altre dels seus lieder primerencs, Ergebung. Tot seguit, un dels seus amics més estimats, Michael Haberlandt, va recitar la primera estrofa del nostre poema.

Avui escoltarem l'enregistrament de Zur Ruh', zur Ruh' de Georgine Resick i Warren Jones. Sabeu que hi ha cançons que no sempre entren a la primera, i aquesta podria ser-ne una; confio que, experimentats com sou, li donareu una segona oportunitat, una segona audició, si és el cas.

Zur Ruh', zur Ruh'