El cel és com un vidre rosa

La barca - J. S. Pons

Potser algun dia la Unió Europea es decidirà a suprimir els canvis horaris. Fins i tot potser optarà per deixar-nos amb l'horari d'hivern, que és el que més encaixa amb el nostre funcionament com a animalons, per més que el nostre comportament social demani el d'estiu. Tot i que, a hores d'ara, ja em conformaria que deixessin quiets els rellotges. En l'horari que més els agradi. Però quiets. Si us plau. Mentrestant, cada any entrem abruptament en les setmanes més fosques de l'any gràcies al canvi de l'últim diumenge d'octubre, i les persones que al setembre ja havien començat a lamentar-se de la tardor i les seves tardes tan curtes, ho pateixen especialment; per a elles, el novembre és el mes més trist de l'any.

Als qui ens agrada la tardor (i les castanyes, les magranes i els bolets) i no ens importa que es faci de nit tan d'hora (tot i que quan després de Reis ens adonem que les tardes s'allarguen, també ho celebrem), ens agrada el mes de novembre. L'esclat de color al fullam que va portar l'octubre ja ha passat la seva màxima esplendor, i s'aniran esvaint els últims ocres i daurats, mentre les fulles encatifen el terra i les branques van descobrint la seva arquitectura, oculta durant la resta de l'any. No és un espectacle que puguem gaudir gaire des de Barcelona, on l'estació és escassa en colors; la transformació de les fulles depèn de la llum i la temperatura, i malgrat que la llum és la mateixa aquí i al Montseny, poder ser a la platja en banyador no és compatible amb els colors de la tardor. Per postres, com que tornem a estar confinats, aquest any ens perdrem l'espectacle. Afortunats tots aquells que viviu a llocs on la naturalesa es mostra generosa en tonalitats i podeu gaudir-ne!

Si més no, sempre ens quedaran la poesia i la música. Aquesta tardor mediterrània, amb les vinyes morades tan presents i la seva llum tan especial, és el que reflecteix Josep Sebastià Pons en el seu poema Color de novembre. L'obra del poeta rossellonès va estar marcada per l'amor a la terra ja des del primer poemari, Roses i xiprers, del 1911, i trobem arreu la seva sensibilitat pel món rural i les coses senzilles. Una sensibilitat present també a les seves aquarel·les, una de les quals il·lustra aquest article. Color de novembre pertany a Cantilena, publicat el 1937; aquest recull, que és una elegia dedicada a la seva dona Helena, morta quatre anys abans, es considera la seva obra més important; en el temps de la seva publicació, Carles Riba va dir-ne que es trobava "entre allò que hi hagi de més pur en la moderna lírica catalana".

El 1980, Jordi Sabatés va posar música a set dels poemes de la col·lecció, en un cicle anomenat igualment Cantilena; entre ells, Color de novembre, la segona cançó del cicle i la que escoltarem aquesta setmana. Segurament associeu el nom de Sabatés al jazz, a les seves col·laboracions amb Pau Riba, Maria del Mar Bonet o Ovidi Montllor o a la música de cinema, però avui el tenim aquí com a compositor de clàssica, i també com a pianista, acompanyant la soprano Carme Bustamante en una cançó plena de lirisme. Tanqueu els ulls i gaudiu dels colors del novembre!

Color de novembre