El 26 de març de 1828, Franz Schubert va fer l'únic concert públic de la seva vida. Quan dic públic, em refereixo a què hi podia accedir qualsevol que pagués l'entrada, a diferència dels concerts privats que feia a les cases d'amics, coneguts i saludats, als quals només s'accedia per invitació de l'amfitrió (invitacions que estaven molt sol·licitades si hi havia de tocar Schubert).
Al capdamunt de l'article hi ha el programa de mà d'aquell concert (cliqueu sobre la imatge per ampliar-lo), una reproducció de l'únic exemplar que se'n conserva. Havia pertangut al pianista Rudolf Serkin, i la casa de subhastes Sotheby's el va vendre uns anys després de la seva mort per 25.000 lliures a una persona sense identificar. Veureu que hi parla d'un "Privat Concerte", que tenia lloc al "locale des österreichen Musikvereins". Aquí, privat es refereix al fet que el concert no l'organitzava el Musikverein, sinó un dels seus membres.
La Gesellschaft der Musikfreunde, també coneguda com a Musikverein, l'havia fundada el 1812 Joseph Sonnleithner; el nom potser us serà familiar, perquè ell, el seu germà Ignaz i el seu nebot Leopold esdevindrien amics de Schubert. El nostre compositor va demanar-hi l'ingrés el 1818 en qualitat de pianista acompanyant de cançons, però la sol·licitud va ser rebutjada perquè l'aspirant no era un músic aficionat sinó un intèrpret i compositor professional. L'argument és estrany, perquè no tenia res de particular que un músic professional en fos membre, així que devia haver-hi altres motius. Quatre anys després, el 1822, Schubert va tornar a intentar-ho, aquesta vegada com a violista i pianista, i hi va ser admès; finalment, el 1827 va ser ascendit i va passar a ser membre d'una comissió amb poder de decisió sobre la programació. En aquella època, la Societat programava quatre concerts simfònics a l'any i una sèrie de música de cambra anomenada Musikalische Abendunterhaltungen (més o menys, "Vetllades musicals d'entreteniment"). Ser programat als concerts simfònics, els importants, estava a l'abast de molt pocs; el jove Schubert (i qualsevol altre compositor o intèrpret membre) aspirava que les seves obres s'hi interpretessin a les Abendunterhaltungen, o tocar-hi ells mateixos, amb la corresponent remuneració. Perquè en els altres concerts, les vetllades als salons, no hi guanyava un florí, per multitudinàries que fossin. Ja veiem que això de treballar a canvi de visibilitat no ens ho hem inventat al segle XXI.
Entenc que els socis del Musikverein tenien també dret a llogar les sales, si més no un soci amb amics influents com era Schubert, i el 1828 va prendre forma finalment un projecte que ell i els seus amics tenien al cap de feia temps, un concert tot d'obres seves. Estava inicialment previst per al 21 de març, però es va ajornar per indisposició d'un dels músics; si us hi fixeu, la data que hi ha impresa al programa és el 29, però està esmenada amb llapis, perquè finalment es va fer el 26, coincidint (per casualitat o no, els experts no s'hi posen d'acord) amb el primer aniversari de la mort de Beethoven.
Schubert va reunir un bon grup d'intèrprets prestigiosos, es va reservar el piano per a ell, i va confegir un programa amb música de cambra i lieder que incloïa obres ja estrenades, obres compostes de feia temps que s'estrenaven aquell dia i obres compostes per a l'ocasió. Al programa de mà hi podeu llegir les peces i els intèrprets, però per fer-ho més fàcil poso a continuació les obres amb els noms i números de catàleg que les coneixem actualment:
Quartet per a cordes, D. 887 (o bé Quartet per a cordes, D. 810), primer moviment
Der Kreuzzug, D. 932
Die Sterne, D 939
Fischwerweise, D. 881b (enlloc de la prevista Der Wanterer an den Mond, D. 870, els canvis d'última hora no són tampoc cosa d'ara)
Aeschylus, D. 450 (fragment)
Ständchen, D. 920
Trio amb piano, D. 929
Auf dem Strome, D. 943
Die Allmacht, D. 852
Schlachtlied, D. 443
El concert es va anunciar als diaris, se'n van vendre totes les entrades, va ser un èxit de públic i va rendir a Schubert una quantitat considerable, si més no pel que ell estava acostumat. I la premsa vienesa què en va dir? No res, perquè no hi va anar cap crític al concert o, si hi va anar, la seva crítica no va tenir espai als diaris perquè hi havia un nom que acaparava tota l'atenció mediàtica: Paganini. Resulta que el gran i cèlebre violinista havia arribat a Viena el 16 de març per fer-hi una seguit de concerts, el primer dels quals va ser el 29, i la premsa només tenia ulls i espai per a ells (això també ens és familiar, oi?) I així va ser com el concert de Schubert només va tenir una ressenya a l'Allgemeine musikalischen Zeitung de Berlin, en la qual el crític venia a dir, amb to displicent, que el concert havia estat un èxit perquè hi havia la claca del compositor.
Una de les obres compostes per a l'esdeveniment va ser el lied Auf dem Strom [Al riu]. El poema, que parla de la tristesa d'un comiat, és de Ludwig Rellstab, el primer d'una sèrie no gaire llarga però sí ben coneguda (entre aquests lieder hi ha la primera part de l'Schwanengesang). La particularitat d'aquest lied és que estava concebut no com a música per fer a casa sinó com a peça de concert, per l'extensió, la dificultat i l'acompanyament, amb trompa obbligato. El van interpretar el tenor Ludwig Tietze (al qual vaig qualificar de tanoca aquí), el trompista Josef Rudolf Lewy i, com us deia, Schubert al piano, i es va repetir unes setmanes després en un concert del trompista.
Que Schubert compongués a l'octubre un altre lied d'estructura similar, el molt més conegut Der Hirt auf dem Felsen, amb clarinet obbligato, ens fa pensar que potser volia explorar aquest nou camí, però, com sabeu, no va haver-hi temps per a més, com no n'hi va haver per a un nou concert públic: Schubert moria el 19 de novembre. La setmana que es publica aquest article en farà 193 anys, recordem-lo i agraïm-li sempre la seva música!
Poques setmanes després de la seva mort, el 31 de gener, el dia que hauria fet trenta-dos anys, els seus amics van fer un concert per homenatjar-lo. Entre les obres que s'hi van interpretar hi havia Auf dem Strom, però aquesta vegada amb violoncel obbligato, no amb trompa; poc després se'n publicava la partitura, amb totes dues versions. I un parell d'anys més tard, Diabelli publicava una nova versió, només per a veu i piano.
És un lied poc freqüentat que no sabia si compartir amb vosaltres perquè no acostumo a compartir peces tan llargues (dura vora deu minuts), però penso que la peça s'ho val, així que l'escoltarem en la versió original, interpretat pel baríton Nikolay Borchev, el trompista Kevin Rivard i el pianista Wu Han.
Us deixo amb la música del rei de la casa, i us prometo que prepararé alguna cosa curta per a la setmana vinent.
Nimm die letzten Abschiedsküsse,
Und die wehenden, die Grüsse,
Die ich noch ans Ufer sende,
Eh’ Dein Fuss sich scheidend wende!
Schon wird von des Stromes Wogen
Rasch der Nachen fortgezogen,
Doch den tränendunklen Blick
Zieht die Sehnsucht stets zurück!
Und so trägt mich denn die Welle
Fort mit unerflehter Schnelle.
Ach, schon ist die Flur verschwunden,
Wo ich selig Sie gefunden!
Ewig hin, ihr Wonnetage!
Hoffnungsleer verhallt die Klage
Um das schöne Heimatland,
Wo ich ihre Liebe fand.
Sieh, wie flieht der Strand vorüber,
Und wie drängt es mich hinüber,
Zieht mit unnennbaren Banden,
An der Hütte dort zu landen,
In der Laube dort zu weilen;
Doch des Stromes Wellen eilen
Weiter ohne Rast und Ruh,
Führen mich dem Weltmeer zu!
Ach, vor jener dunklen Wüste,
Fern von jeder heitern Küste,
Wo kein Eiland zu erschauen,
O, wie fasst mich zitternd Grauen!
Wehmutstränen sanft zu bringen,
Kann kein Lied vom Ufer dringen;
Nur der Sturm weht kalt daher
Durch das grau gehobne Meer!
Kann des Auges sehnend Schweifen
Keine Ufer mehr ergreifen,
Nun so schau’ ich zu den Sternen
Auf in jenen heil’gen Fernen!
Ach, bei ihrem milden Scheine
Nannt’ ich sie zuerst die Meine;
Dort vielleicht, o tröstend Glück!
Dort begegn’ ich ihrem Blick.
Rep les darreres besades de comiat
i les salutacions de la mà bellugant-se
que jo t’envio encara vers el ribatge,
abans que els teus passos donin la volta per marxar!
Les ones del corrent ja s’enduen
amb rapidesa l’embarcació,
però el meu esguard enterbolit per les llàgrimes
mira enrere ple de nostàlgia!
I així les ones se m’emporten
lluny, amb inexorable rapidesa.
Ai, aviat desapareixen els camps
on jo, feliç, la vaig trobar!
Lluny per sempre aquells dies de benaurança!
Sense esperança, el meu plany es va esmorteint
pels verals de la meva bonica terra natal
on vaig trobar el seu amor.
Guaita, com va desapareixent la riba
i com sóc arrossegat lluny enllà,
mentre vincles indicibles
m’empenyen a desembarcar allà a la cabana
i a romandre sota la fronda;
però les ones del riu s’apressen
enllà, sense pausa ni repòs,
em porten vers l’oceà!
Ai, davant aquella extensió obscura,
lluny de qualsevol costa serena,
on no s’albira cap illa,
oh, com m’agafa un tremolor de basarda!
Per dur-me tendres llàgrimes de melangia
no hi pot arribar cap cançó des de la costa,
d’allà només bufa freda la tempesta
damunt la mar grisa i agitada!
I si, amb deler, els meus ulls erràtics
ja no poden albirar cap ribera,
llavors esguardo les estrelles,
allà dalt, en aquella sagrada llunyania!
Ai, sota llur clement resplendor,
l’anomeno per primer cop com meva;
allà potser, oh sort benigna!
Allà retrobaré el seu esguard.
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
L'elegància de Schubert
Dimar...
La mort de Schubert
Us heu...
19 de novembre de 1883 (I)
Franz Sc...
Comments powered by CComment