Diem Schumann i Heine i pensem Dichterliebe. És lògic, perquè és el cicle més conegut del compositor, però Dichterliebe no és ni l'únic ni el primer cicle de Robert Schumann amb poemes de Heinrich Heine. El primer és el Liederkreis que, com us explicava fa uns anys quan el vaig presentar, va ser també el primer cicle que va compondre (gairebé no cal ni afegir que va ser el 1840, al febrer) i la primera obra per a veu que va publicar; el va enviar a l'editor, ansiós, que la tinta encara devia ser humida. Fa uns dies pensava que feia molt que no l'escoltava, tant com m'agrada, i m'hi vaig posar, és clar; inevitablement, vaig pensar de compartir amb vosaltres una de les cançons.
Els nou poemes de Lieder, la segona part de Junge Leiden, que és el primer llibre del Buch der Lieder (nota mental: parlar un dia del Buch der Lieder) comencen expressant expectatives i il·lusions i acaben amb la frustració d'un amor no correspost. Les dues cançons que hem escoltat fins ara (Schumann va musicar-los tots nou i en el mateix ordre que els va publicar Heine), que són la setena, Berg' und Burgen schaun herunter i la novena, Mit Myrten und Rosen, corresponen a aquest final potser amarg, però no tràgic. Avui us proposo que escoltem la cançó que representa el punt d'inflexió entre les esperances i el desengany, la cinquena, Schöne Wiege meiner Leiden [Bell bressol del meu dolor]: el poeta s'acomiada de la ciutat en què va néixer el seu amor i deixa enrere, si més no físicament, l'estimada.
El primer vers del poema marca el caràcter musical de la línia vocal, una cançó de bressol. El segon vers, però, ens parla d'una tomba; el poeta es refereix al lloc on descansa la seva pau, i el piano serà l'encarregat de transmetre la seva inquietud, de manera que sentirem una de les precioses melodies de Schumann alterada, per dir-ho d'alguna manera, per una agitació subjacent; és un efecte que atrapa l'oient. A les dues primeres estrofes, el poeta s'adreça a la ciutat que abandona, i totes dues comparteixen la mateixa música; tot ens fa pensar que la cançó serà estròfica. Però a les cinc estrofes següents s'adreça a l'estimada, i els retrets no acaben de lligar amb la melodia que estem escoltant; sense que tinguem temps per preparar-nos pel canvi, comença la tercera estrofa, irada; la ràbia es tornarà dolor cap al final, i el plany de la quarta estrofa recupera la música de la primera.
La cinquena estrofa comença de sobte amb un nou esclat de ràbia, i podem pensar que Schumann està repetint un esquema: després de l'exabrupte, tornarà la melodia inicial. Però el compositor fa un gir, i uneix els dos últims versos d'aquesta estrofa amb la sisena en una nova estrofa musical, un lament preciós. El poema acaba aquí, però el lied, no; el lied es tanca amb la repetició de la primera estrofa. Amb això, el compositor fa tres coses: un regal per als oients, en deixar-nos escoltar, una vegada més, la cançó de bressol; suavitzar el final del poema, i donar pas a un llarg postludi. No sé a vosaltres, però a mi aquest postludi em fa pensar que, ara sí, el poeta marxa, s'allunya de la ciutat després de dir-li per última vegada adéu, lebe wohl, una expressió que remet a un comiat definitiu. Si compteu quantes vegades sentim aquestes paraules, us n'haurien de sortir vuit. I al final... marxa en silenci.
Seria molt exagerat dir que Schöne Wiege meiner Leiden és un dels lieder més bonics de Robert Schumann? L'escoltarem en un enregistrament d'un jove Christopher Maltman acompanyat per Graham Johnson que ja té gairebé vint anys. Com passa el temps!
Schöne Wiege meiner Leiden,
Schönes Grabmal meiner Ruh’,
Schöne Stadt, wir müssen scheiden, –
Lebe wohl! ruf’ ich dir zu.
Lebe wohl, du heil’ge Schwelle,
Wo da wandelt Liebchen traut;
Lebe wohl! du heil’ge Stelle,
Wo ich sie zuerst geschaut.
Hätt’ ich dich doch nie gesehen,
Schöne Herzenskönigin!
Nimmer wär es dann geschehen,
Dass ich jetzt so elend bin.
Nie wollt’ ich dein Herze rühren,
Liebe hab’ ich nie erfleht;
Nur ein stilles Leben führen
Wollt’ ich, wo dein Odem weht.
Doch du drängst mich selbst von hinnen,
Bittre Worte spricht dein Mund;
Wahnsinn wühlt in meinen Sinnen,
Und mein Herz ist krank und wund.
Und die Glieder matt und träge
Schlepp’ ich fort am Wanderstab,
Bis mein müdes Haupt ich lege
Ferne in ein kühles Grab.
Bell bressol del meu dolor,
bella tomba de la meva pau,
bonica ciutat, ens hem de separar, --
jo et dic adéu!
Adéu, sagrat llindar,
allà on passeja la meva estimada;
adéu sagrat indret,
on la veié per primera vegada.
Tant de bo mai t’hagués vist,
bella reina del meu cor!
Així mai s’hagués esdevingut
que jo ara sigui tan desgraciat.
Mai he volgut commoure el teu cor
ni mai he implorat el teu amor;
només volia viure tranquil
on bleixa el teu alè.
Però tu m’has empès lluny d’aquí,
amb agres paraules sortint de la teva boca;
la follia torba els meus sentits
i el meu cor està malalt i ferit.
I amb els membres febles, inerts,
m’arrossego fora d’aquí amb un bastó,
fins posar la meva fatigada testa,
lluny, en un fred sepulcre.
(traducció de Salvador Pila)
Articles relacionats
El cavaller Olaf
El rei i...T de traduccions
Sense...
Comments powered by CComment