Fa uns dies vaig llegir l'article A la recerca dels llegats musicals perduts, publicat pel pianista Daniel Blanch a la revista Sonograma el 29 d'octubre, en el qual explica les dificultats amb què es troba un investigador durant el procés de recuperar l'obra d'un compositor després de la seva mort. Hi ha artistes que disposen com s'haurà de gestionar el seu llegat, d'altres que ho fan ells mateixos en vida, i n'hi ha que no deixen cap instrucció. En aquest cas són els seus hereus els qui, amb sort, s'hi posen. L'article descriu una casuística variada, i ho fa de manera entenedora i, una cosa que em va agradar especialment, empàtica. M'imagino la impotència de l'autor quan topa amb una família poc disposada a col·laborar amb la seva recerca, però, així i tot, comprèn i explica els motius d'aquestes persones. Aficionats a la música com sou, penso que us serà interessant seguir les vicissituds de la recuperació del patrimoni musical.
Un dels objectius d'aquestes recerques, un cop documentada i classificada la música, és fer-la arribar al públic; difícilment podrem conèixer l'obra del compositor si algú no fa sonar els paperots trobats a unes golfes, i això em porta a un altre article de Blanch publicat a la mateixa revista el 29 de juny, Orígens d’una passió o el camí de l’intèrpret, en el qual explica com havia decidit dedicar-se a la recerca i, com a intèrpret, endinsar-se en un repertori desconegut. M'hauria agradat pogut parlar d'aquest article a una amiga fa uns anys, la mare d'una nena que estudiava piano i deia que s'hi volia dedicar. La meva amiga era aliena al món de la clàssica i, com tantes persones, només coneixia una manera de ser pianista, la que li arribava a través dels mitjans de comunicació generalistes, amb informacions referides a figures més que consagrades o a carreres fulgurants.
Jo mirava d'explicar-li que hi ha moltes maneres de ser pianista, que la que ella coneixia no era l'única i, per a molts, ni tan sols la més adequada, malgrat el seu prestigi social. Li deia que el camí que triava un pianista depenia de les seves aptituds, les seves inquietuds, el seu caràcter, la seva manera d'entendre la vida, de la sort... Si fa no fa, del mateix que depèn el camí de qualsevol professional. Li posava com a exemple pianistes que sovintegen aquest web, excel·lents músics encara que, a diferència dels grans solistes, el seu nom no sigui conegut pel gran públic. Li parlava dels pianistes que conec personalment, com s'havien inclinat per un camí o un altre, i de com tots ells gaudien de la seva feina. Perquè, al final, és del que es tracta, oi?
El Daniel Blanch va triar el camí d'investigador, i gràcies a ell (i a tots els pianistes que s'hi dediquen) anem coneixent, a poc a poc, nous compositors. La seva tasca va més enllà, és el president de l'Associació Joan Manén, dedicada a la recuperació i a la difusió del patrimoni musical català, que programa cada temporada un cicle de concerts i edita discos amb les obres recuperades. És el cas del disc que il·lustrarà musicalment aquest article, Esclat d'amor, dedicat, precisament, a les cançons de Joan Manén, interpretades pel pianista, el tenor David Alegret i la soprano Júlia Farrés-Llongueras
Joan Manén, que va viure entre 1883 i 1971, va ser conegut sobretot com a virtuós del violí. Primer, com a nen prodigi; va debutar quan tenia set anys i de seguida va començar a fer gires pels Estats Units i per Amèrica Llatina. Amb el temps, la jove promesa es va convertir en una realitat, i en els primers anys del segle XX va ser conegut i reconegut a tot Europa com un dels grans violinistes de la seva generació. Però també va ser compositor, i va escriure òperes, simfonies, concerts i, és clar, cançons. Les primeres les va escriure entorn el 1903, i van ser un cicle en català, Tres cançons, i un en alemany, Cinc cançons alemanyes, op. A-4, de les quals n'escoltarem l'última, Reife.
El 1898, Manén es va establir a Berlín, on va fer amistat amb el baró Ernst von Wolzogen. Tres anys després, Wolzogen va fundar el primer cabaret literari d'Alemanya, el Buntes Teather, al qual van estar vinculats noms coneguts per aquí com el d'Otto Julius Bierbaum, Detlev von Liliencron o Arnold Schönberg. Els espectacles que s'hi feien anaven més enllà del que entenem com a teatre de varitats, el brettl, i per això el seu propietari li va posar el sobrenom pel qual es va acabar coneixent, überbrettl, que parodiava l'übermensch [superhome] de Nietzsche. Entre els artistes habituals del teatre hi havia l'Elsa Laura, la dona d'Ernst. Compositora, cantant i llaütista, solia fer recitals en els quals s'acompanyava amb el llaüt per interpretar cançons tradicionals, sovint arranjades per ella mateixa, o bé les seves pròpies cançons.
Tant ella com el seu marit escrivien també poesia, i són els autors dels poemes de les Cinc cançons alemanyes de Manén, de manera desigual: Ernst va escriure el poema de la tercera, i Elsa Laura, la resta. Espero que us agradi Reife [Maduresa], una cançó que ens parla d'un moment de contemplació, interpretada per Júlia Farrés-Llongueras i Daniel Blanch.
Ich habe mein Leben genossen
an einem einz’gen Tag,
da es wie Reifenwollen
über den Feldern lag.
Der Wind strich durch die Weiten
und brachte warmen Hauch,
rings war ein Klang wie Lachen,
in meiner Seele auch.
Und als der Tag gegangen,
da nahm ich noch die Nacht
un hab’ aus ihrem Schweigen
tausend Himmel gemacht.
He gaudit de la meva vida
en un sol dia,
quan, a partir de la maduresa que venia,
sobre els camps jeia.
El vent bufava a través de les planes
i portava una càlida brisa,
Tot al voltant era un so de rialles,
en la meva ànima també.
I quan el dia se’n va anar,
em vaig prendre la nit
i he fet del seu silenci
mil cels.
(traducció de Daniel Blanch)
Articles relacionats
El blau del cel
Cap allà...Un monument al moment
"Un so...
Comments powered by CComment