Mulata con abanico - V.P. de Landaluze
No tinc la més petita idea de rus. Si en un recital un cantant posem per cas francès canta cançons de Rachmaninov mai no sabré si està pronunciant el rus bé, regular o malament. Podria intentar comparar el que diu amb els enregistraments de cantants russos, però prou feina tindré intentant seguir la transcripció fonètica i la traducció al programa de mà. És a dir, que la interpretació em pot semblar fantàstica per més que a un senyor de Moscou assegut al meu costat li hagi semblat un atentat contra el seu idioma.
Si les cançons són en una llengua que tant el cantant com jo dominem (fins a on una llengua es deixa dominar) la cosa canvia. Ja no necessito els poemes al programa de mà, puc entendre cada paraula del poema que m'estan cantant! Però la realitat és que no, que no sempre s'entèn tot. I és que les coses que des de la nostra butaca a la sala de concerts semblen senzilles, a dalt de l'escenari no ho són tant.
Hi ha diversos motius que fan que entendre un poema cantat sigui més complicat que entendre'l recitat. Per exemple, el tempo: amb una melodia amb un tempo ràpid costa més d'entendre les paraules que si és lent. També depèn de com variï la melodia: com més s'assembli la melodia a un recitat (és a dir, com més lentes siguin les variacions) més fàcil d'entendre les paraules, en canvi les variacions ràpides perjudiquen la comprensió.
Podem citar un tercer motiu: de vegades la melodia canvia la posició de la síl·laba tònica en una paraula; un cas clar el tenim a la cançó que escoltàvem fa dues setmanes, Wie bist du meine Königin, precisament al primer vers. Si la torneu a escoltar, fixeu-vos que l'accent musical de la paraula Königin cau sobre l'última síl·laba, mentre que la síl·laba tònica de Königin és la primera. En general, podem dir que com més s'alluny la melodia de la "música" que té el poema recitat menys natural ens sona i al cervell li costa més de comprendre.
També hi ha motius relacionats amb el cantant. Per qüestions fisiològiques, les vocals cantades s'allunyen de les vocals parlades, més com més aguda sigui la tessitura del cantant; en aquest aspecte juguen amb avantatge els barítons, pel seu cant més "natural". En el lied no acostuma a haver notes molt extremes, precisament perquè afavorir la comprensió del text, però aquestes desviacions de les vocals afecten la intel·ligibilitat. Si a més el cantant no té un dia fi ens podem trobar en un d'aquells recitals que no hi ha més remei que llegir els poemes al programa de mà. No serà el cas de la nostra cantant d'avui, ja veureu.
Però abans deixeu que us presenti la cançó. El 1942, Rafael Alberti publicava un llibre de poemes, De un momento a otro, que incloia un poema anomenat Cuba dentro de un piano. Alberti recordava la seva infantesa a Cadis, imatges de l'Havana, la pèrdua de les colònies... Un text nostàlgic amb imatges coloristes i sorprenents.
Tres anys més tard, Xavier Montsalvatge escrivia un cicle de cinc cançons, les Canciones negras, sobre poemes de quatre poetes diferents. L'obra s'emmarcava dins el que es va anomenar antillanisme, l'ús de ritmes i temàtiques provinents de les illes del Carib. El poema d'Alberti encaixava perfectament amb aquesta idea i es va convertir en la cinquena cançó escrita per Montsalvatge, la nostra cançó d'aquesta setmana; tenim una versió de referència, la de Teresa Berganza i Félix Lavilla, i us convido a escoltar sense llegir-ne el text; diria que no us caldrà perquè la dicció de Teresa Berganza és impecable.
La cançó comença amb un vers molt llarg i gens fàcil de pronunciar amb claredat ni que sigui parlant; proveu a dir-lo en veu alta: "Cuando mi madre llevaba un sorbete de fresa por sombrero". Montsalvatge l'escriu gairebé declamat, però tan ràpid que cantar-lo bé té la seva dificultat. Musicalment és una cançó molt variada (tant com ho és el poema, que no manté cap regularitat ni en la durada dels versos ni en les estrofes), però gairebé sempre sentim al piano una havanera que ens manté lligats, si no a Cadis i La Havana, a les nits d'estiu a la platja amb un cremat.
Félix Lavilla va morir fa unes setmanes, permeteu-me que aquesta entrada sigui un record per a ell.
Si les cançons són en una llengua que tant el cantant com jo dominem (fins a on una llengua es deixa dominar) la cosa canvia. Ja no necessito els poemes al programa de mà, puc entendre cada paraula del poema que m'estan cantant! Però la realitat és que no, que no sempre s'entèn tot. I és que les coses que des de la nostra butaca a la sala de concerts semblen senzilles, a dalt de l'escenari no ho són tant.
Hi ha diversos motius que fan que entendre un poema cantat sigui més complicat que entendre'l recitat. Per exemple, el tempo: amb una melodia amb un tempo ràpid costa més d'entendre les paraules que si és lent. També depèn de com variï la melodia: com més s'assembli la melodia a un recitat (és a dir, com més lentes siguin les variacions) més fàcil d'entendre les paraules, en canvi les variacions ràpides perjudiquen la comprensió.
Podem citar un tercer motiu: de vegades la melodia canvia la posició de la síl·laba tònica en una paraula; un cas clar el tenim a la cançó que escoltàvem fa dues setmanes, Wie bist du meine Königin, precisament al primer vers. Si la torneu a escoltar, fixeu-vos que l'accent musical de la paraula Königin cau sobre l'última síl·laba, mentre que la síl·laba tònica de Königin és la primera. En general, podem dir que com més s'alluny la melodia de la "música" que té el poema recitat menys natural ens sona i al cervell li costa més de comprendre.
També hi ha motius relacionats amb el cantant. Per qüestions fisiològiques, les vocals cantades s'allunyen de les vocals parlades, més com més aguda sigui la tessitura del cantant; en aquest aspecte juguen amb avantatge els barítons, pel seu cant més "natural". En el lied no acostuma a haver notes molt extremes, precisament perquè afavorir la comprensió del text, però aquestes desviacions de les vocals afecten la intel·ligibilitat. Si a més el cantant no té un dia fi ens podem trobar en un d'aquells recitals que no hi ha més remei que llegir els poemes al programa de mà. No serà el cas de la nostra cantant d'avui, ja veureu.
Però abans deixeu que us presenti la cançó. El 1942, Rafael Alberti publicava un llibre de poemes, De un momento a otro, que incloia un poema anomenat Cuba dentro de un piano. Alberti recordava la seva infantesa a Cadis, imatges de l'Havana, la pèrdua de les colònies... Un text nostàlgic amb imatges coloristes i sorprenents.
Tres anys més tard, Xavier Montsalvatge escrivia un cicle de cinc cançons, les Canciones negras, sobre poemes de quatre poetes diferents. L'obra s'emmarcava dins el que es va anomenar antillanisme, l'ús de ritmes i temàtiques provinents de les illes del Carib. El poema d'Alberti encaixava perfectament amb aquesta idea i es va convertir en la cinquena cançó escrita per Montsalvatge, la nostra cançó d'aquesta setmana; tenim una versió de referència, la de Teresa Berganza i Félix Lavilla, i us convido a escoltar sense llegir-ne el text; diria que no us caldrà perquè la dicció de Teresa Berganza és impecable.
La cançó comença amb un vers molt llarg i gens fàcil de pronunciar amb claredat ni que sigui parlant; proveu a dir-lo en veu alta: "Cuando mi madre llevaba un sorbete de fresa por sombrero". Montsalvatge l'escriu gairebé declamat, però tan ràpid que cantar-lo bé té la seva dificultat. Musicalment és una cançó molt variada (tant com ho és el poema, que no manté cap regularitat ni en la durada dels versos ni en les estrofes), però gairebé sempre sentim al piano una havanera que ens manté lligats, si no a Cadis i La Havana, a les nits d'estiu a la platja amb un cremat.
Félix Lavilla va morir fa unes setmanes, permeteu-me que aquesta entrada sigui un record per a ell.
Cuba dentro de un piano
Cuando mi madre llevaba un sorbete de fresa por sombrero,
Y el humo de los barcos aún era humo de habanero,
Mulata vuelta abajera,
Cádiz se adormecía entre fandangos y habaneras,
y un lorito al piano quería hacer de tenor.
Dime donde está la flor que el hombre tanto venera.
Mi tío Antonio volvía con su aire de insurecto.
La Cabaña y el Principe sonaban por los patios del Puerto.
Ya no brilla la Perla azul de mar de las Antillas.
Ya se apagó, se nos ha muerto.
Me encontré con la bella Trinidad:
Cuba se había perdido; y ahora era verdad, era verdad; no era mentira
Un cañonero huido llegó cantandolo en guajiras.
La Habana ya se perdió.
Tuvo la culpa el dinero.
Calló, cayó el cañonero.
Pero después, pero ¡ah! después
fue cuando al "Sí" lo hicieron "Yes."
Comments powered by CComment