El Màster en Lied de l'ESMUC ens visita: En sourdine

Evocar en l’oient una sensació específica no és tasca senzilla: transmetre aquella cosa en concret, i no d’altra, s’haurà d'efectuar amb destresa. Verlaine va trobar una manera magnífica de fer-ho, en el seu poema En sourdine. A més, tenim la gran sort que Debussy va dotar el poema amb una nova dimensió, la dimensió musical, no fent res més que exaltar, amb una elegància, subtilesa i delicadesa pròpies del gran mestre, les paraules de Verlaine.

Aquells que tinguin unes nocions de francès, se n’hauran adonat que el que ens ve a dir el títol, En sourdine, vol dir emmudit, o silenciat. I, en francès, quina vocal hi ha amb la qual es tanca molt la boca? Efectivament, la ə, aquest so neutre, una espècie de e amb boca de u. Ens trobarem amb moltes d’aquestes vocals, que obligaran al cantant a cantar aquesta mélodie amb la boca “mig tancada”. Em sembla meravellós el recurs que utilitza Verlaine per crear aquest efecte i transmetre el silenciament que ja ens havia anunciat amb el títol.

Ara bé, en aquest punt s’obre un debat, molt interessant i molt recurrent en el món del Lied. Cantant, hem de pronunciar exactament com ho faríem parlant? Com es pot cantar expressivament si s’ha de cantar amb la boca mig tancada? En aquesta mélodie, la gran majoria de cantants optaran per fer una vocal que els permeti obrir una mica més la boca, per tal que pugui sortir un so més rodó i més harmònics: la œ. Però, fins a quin punt s’ha de respectar la paraula parlada per adaptar-la a les necessitats vocals, és un debat molt extens i encara vigent.

Crec que Verlaine tenia un propòsit a l'escriure aquest poema: fer sentir una pau silenciosa en el lector. Ens fa arribar allò que vol expressar a través d’un suggeriment simbòlic. I, és que no ho hem dit encara, però Verlaine era un precursor del simbolisme. A ell no li interessava tant descriure’ls, els sentiments, com haguessin fet els romàntics, sinó que el que volia, era fer-los arribar d’una manera més corpòria, que s’expandissin pel cos del lector sense que aquest se n’adonés racionalment del que estava passant dins seu: simplement, volia que ho experimentés.

Entrant més en detall en el poema, En sourdine pertany a la col·lecció dels 22 poemes que porten per títol Fêtes galantes ("Festes galants"). Aquest recull té una gran ambivalència, i és que està ambientat alhora en la societat elegant i freda del segle XVIII i també, en l’alegria melancòlica dels personatges de la Commedia dell’Arte de Bérgamo. Se’ns presenta a davant una realitat fictícia, un univers irreal. Els poemes també evoquen els quadres de Antoine Watteau, que va ser el creador del gènere pictòric que porta per nom el mateix títol del recull, Fêtes galantes. Els llenços que formen part d’aquest gènere solen representar escenes campestres i bucòliques, un món ideal, on són una constant el plaer, l’amor cortès, i els personatges de la Commedia dell’Arte italiana.

A Debussy li encantaven les ambivalències, li fascinava que una cosa pogués sonar alhora melancòlica i joiosa. A més, tenia una manera especial de musicar poemes: anava construint la música frase per frase, i no, al contrari, absorbint la sonoritat de la globalitat del poema i musicant a partir d’aquesta. A primera instància pot semblar que la música pot quedar fragmentada, però no és així: la música acompanya el text d’una manera que el fa brillar encara més.

Debussy troba una manera superba de reflectir en la música tot el que Verlaine volia expressar. Per començar, el punt més obvi: si la boca quasi no es mou per pronunciar el poema, les notes per cantar-lo, tampoc: la cantant es quedarà quasi tota la primera frase suspesa en un re#. I al llarg de tota la mélodie no trobem tampoc grans salts, ans al contrari. Experimentem una quietud, tant de pronúncia fonètica, com de melodia, la qual es mou freqüentment per la curta distància d’un semitò.

Ara bé, si tot fos quietud, seria difícil tenir la sensació que la música avança. Per trencar-la, el piano és essencial. Només començar, Debussy escriu en el segon compàs un treset que apareixerà al llarg de tota la peça. Em recorda a un ocell… la identitat d’aquest no es revelarà fins al final de tot, però veurem que es tracta d’un rossinyol, potser l’ocell més popular en poesia? La textura del piano i aquest rossinyol, aporten a la poesia i a la cantant una gran fluïdesa.

Entrant en més detall ara en la mélodie, fixem-nos en el text de la primera secció. Si mirem la partitura, podem veure que la característica més òbvia és la d’uns valors rítmics estables, negres i corxeres, tant en el piano com en la veu. Si ambdós anessin alhora, quedaria massa estàtic, però la manera en que Debussy els disposa, creen un efecte meravellós: van jugant a tornar-se els papers, ara entra el piano a contratemps, ara hi entra la veu. La música entra en un tranquil vaivé, que ens atorga una sensació d’estar flotant dins d’una afabilitat atemporal.

La segona secció de la peça, és força diferent en textura. Podem observar que hem de fer més canvis a escala vocal, ara el text ja no compta amb aquesta horitzontalitat fonètica. Així doncs, al tenir aquesta obertura en l'àmbit fonètic, també la tindrem en la melodia i en el piano. Així i tot, no hi trobarem grans salts melòdics, ja que trencaria amb l’estètica global del poema.

En el moment Intimement doux tenim unes harmonies exquisides, que acompanyen a una veu la qual, per uns moments, sembla que hagi tornat al començament: una estaticitat acompanya aquest laissons-nous persuader. Potser vol donar més força a aquesta petició de deixar-nos persuadir? En comptes de demanar-ho artificiosament, ho fa delicadament i subtilment, i és que aquest poema està ple de sensualitat amagada, sinuosa.

Observem ara la tercera secció del text. És aquí quan Debussy, amb una gran subtilesa, ens transporta als mateixos sons del principi de la mélodie. Tota l’agitació d’abans es comença a dissipar per tornar a la calma inicial. En el compàs 36, la cantant té un moment de silenci per agafar força i enfilar-se a la nota més alta i més enigmàtica de tota la peça, en la paraula voix. Voix de notre désespoir, le rossignol chantera. Potser Debussy volia exaltar aquesta desesperació, com si fos un crit ofegat? Té quelcom de fosc aquest final. Una vegada més trobo present l’ambivalència d’aquest final: els acords són dolços, amables, el rossinyol canta… Però el vespre ha caigut, i el rossinyol canta, però només per acompanyar la nostra desesperança.

Estem ja al final, i tornem a sentir com un núvol d’amabilitat ens suspèn i ens acompanya dolçament fins a l'última nota, cantada pel rossinyol. Els seus tresets, àgils i dolços, acaben reposant en un sol#, aportant una sexta major a aquest acord final de Si major. Debussy no sol tancar les seves obres amb un acord fonamental tríada, sinó que normalment hi trobem alguna nota fora del clàssic acord, que ens proporciona un toc de color diferent, el toc de color sempre tan característic de Debussy. Perquè, no és fàcil confondre Debussy amb un pintor?

Sobre la autora

Potser com a pianista seria fàcil no fixar-me en curós detall en què està cantant l'intèrpret que acompanyo. Potser em fixaria on respira per tal d’anar junt amb ell o ella i amb això ja podria tenir un resultat satisfactori. Però per mi sempre ha anat diferent la cosa: he tingut una fascinació per les llengües des de ben petita, m’encanta inclús provar de parlar-les encara que no sàpiga molt bé què estic dient! Per això el món de Lied em té captivada. Em sembla meravellós com es combina l’art de la paraula, el del cant, i el del piano, l’instrument, que m’ha acompanyat des que tinc ús de raó.