Amb aquest article encetem el mes de juliol i acabem la que podríem anomenar temporada regular de Liederabend. La setmana vinent començarà la temporada d'estiu (diguem-ne així), que en els darrers anys té dues parts. El mes de juliol és per als alumnes del Màster en Lied de l'ESMUC; serà el quart any que col·laborem amb l'assignatura "Literatura del gènere. Repertori del lied alemany", impartida per la pianista Viviana Salisi. El treball del mòdul consisteix a escriure una entrada per a aquest blog; cada alumne tria un lied que coneix bé i ens el presenta en el format habitual; l'única cosa que faig jo és reunir els materials que ells em fan arribar per editar l'entrada. La Viviana i jo en triem quatre que apareixen setmana a setmana i algun més que, per una raó o una altra, creiem que és interessant compartir també; aquests es publiquen directament a la pàgina que us he enllaçat més amunt.
El mes d'agost estarà dedicat a la Schubertíada. Com és habitual, cada setmana parlaré d'un o dos dels recitals que hi podrem escoltar, reuniré els enllaços de les cançons programades que ja hàgim escoltat a Liederabend i n'afegiré una de nova, sempre amb el desig que ens puguem saludar a Vilabertran (aquest any, amb totes les mascaretes, tot el gel hidroalcohòlic i totes les distàncies que calguin).
I quan arribi setembre començarà la nova temporada, que és el moment que normalment faig vacances i aquest any... no en tinc ni idea. Però bé, no cal que ens avancem tant. De moment, donem la benvinguda a l'estiu, que és una estació que estaria molt bé si no fos per la calor. Ho farem amb un lied d'Erich Wolfgang Korngold que es diu precisament així, Estiu (Sommer), compost el 1913, quan el compositor tenia només setze anys. El poema és de Siegfried Trebitsch, un amic de Julius Korngold (el pare del compositor) a qui li devem, a banda d'aquest lied, una òpera tan meravellosa com Die tote Stadt [La ciutat morta] (fa un temps, aprofitant que era estiu i ningú no mirava, vaig compartir-ne aquesta joia que us recomano que torneu a escoltar un cop i un altre). Resulta que Trebitsch havia traduït a l'alemany una obra de l'escriptor belga Georges Rodenbach anomenada Bruges-la-Morte i li va dir al seu amic Julius alguna cosa com ara "dóna-hi un cop d'ull, penso que podria sortir-ne un bon llibret per a una òpera del teu noi". Paul Schott, el nom de l'autor del llibret en qüestió, Die tote Stadt, és el pseudònim de pare i fill Korngold; el van escriure a quatre mans, probablement amb alguna contribució del mateix Trebitsch.
Korngold va començar a compondre l'òpera el 1916, el mateix any que es publicava Sommer i en componia la versió per a veu i orquestra. És un lied que parteix d'un poema en quatre estrofes que es corresponen amb les quatre estrofes musicals. La primera ens descriu una plàcida escena estiuenca que, almenys per als mediterranis, podria correspondre als primers dies de juliol, amb l'esclat de les flors i l'alegre cant de la merla tothora; a l'estiu que dibuixa Korngold no deu fer gaire calor, perquè la música és animada i convida al moviment. A la segona estrofa, el poeta sent una tonada que li porta un record; és trista, però sembla que només li destorba que un final dolç l'espatlli. De sobte, l'aire calent i el sol que crema el trasbalsen i en el seu cor es desencadena una tempesta; per sort, és breu com una tempesta d'estiu i l'última estrofa retroba la música dansaire de la primera, mentre el poeta es calma i es deixa atrapar en una teranyina de somnis.
Sommer és l'últim dels Sechs einfache Lieder, op. 9, que, com sentirem, no tenen res de senzills (einfache); jo us proposo l'enregistrament de Konrad Jarnot i Reinild Mees, és a dir, la versió per a veu i piano original. El 1917, la col·lecció es va publicar per a soprano i orquestra; si l'escolteu (per exemple, en la versió de Juliane Banse i l'Orquestra de la Ràdio de Munic dirigida per Sebastian Weigle), hi sentireu les connexions amb la seva contemporània Die tote Stadt.
Espero que us agradi aquest Estiu de Korngold, i espero també que torneu la setmana vinent per conèixer la primera proposta dels estudiants del Màster en Lied de l'ESMUC.
Unter spärlich grünen Blättern,
unter Blumen, unter Blüten
hör’ ich fern die Amsel schmettern
und die kleinen Drossel wüten.
Auch ein Klingen fein und leise,
schneller Tage schneller Grüße,
eine wehe Sommerweise,
schwer von einer letzten Süße.
Und ein glühendes Verbrennen
schwebt auf heißen Windeswellen,
taumelnd glaub’ ich zu erkennen
ungeschriener Schreie Gellen.
Und ich sitze still und bebe,
fühle meine Stunden rinnen,
und ich halte still und lebe,
während Träume mich umspinnen.
Sota fulles verdes esclarissades,
entre flors, sota els arbres florits
sento de lluny la merla com canta
i el petit tord, com s'enfada.
També un so delicat i suau,
de dies ràpids de salutacions ràpides,
una dolorosa tonada estiuenca
embafada per una última dolçor.
I un foc ardent
sura sobre les calentes onades d'aire,
agitat crec reconèixer-hi
el so estrident de crits mai cridats.
I m'estic quiet i assegut i tremolo,
sento com passen les hores
i resto tranquil i visc
mentre els somnis es teixeixen al meu voltant.
Articles relacionats
Escenes estiuenques: la nit
Tercer i...Nit de Reis
Prime...
Immortalitat
El 1933,...
Comments powered by CComment