La petita castellana

"Un lied és com una microòpera." Aquesta expressió es fa servir sovint per remarcar la dificultat de transmetre en el parell de minuts que dura el contingut tan ampli d'una cançó. No m'agrada gaire el símil; entenc que se sol adreçar a persones que estan familiaritzades amb l'òpera, però no m'agrada perquè pot generar confusió: un lied no és una òpera, ni gran, ni petita. I no ho és per diversos motius. En primer lloc, una òpera té una component narrativa marcada, mentre que el lied, en general, no la té; hi ha lieder que ens expliquen una història, com Erlkönig o Der Zwerg, però la majoria són imatges, moments, reflexions... L'òpera és teatre i el lied és... poesia (gràcies, Capità Obvi). En segon lloc, no es canta el lied com es canta l'òpera; sembla una obvietat també, però la confusió ha causat molts disgustos a assistents a recitals que no ho tenien present. Però el tercer motiu és per a mi el més important: a l'òpera, el cantant actua, i al lied, no. El lied s'interpreta, però no s'actua, i els cantants en són ben conscients. Quants cops no els hem sentit dir en una entrevista que a un recital se senten més vulnerables perquè han de ser ells mateixos, no es poden amagar darrere d'un personatge com a l'òpera?

Però potser sí, que hi ha excepcions. Fa un temps vaig pensar, mentre escoltava per primer cop un cicle: això és teatre. No hi havia connotacions positives ni negatives; senzillament, era un cicle teatral. Llavors vaig llegir que el compositor havia pensat inicialment escriure una òpera sobre el tema; a més, el cicle estava escrit per a la mezzosoprano Joyce DiDonato, que cada cop que puja a un escenari d'òpera demostra que, a més d'excel·lent cantant, és molt bona actriu. Tot lligava. Us parlaré sobre el cicle, Camille Claudel: Into the fire ^[1], i us en proposaré una de les cançons, però per apreciar-ne millor la component teatral, penseu a escoltar-lo sencer.

Coneixem Camille Claudel per les seves escultures, bellíssimes; per la seva diguem-ne tempestuosa relació sentimental i professional amb el també escultor Auguste Rodin i per la seva esgarrifosa fi. El 10 de març de 1913, quan tenia quaranta-vuit anys, Camille Claudel va ingressar en una institució psiquiàtrica, el que llavors s'anomenava "asil per a llunàtics". Oficialment, l'ingrés era voluntari, però els papers els havia signat la seva mare. Des que Camille, gairebé una nena, havia començat a dedicar-se a l'escultura (als tretze anys havia cridat l'atenció de l'escultor Alfred Boucher), la mare s'hi havia oposat amb totes les seves forces. El pare, en canvi, va donar suport a la filla des del primer dia, i ja sabem que, en aquella època, la paraula del cap de família era llei. Però va arribar el dia que el pare va morir, el 3 de març de 1913, i Paul Claudel, l'únic fill, va esdevenir el cap de família; ara sí, amb el suport del seu fill, Mme. Claudel va aconseguir tancar Camille, com hauria volgut fer molt abans.

Segurament sóc injusta amb la família, perquè no conec els detalls més íntims de la història, i no m'oblido que és un error valorar amb els nostres paràmetres el que va passar fa cent anys, però us confesso que no trobo la forma d'entendre un comportament així. Potser sí que Camille Claudel patia alguna malaltia mental greu que requeria un temps d'internament; o potser no, i el seu trastorn consistia a viure al marge de les convencions socials de l'època. Només una setmana després de morir el seu pare (una mort que no li van comunicar), Camille va ser tancada per tractar la seva histèria, un diagnòstic aberrant als nostres ulls. La seva família va demanar que li restringissin les visites i la correspondència. La mare i la germana no la van visitar mai; el germà, una dotzena de vegades. En diverses ocasions, els metges van recomanar donar-la d'alta, i ella va escriure diverses cartes demanant-ho. Fins i tot Rodin, la relació amb el qual havia acabat molts anys abans que la tanquessin, va intentar ajudar-la fins que va morir el 1917. Tot debades. No podia ser donada d'alta sense el consentiment de la família, i la família no ho volia. Camille Claudel va passar els seus últims trenta anys tancada; va morir el 19 d'octubre de 1943, de gana, com desenes de milers de llunàtics durant la guerra.

El 2011, Jake Heggie va rebre un encàrrec del cicle de concerts San Francisco Performances: compondre l'obra que celebraria el trentè aniversari del Quartet Alexander. Un cop convingut que seria una obra per a veu (la de Joyce DiDonato) i quartet de corda, Heggie va reprendre la idea d'escriure una obra sobre Camille Claudel; ja no seria una òpera, sinó un cicle de cançons. No l'escriuria de la manera habitual, és a dir, partint d'uns poemes que ja existien, sinó que va treballar conjuntament amb Gene Scheer com a llibretista. Tots dos van triar sis obres de Claudel, que són el bust de Rodin, La valse, Shakuntala, La petite châtelaine, Les causeuses i L'âge mur i van situar el personatge en la matinada d'aquell 10 de març, el seu últim dia en llibertat. Després d'un preludi instrumental anomenat, Awakening [Despertar], l'escultora conversa amb les peces; d'aquesta manera anem passant per diferents moments de la seva vida, amb textos inspirats sovint en el seu diari i les seves cartes. L'última obra no té paraules, només la música del quartet (una música, la de tota l'obra, que s'inspira en l'únic quartet d'un bon amic de l'escultora, Claude Debussy) i el cicle es tanca amb un epíleg: Jessie Lipscomb visita Camille Claudel, Montdevergues Asylum, 1929. Jessie, també escultora i amiga de Camille des del seu temps d'estudiants, va viatjar el 1929 al continent des d'Anglaterra, on vivia, i va anar a visitar-la; d'aquell dia és l'última foto que se'n conserva. El cicle es va estrenar el 4 de febrer de 2012; n'hi ha també una versió per a veu i piano i una per a veu i orquestra que no he escoltat, però cada vegada m'agrada més el quartet de corda per acompanyar la veu.

Com a tast del cicle, us proposo d'escoltar La petite châtelaine, interpretada per Joyce DiDonato i el Quartet Brentano. Claudel i Rodin van passar diverses temporades al Château de l'Islette, a la Loira, junts i per separat. Els estius de 1894 i 1895, Claudel hi va anar sola, i allà va fer el bust d'una nena de sis anys que il·lustra aquest post amb la seva carona i la seva mirada directa alçades cap a nosaltres. La model era Marguerite, la néta dels propietaris del castell, la petita castellana. Segons sembla, l'escultora hauria patit un avortament en aquella època, i Scheer ho recull en el seu text per aquesta cançó, que comença amb el ritme d'una cançó de bressol i progressivament es va acostant al drama de la pèrdua. Com us deia abans, per copsar el caràcter teatral de l'obra és millor escoltar tot el cicle, però en aquesta cançó hi trobem algunes pistes: melismes, coloratura, parts declamades, repeticions, pauses dramàtiques... O potser no, i és només una impressió meva que no compartiu. Com sempre, vosaltres direu, i digueu-me també si no trobeu que és una cançó commovedora.

[1] Actualització 7/7. El Lluís Emili, un lector habitual, va intentar fa uns dies deixar un comentari, però la pàgina tenia el dia rebel; us prego que disculpeu les manies i les incomoditats del CAPTCHA. Em va fer arribar per correu un detall que trobo molt interessant i comparteixo amb tots els lectors: el Lluís Emili apunta que amb el títol Camille Claudel: into the fire, Heggie i Scheer fan paràfrasi del títol de l'oratori Jeanne d'Arc au bûcher [Joana d'Arc a la foguera] que Arthur Honneger va compondre amb llibret de Paul Claudel.

Articles relacionats

Troballes

Cançó de la setmana: Dark House (J. Dove) - P. Sly, M. McMahon

Què tenen...

Aparició

Cancó de la setmana: The night in silence under many a star (G. Crumb) - J. DeGaetani, G. Kalish

Walt...

El subtil foc elèctric

Cançó de la setmana: O you whom I often and silently come (N. Rorem) - D. Cramm, E. Istomin

Hi ha canç...